La música del romanticisme (I)

El romanticisme

Malgrat que els seus antecedents provenen de finals de segle XVIII
(el Werther de Goethe i el moviment Sturm und Drang) no s'implanta
amb força com a estil hegemònic fins a principis del segle XIX a Alemanya,
difonent-se tot seguit i amb rapidesa per tota Europa. Encara que d'una
manera aproximada, podem situar el romanticisme com l'estil del segle XIX
(del 1810 al 1900) amb un final allargassat que entraria força al segle XX.


La societat romàntica

En el camp social, la revolució burgesa del 1789 deixà lliure al camí al
domini social per part d'aquesta classe urbana i capitalista que encara es
manté en l'actualitat. Aquesta burgesia fou la que es convertí en mecenes
i protectora dels artistes romàntics. Les idees sorgides de la il·lustració
trobaren en aquest periode el seu periode de maduració estrenant-se els
primers intents de societats democràtiques (a l'exemple de la dels Estats
Units) i estenent-se les fomes de govern republicanes en comptes de les
monàrquiques. No és estrany doncs que aquesta centúria visqui moviments
exaltats pels romàntics com la independència de Grècia, la comuna de París,
etc.
Per als artistes  romàntics el més important era atènyer els sentiments
i les emocions, glorificant la passió, la inspiració, la llibertat i la creativitat.
Així l'artista romàntic mirarà d'expressar les seves idees i sentiments amb
els mitjans més extrems per tal de fer-los arribar al seu públic i sacsajar-lo.
Això suposarà trencar amb les convencions imperants fins aleshores i donar
via lliure a una profunda renovació dels llenguatges artístics.
    

Els interessos dels romàntics

Donats els ideals dels artístes romàntics que s'han destacat, no és estrany
que mostressin especial interès per alguns temes com  el passat i, sobre tot
l'Edat Mitjana -per tot el que tenia d'època obscura i misteriosa-, la natura
-especialment tot allò que la feia més impressionant i indòmita com les
tempestes, les grans muntanyes, etc.-, la cultura popular -pel que tenia de
font d'inspiració per als artistes romàntics i que seria la responsable del
naixement del nacionalisme romàntic, i la religió -pel que tenia d'apropament
a la mística i a l'amor universal.
En la literatura i sobre tot en la música és on el romanticisme es va mostrar
amb més força i va trobar el medi d'expressió més adequat. Els romàntics
consideraven la música com l'art més important de totes.


L'estil romàntic

Vejam per exemple un dels olis més famosos del pintor francès Eugène Delacroix:

La llibertat guiant el poble, d'Eugène Delacroix

Com veieu el dramatisme és total, el camí és ple del cadàvers que han calgut per
a conquerir la llibertat -aquí personificada- l'anel més gran dels artistes romàntics.
Fixem-nos ara en el famosíssim quadre de Géricault: El rai de la medusa on el to
apocalíptic i tempestuós domina aquest quadre de grans dimensions tan corprenedor.

El rai de la Medusa, de Théodore Géricault

El joc de llums i ombres, els cadàvers, el mar agitat i el cel tempestuós (la natura
imposant) són tots elements que duen a una visió impactant i excitant de les
emocions.
Mirem ara un quadre de l'espanyol Pérez Villaamil on s'hi resumeixen el paisatge
impressionant i el gust per l'Edat Mitjana. Si us hi fixeu té quelcom de llegendari
i més a viat poc real, sembla una decoració per al teatre.

Manada de toros junto a un río y castillo en lo alto, de Jenaro Pérez Villaamil

Si en fixem en la literatura podem citar el famós poema de José de Espronceda
La canción del pirata, del qual en veiem la primera estrofa:

                          Con diez cañones por banda,
                          viento en popa, a toda vela,
                          no corta el mar, sino vuela
                          un velero bergantín.
                          Bajel pirata que llaman,                 
                          por su bravura, el Temido,
                          en todo mar conocido
                          del uno al otro confín.

Com veieu es tracta d'una visió heroica i èpica que pretén commoure el lector. 

Ara fixem-nos en el següent poema de Johann Wolfgang Goethe: Gretchem

am Spinrade (Margarida al fus), en que parla la Margarida, estimada de Faust, 

de com troba a faltar el seu estimat. Tot és pura emociò comença pensant en  

ell i es va encenent fins acabar pensant en els seus petons: la idea és que en

absència del seu estimat, és una persona torturada: ens vol emocionar.

                                                           La pau ha fugit
                                                           del meu cor;
                                                           mai més podré
                                                           retrobar-la.

                                                           Allà on sóc sense ell
                                                           és la meva tomba;
                                                           em fa por
                                                           el món sencer.

                                                           El meu ésser
                                                           és foll,
                                                           mon esperit
                                                           està destrossat.

                                                           Surto al balcó
                                                           només per ell,
                                                           el cerco a ell
                                                           quan vaig pels carrers.

                                                           Son pas altiu,
                                                           son noble gest,
                                                           sos llavis somrients,
                                                           sa mirada arrogant.

                                                           El devessall
                                                           de les seves paraules,
                                                           la seva mà franca
                                                           i, ai!, el seu bes!

                                                           Tinc el pit oprimit
                                                           per amor d'ell;
                                                           ai, si pogués
                                                           tenir-lo sempre,

                                                           besar-lo sempre,
                                                           i feliç així entre
                                                           les seves besades
                                                           morir d'amor!


El nacionalisme musical

A partir de la segona meitat del s. XIX apareix amb força una forma
del romanticisme molt lligada a la terra que convertirà molts músics en
nacionalistes, inspirant-se en temes populars dels seus països. A França,
degut al menyspreu centralista per la tradicions regionals, aquesta vessant
nacionalista prendrà un caràcter únic en la cerca dels  nous ambients
i sonoritats de l'impressionisme. Per fi, ja a finals del segle XIX, degut a
l'emprempta de Wagner, apareixerà un postromanticisme que s'endinsarà
molt al segle XX.


Les característiques musicals del romanticisme

La melodia és l'element dominant ja que és el que millor es presta a
transmetre els sentiments de manera molt immediata. Trobarem des
de melodies molt senzilles fins a melodies molt complicades, però
sempre amb el denominador comú de l'expressivitat i l'emoció.
El ritme es complica ja que també passa a ser un element expressiu,
per això son freqüents els ritmes complexos amb suspensions
freqüents de la polsació per donar llibertat a l'intèrpret a base de la
indicació ad libitum (lliurement), o de l'expressió rubato (temps
robat o alentit en un lloc per ser recuperat o accel·lerat en un altre).
L'harmonia també es convertirà en un element expressiu ja que,
malgrat partir de la tradició clàssica, es va complicant amb freqüents
modulacions (canvis de tonalitat) i cromatismes (ús de notes alienes
a la tonalitat) que confereixen climes molt expressius però que porten
l'harmonia tradicional temperada (la que regia des del barroc) al límit,
tan al límit que en l'obra dels romàntics més agosarats (Wagner o
Debussy) costa d'escatir en quina tonalitat està escrit un passatge.
Pel que fa a la textura més sovintejada segueix sent la melodia
acompanyada donada la gran importància que aquests artistes
donaven a les melodies. Això no vol dir, però que no s'usin també,
però en menor mesura, la homofonia i el contrapunt.
Pel que fa al timbre hem de considerar que durant el romanticisme
s'introdueix la fabricació d'instruments en sèrie i la definitiva formació de
la major part d'instruments tal com els coneixem avui. El piano serà el rei
absolut i degut a un preu assequible -a causa de la fabricació en sèrie-
entrarà a totes les llars burgeses. El instruments de corda veuran la
modificació de l'arquet corb cóncau per l'arquet quasi recte i convex i la
introducció de les cordes metal·liques de so molt més potent. Els metalls
incorporen vàlvules i pistons i es construeixen en aleacions més fines que
en milloren el so a banda d'aparèixer noves tubes. Les fustes guanyen
claus que faciliten l' agilitat gràcies, sobre tot, a les aportacions de
Theobald Boehm en la flauta i el clarinet. La flauta travessera es
començarà a fer en metall i naixeran el saxòfon, el clarinet baix, el
contrafagot i altres. També es recuperarà la guitarra, en bona part
gràcies al compositor català Ferran Sors.


Les formes romàntiques

A més de les diferents formes de la sonata (sonates per a piano o duo,
concerts, simfonies i quartets) i de l'òpera i la música religiosa (no massa
abundant) els romàntics varen crear formes noves que varen gaudir de
un gran èxit. Pel que fa al piano i altres instruments solistes varen crear
una gran quantitat de peces curtes i forma més o menys lliure que
reivindicaven la llibertat del compositor: nocturns, valsos, impromptus,
masurques, intermezzi, rapsòdies, moment musicals, consolacions,
barcaroles, scherzi, etc.
En conjunt veurem que sovint la música romàntica parteix de textos
literaris de portaran a dues formes típiques del romanticisme i que gaudiren
de gran èxit entre els compositors d'aquest periode: el lied (cançó, en
alemany, en plural lieder) que neix de musicar poemes amb una veu i un
piano que l'acompanya, se'n pot considerar el creador: Franz Schubert;
i el poema simfònic o música composta a partir d'un text que ha
impressionat al compositor i que intenta ser-ne la traducció musical. El
fundador d'aquesta forma lliure fou Franz Liszt.  


L'estudi dels músics del romanticisme

Per tal de facilitar una mica l'estudi del gran nombre de músics romàntics
arreu d'Europa farem una divisió molt artificial dels diferents periodes
d'aquest estil. Així en els capítols següents veurem successivament els
autors que estan a cavall entre el classicisme i el romanticisme (tret de
Beethoven que ja hem vist), els autors plenament romàntics de mitjans
del XIX, els autors romàntics de finals del XIX i principis del XX, els
autors del nacionalisme musical (també de finals del XIX i principis del
XX) i finalment un darrer capítol dedicat al postromanticisme, dels
músics romàntics molt influïts per Wagner i que sovint entren força al
segle XX, i als músics italians del verisme, moviment operístic romàntic
de principis del segle XX.

La música del romanticisme (II)

El primer romanticisme: la transició dels classicisme al romanticisme

Trobarem aquí una sèrie de compositors que varen viure la major part de la
seva vida en la primera meitat del segle XIX. Hi podem destriar dos grups
potents, l'alemany i l'italià, a banda d'uns quants autors d'altres procedències.
Entre els alemanys s'hauria de parlar en oprimer lloc de Beethoven ja que la
seva obra, iniciada en el classicisme, va derivar vers el romanticisme, però ja
l'hem tractat fa dos capítols, en el dedicat al classicisme.

Luigi Cherubini (1760-1842)

Luigi Cherubini , pintat pel seu amic Ingres

Nascut a Itàlia, va passar a París uns cinquanta anys de la seva vida, obtenint
un gran prestigi com a compositor d'òperes. D'entre la seva producció en
destaca sobre tot Medea. També va escriure misses i dos rèquiems de força
èxit a banda d'altres peces. Fou admirat per Beethoven, Schumann i Brahms.
Encara que a les seves darreres obres hi ha un clar esperit romàntic va
començar com un clàssic.

RO2 01 - Dies irae, Rèquiem, L. Cherubini


Gaspare Spontini (1774-1851)

Gaspare Spontini

Aquest italià també passà foça anys a París on aconseguí ser admirat com
el compositor imperial (de l'imperi napoleònic) per excel·lència  gràcies a
la seva òpera La Vestale. Fonamentalment dedicat a l'òpera, entre d'altres
títols podem citar Olympie i Agnese di Hohenstaufen. La seva música,
encara que força clàssica sovint té ressonàncies clarament romàntiques.

RO2 02 - Tu, che invoco con orrore, La vestale, G. Spontini


Ferran Sor (1778-1839)

Ferran Sor

També anomenat Ferran Sors (amb essa final) aquest compositor català,
nascut a Barcelona, es va formar de petit a l'escolania de Montserrat i aviat
va destacar pel seu domini de la guitarra (va arribar a ser considerat el millor
guitarrista del món, sobre tot improvisant) i va començar a compondre a la
vegada que exercia el seu mestratge de guitarra i en deixava tot un tractat.
Va viatjar a París, Londres, Moscou, etc. estrenant òperes, ballets i moltes
peces per a guitarra amb harmonia plenament romàntiques i per tant
complicades.

RO2 03 - Gran solo, de F. Sor


Niccolò Paganini (1782-1840)

Nicolò Paganini amb son violí Guarnerius

Mandolinista i guitarrista, des de ben jovenet (7 anys) ja va tocar el violí,
intsrument que arribà a dominar de tal manera que ha estat considerat el
més gran violinista de tots els temps i el primer virtuós d'aquest instrument.
Va escriure sonates i concerts per a violí, quartets i peces per a guitarra.
La seva música de concepció clàssica pel que fa a les harmonies és
clarament romàntica pel que fa al virtuosisme que demana en l'execució.

RO2 04- Caprici nº 24, de N. Paganini


Carl Maria von Weber (1786-1826)

Carl Maria von Weber

De família de músics, malgrat no viure molts anys va fer una carrera notable
com a intèrpret cantant i pianista i com a compositor. Aviat però un accident
amb els àcids d'una impremta li va espatllar la veu i no va poder tornar a
 cantar. De les seves obres destaquen les peces per a piano (entre elles la
famosa Invitació a la dansa), la música de cambra (el Quintet per a 
clarinet, per exemple) i l'òpera, sobretot Der Freischütz (El caçador furtiu,
que en realitat és un singspiel i per tant els diàlegs són parlats) i Oberon,
que va escriure en anglès a Londres.

RO2 05 - Der Freischütz: cor dels caçadors, de C. M. v. Weber



Giacomo Meyerbeer (1791-1864)

Giacomo Meyerbeer

  
De família jueva, Jacob Liebmann Beer, va adoptar el nom italià de Giacomo
quan va ser a Itàlia on va admirar Rossini. El seu cognom el va formar unint
els cognoms de la mare i del pare (Meyer i Beer). Va viure a París bona part
de la seva vida triomfant de manera absoluta amb les seves òperes Robert le 
diable, Les Huguenots, Le prophète i L'africaine que seguiren la tradició de
l'anomenada grand opéra francesa del XIX durant el periode romàntic i
que influiria en l'òpera de Verdi. Les seves òperes, avui injustament criticades,
varen dominar el panorama operístic de la primera meitat del segle XIX amb un
únic rival important com fou l'italià Gioachino Rossini que veurem immediatament.
L'hem situat aquí per l'època en que va viure però no se'l pot consider clàssic
des de cap punt de vista.

RO2 06 - Gli ugonotti: Lieto suol de la Turena, de G. Meyerbeer


Gioacchino Rossini (1792-1868)

Gioacchino Rossini

Es va formar musicalment a la ciutat de Bolonya on aconseguí les seves
primeres estrenes d'òperes (la primera l'havia composta als 14 anys!).
Aviat va ser reconegut com un importantíssim compositor que estava
renovant el llenguatge operístic en eliminar els llargs recitatius i crear els
anomenats pezzi chiusi o unitats operístiques formades per quatre parts,
una orquestral, una vocal lírica seguida d'una altra dramàtica i rematades
per una cabaletta exaltada i virtuosística. Entre les seves òperes destaquen:
Tancredi, Il turco in Italia, Il barbiere di Siviglia, Otello, La 
cenerentola, Semiramide, Il viaggio a Reims i Guglielmo Tell. Poc
abans de complir els quaranta anys va deixar de compondre i es va dedicar
a fruir de la seva immensa fortuna guanyada com a compositor d'òpera i de
la vida, el menjar i el joc dels escacs, interrompent només la inactivitat per
a compondre algunes peces de música religiosa com el Stabat Mater i la
Petite Messe Solennelle. La seva música, tot i tenir clars aspectes romàntics
també conserva clares arrels clàssiques.

RO2 07 - Il barbero di Siviglia: Largo al factotum, de G. Rossini
 
RO2 08 - Gullem Tell: obertura (2a part), de G. Rossini


Gaetano Donizetti (1797-1848)  

     Gaetano Donizetti         

Donizetti fou compositor de música religiosa, de cambra i simfònica malgrat
que fou l'òpera el gènere que li donà la fama i els èxits més grans. D'entre
les setanta òperes que va compondre destacarem Anna Bolena, Lucia di 
Lammermoor, L'elisir d'amore, Lucrezia Borgia, Maria Stuarda,
Roberto Devereux, Poliuto, La fille du régiment, La favorita i Don 
Pasquale. Va ser, juntament amb Bellini -que veurem a continuació- el
màxim representant de l'anomenat bel canto, una manera de compondre
que mirava d'explotar totes les possibilitats de la veu, incloses les més
virtuosístiques, per tal de mostrar la bellesa de les veus. Igual que Bellini,
la seva música es mou a cavall entre els classicisme i el romanticisme.

RO2 09 - Lucia di Lammermoor: Tu che a Dio spiegasti l'ali, de G. Donizetti


Vincenzo Bellini (1801-1835)

Vincenzo Bellini

Bellini fou un nen prodigi que si bé s'inicià en la música religiosa, la de
cambra i la simfònica, aviat destacà com a compositor d'òperes tot i
que va morir molt jove. Entre les seves òperes destacarem Il pirata,
La sonnambula, Norma, I puritani i I Capuleti e i Montecchi.
Juntament amb Gaetano Donizetti, fou el més destacat representant
del bel canto (vegeu Donizetti) i la seva obra oscil·là entre el
classicisme i el romanticisme.

RO2 10 - Norma: Casta diva, de V. Bellini


Franz Schubert (1797-1828)

Franz Schubert

Aquest prolífic compositor alemany, malgrat la seva mort prematura,
de ben petit ja va mostrar un especial predisposició per a la música
que aviat el portaria a formar-se amb mestres competents. Des de ben
jove va ser molt aficionat a la poesia, llegint alguns dels clàssics en
alemany com Goethte, Heine, Rellstab, etc. Aquesta afició a la poesia
el va dur a musicar-ne moltes, més de 600, que l'erigirien en el mestre
indiscutible del lied. Excel·lent pianista, deixà també nombroses sonates
per a piano, Impromptus i Moments musicals, a banda de misses,
òperes i nou simfonies entre les quals la nº 8 o Inacabada. La seva
música, tot i les arrels clàssiques, es pot considerar fonamentalment
romàntica.

RO2 11 - Lied: Gretchen am Spinnrade, de F. Schubert

RO2 12 - Impromptu Op. 90 nº 3, de F. Scubert

RO2 13 - Simfonia nº 8 "Incompleta", primer temps, de F. Schubert

La música del romanticisme (III)

El periode central del segle XIX és quan el romanticisme va conquerir completament el panorama musical europeu i el trobem especialment fort a Alemanya i França per bé que també hi trobarem figures importants a Itàlia, Rússia, etc.



Giuseppe Verdi (1813-1901)

Giuseppe Verdi

Nascut el 1913, el mateix any que Richard Wagner, va iniciar-se en la música
tocant l'orgue a l'església del seu poble nadiu, però aviat, donades les seves
aptituds, fou becat i enviat a estudiar a Milà on, rebutjat pel conservatori per
no tenir el nivell requerit, estudià amb un compositor d'òperes protegit de
Paisiello: Vincenzo Lavigna. Mentres tant en Giuseppe anava a veure els
assajos i les representacions d'òpera de la Scala i de concerts a  la Societat
Filharmònica. Als 26 anys va estrenar la seva primera òpera a la Scala a la
qual en seguirien algunes altres fins a l'estrena el 1942 de Nabucco, cantada
en el paper principal per Giuseppina Strepponi, una famosa soprano que es
convertí en l'amant de Verdi, amb el qual, després de molts anys de la mort
de la primera esposa del compositor, s'hi acabaria casant. Aquesta òpera va
tenir un èxit clamorós en part ajudat pel paral·lelisme que els italians feien del
seu procés emancipador d'Àustria amb els dels jueus de Babilònia, tema de
l'òpera. Els italians partidaris de la unificació d'Itàlia sota la corona de Vittorio
Emmanuele de Saboia varen escriure pels carrers de tota italia la frase Viva
VERDI, aquesta paraula eren les sigles de Vittorio Emmaniele Re D'Italia i
varen ajudar a popularitzar el nom del compositor. A més a més el cor "Va
pensiero sull'ali dorate" d'aquesta òpera va esdevenir l'himne patriòtic de la
unificació i independència italianes, augmentant encara més la fama de Verdi.
Al Nabucco, varen seguir-lo altres èxits com I Lombardi alla prima crociata,
Ernani, Attila i Macbeth entre d'altres. Macbeth fou la primera de les tres
òperes que Verdi feu a partir d'obres de Shakespeare i, molt apreciada pel
públic i la crítica, la va refer anys més tard millorant-la. Després de compondre
diversos títols entre els quals destacarem la Luisa Miller, als 39 anys (1851)
va estrenar la primer de les tres òperes que l'entronitzarien com el més gran
referent de l'òpera italiana del romanticisme: Rigoletto, Il Trovatore i La 
Traviata, aquesta darrera significà -per son argument que tracta la vida d'una
cortesana contemporània de l'època de l'estrena- l'inici del corrent verista
en l'òpera, sobre el qual insisterem quan parlem del romanticisme tardà. A les
òperes esmentades seguiren I vespri siciliani, Simon Boccanegra, Un ballo 
in maschera, La forza del destino i, sobre tot, Don Carlo. En la darrera
etapa de la seva vida encara va escriure tres importantíssimes òperes: Aida,
Otello i Falstaff. Aquestes dues darreres sobre textos de Shakespeare i
amb incorporació d'elements que el compositor havia admirat en les audicions
que havia fet de les òperes de Wagner. A banda de l'òpera, Verdi ens deixà
una magnífica missa de Requiem.

RO3 01 - Nabucco: Va pensiero sull'ali dorate, de G. Verdi

RO3 02 - Rigoletto: La donna è mobile, de G. Verdi

RO3 03 - Otello: Credo in un Dio crudel, de G. Verdi

RO3 04 - Requiem: Dies Irae, de G. Verdi


Hector Berlioz (1803-1869)

Hector Berlioz

Fou el més genuí dels romàntics francesos i tant  amb la seva obra musical
com amb la seva teoria de l'orquestraciò hauria d'influir en molts compositors
posteriors, sobre tot en el Grup dels Cinc, que veurem en parlar del nacionalisme
musical a Rússia. Format a París, destacà ben aviat com a autor de música
simfònica com la Simfonia fantàstica, religiosa com el seu Rèquiem o el seu
oratori La infància de Crist i les seves òperes: Benvenuto Cellini i Les Troyens,
a banda d'altres obres.

RO3 05 - Simfonia fantàstica, de H. Berlioz


Adolphe Adam (1803-1856)

Adolphe Adam

 
Fou un compositor destacat de música simfònica per al ballet i d'òperes,
de les quals en va arribar a escriure prop de quaranta. Però la seva fama
més gran la hi van donar dos dels seus ballets: Le corsaire i Giselle.

RO3 06 - Giselle, fragment, de A. Adam


Charles Gounod (1818-1893)

Charles Gounod

Fou un dels més reputats dels operistes francesos gràcies a les seves composicions
per a l'escena entre les quals en destacarem tres: Faust, Roméo et Juliette i
Mireille. També va compondre música religiosa, com el cèlebre Ave Maria 
i música simfònica.

RO3 07 - Faust: Le veau d'or, de C. Gounod


César Franck (1822-1890)

César Franck

  D'origen belga i posteriorment nacionalitzat francès, fou un excel·lent organista
i compositor que conreà tots els gèneres: obres per a orgue, oratoris, música
simfònica, de cambra i òpera. De les seves obres escoltarem un fragment d'una
de les seves peces per a orgue.

RO3 08 - Pièce Héroïque, per a orgue, de C. Franck


Felix Mendelssohn (1809-1847)

Felix Mendelssohn

De família jueva benestant de la ciutat d'Hamburg, aviat va demostrar grans dots
musicals i un domini del piano que ja es feia palès als nou anys d'edat. Va
començar a compondre ben jovenet i als disset anys estrenava l'obertura d'El 
somni d'una nit d'estiu, basada en la famosa obra de Shakespeare i a la qual
més tard afegiria altres parts. Aquesta obertura el va consagrar davant de tothom
i ben aviat va esdevenir un referent en el mont musical de la primera meitat del s.
XIX, sobre tot com a director d'orquestra, fins al punt que molts músics i altres
artistes varen anar especialment a Leipzig per sentir l'orquestra que ell havia
portat a la fama internacional. Gran admirador de la música de Bach, el va rescatar
de l'oblit en que es trobava des de la seva mort amb una interpretació històrica de
la seva Passió segons Sant Mateu. Aquesta passió el va inspirar també per
compondre els seus dos oratoris, els millors dels que es van escriure durant el
romanticisme: el Paulus i sobre tot l'Elias. També va escriure òperes com
Les bodes de Camacho (a partir d'un passatge de l'immortal Quixot de
Cervantes), cinc simfonies, dos concerts per a piano, un per a violí (considerat
una de les obres romàntiques clau per a aquest instrument), nombroses peces
per a piano (sobre tot diverses sèries de Cançons sense paraules), lieder,
música de cambra, etc. De salut delicada, va morir jove, amb només 38 anys.

RO3 09 - Concert per a violí i orquestra, de F. Mendelssohn

RO3 10 - El somni d'una nit d'estiu: marxa nupcial, de F. Mendelssohn

RO3 11 - Elias, fragment, de F. Mendelssohn


Robert Schumann (1810-1856)

Robert Schumann

Excel·lent pianista, Schumann s'havia proposat de jove convertir-se en un concertista
de piano de fama internacional i per millorar la força del seu dit anular feia servir una
màquina que va acabar per destrossar-li el múscul i va haver de renunciar a la seva
carrera d'intèrpret per concentrar-se en el que fins aleshores havia estat tan sols
secundari: la composició. Va escriure sobre tot molta música de piano de gran nivell:
Sonata en Si menor, Fantasia, Estudis simfònics, Papillons, Carnaval, etc. També
va compondre importants obres simfòniques com el Concert per a piano i orquestra,
el Concert per a violoncel o les quatre simfonies, a banda d'una òpera, Genoveva,
més de dos cents lieder (com els cicles Murtres, Liderekreis, Amor i vida d'una 
dona, Amor d'un poeta, etc.), algunes misses i diversa música de cambra. També
fou un crític musical molt avançat i visionari que va saber situar en la seva importància
les grans figures com Mozart, Beethoven, Weber, Chopin, Berlioz, Brahms -de qui
fou gran amic, etc. Es casà amb Clara Wieck, filla del seu professor de música.
Schumann tenia una personalitat bipolar (maníaco-depressiva) que el va afectar tota
la vida fins a fer-lo parar boig els darrers dos anys, quan va ser recluït en un manicomi.
Durant els darrers temps fou assistit per la seva dona i Johannes Brahms, el millor amic
de la parella i també gran músic.

RO3 12 - Fantasia, per a piano, (1r temps), de R. Schumann

RO3 13 - Stille Tränen (Llàgrimes silencioses), lied de R. Schumann

RO3 14 - Simfonia nº 4, de R. Schumann


Richard Wagner (1813-1883)

Richard Wagner

Influït pel seu padrastre (o potser pare real? avui no està clar) i el seu oncle
Adolph, ambdós artistes, el jove Richard va tenir una bona formació artística
i musical que li varen permetre convertir-se en un compositor i a l'hora
llibretista (autor de llibrets d'òpera) de gran reputació. Un primer matrimoni
que va anar a mal borràs amb els anys va portar a un segon matrimoni molt
més encertat amb Còsima, la filla del pianista i compositor Franz Liszt, amb
qui sempre va mantenir una forta amistat. En el cercle de Wagner també hi
trobem el gran filòsof Friedrich Nietzsche amb el qual foren molt amics fins
que Wagner es va inclinar pel misticisme religiós de Parsifal i el filòsof -que
havia cantat la mort de Déu- se'n va separar. Les primeres òperes de Wagner,
Les fades i Rienzi, no varen tenir encara la personalitat definida del seu autor
i li va costar molt aconseguir estrenar-les. Les seves dificultats però es varen
veure alleujades pels repetits cops de mà que li va donar el més prestigiós
operista del seu temps: el jueu Giacomo Meyerbeer, al qual va pagar més tard
amb una diatriba antisemita i despotricant de la seva música com a quelcom
antiquat, fluix i maldestre. De fet Wagner fou antisemita i anti Meyerbeer més
per conveniència que per autèntica convicció, ja que el model d'òpera en boga
era el de Meyerbeer i Wagner volia carregar-se'l per tal d'imposar els seus
punts de vista sobre els camins que havia de seguir l'òpera del futur i que ell
mateix assenyalava amb autoritat. Així va anar component una sèries d'òperes
ja amb una personalitat definida que el mostrarien ben aviat com un músic i
escriptor revolucionari: El vaixell fantasma, Tannhäuser i Lohengrin. Més
tard va enfrontar-se amb el repte més gran de la seva vida l'escriptura dels
llibrets i de la música de la tetralogia L'anell del Nibelung basada en les
llegendes medievals germàniques. Les quatre òperes, que va trigar anys en
enllestir, foren L'or del Rin, La walkíria, Siegfried i El capvespre dels déus.
Aquestes quatre òperes mostren una de les troballes wagnerianes que més
havien d'influir en la música posterior: el letmotiv, o motiu musical lligat a un
personatge, una relació entre personatges, un objecte o un fenòmen natural.
Tota la música d'aquestes òperes està format per un entramat d'un centenar
de temes amb les seves variants. A l'entremig de la Tetralogia va escriure dues
òperes trencadores: Tristany i Isolda i Els mestres cantaires de Nürnberg.
La primera fou molt novedosa per els seus cromatismes que el portaren fins
al límit de la tonalitat i obrint la porta ja a l'atonalitat que tanta importància
tindria al segle XX. També resultava trencadora per la seva forta càrrega
eròtica. La segona fou trencadora per la seva concepció de gran comèdia
d'arrel popular tractada però amb una tècnica musical molt refinada i
complicada. Al final de la seva vida va emprendre la composició de la save
darrera òpera de caire marcadament religiós: Parsifal. Gràcies als seus infinits
i constants esforços per representar les seves òperes va cercar tota mena de
mecenes i recolzaments, trobant en el rei Lluís II de Baviera el personatge ideal
donada la seva admiració per la música de Wagner i la seva lliberalitat amb els
diners del regne a l'hora de impulsar obres artístiques (com els seus famosos
castells que l'acabarien enemistant amb el seu propi govern), aconseguint que el
rei li financés la construcció d'un teatre específicament dissenyat per representar
les seves òperes com ell volia: el Festpielhaus de Bayreuth. Aquest teatre
encara avui acull (a l'estiu) els festivals Wagner, dirigits per seus descendents,
dedicats a perpetuar la memòria del gran músic. En aquest teatre Wagner va
voler introduir unes novetats fins aleshores mai vistes en els teatres d'òpera a la
moda italiana: el fossat de l'orquestra per tal que no pertorbés la visió de
l'escenari, la supressió de localitats amb una visió defectuosa de l'escena,
l'absència de llotges i localitats privilegiades (cadires senzilles de fusta) i la foscor
de la sala durant la representació, novetats que des d'aleshores s'aplicarien en
molts teatres d'òpera nous de tot el món. Diguem finalment que Wagner va
escriure una ingent obra teòrica sobre art i música i, específicament sobre el que
va definir com l'obra d'art total, que al seu entendre era l'òpera ja que unia
literatura (el text), música (amb una orquestra molt potent que competia en
protagonisme amb les veus), pintura i escultura (les decoracions), arquitectura
(el teatre i les escenes) i la dansa.

RO3 15 - Tannhäuser, obertura, de R. Wagner

RO3 16 - L'or del Rin, Heda, hedo, de R. Wagner

RO3 17 - La walkiria, cavalcada de les walkíries, de R. Wagner

RO3 18 - Tristan und Isolde: obertura, de R. Wagner

RO3 19 - El capvespre dels déus, Hei ho, de R. Wagner


Fryderyk Chopin (1810-1849)

l'única fotografia coneguda de Fryderyk Chopin

Nascut a Polònia, als vint anys marxà a París on restaria fins al final de la seva
vida als 39 anys donant origen a l'actual pronunciació francesa del seu nom.
Va destacar com a nen prodigi ja que als sis anys dominava força bé la
interpretació al piano i als set anys va compondre la seva primera obra musical.
Tingué una sòlida formació musical deguda a gran mestres plonesos malgrat
que acabà marxant de polònia quan la seva fama ja s'estenia per Europa. Amb
els anys, a París, va trabar amistat amb músics com Gioacchino Rossini, Luigi
Cherubini i, sobre tot, Franz List. La seva obra és quasi tota exclusivament per
a piano, tret d'uns escassos lieder, alguna peça de cambra i dels seus dos
concerts per a piano i orquestra. A més de tres sonates per a piano, va escriure
una infinitat de peces de curta durada reunides en cicles: set poloneses, 24
estudis, més de cinquanta masurques, 4 scherzi, 17 valsos, més de vint
nocturns, a més d'impromptus, balades, la barcarola, variacions, etc. Si bé
no es va casar mai, va tenir alguns descatats idil·lis entre els quals destaca
l'escriptora francesa George Sand (pseudònim d'Armandine Dupin) amb qui va
viure una romàntic hivern a Mallorca, a la cartoixa de Valdemossa. En conjunt
la seva obra és molt important per la seva extensió i per les novetats que va
portar al món del piano.

RO3 20 - Concert per a piano i orquestra nº 1, 1r temps, de F. Chopin

RO3 21 - Polonesa Op. 53 per a piano, de F. Chopin

RO3 22 - Estudi pera piano Op.25 nº 11, de F. Chopin


Mikhail Glinka (1804-1857)

Mikhail Glinka

Està considerat el pare de la música clássica russa, exercint son mestratge
fins als compositors del nacionalisme rus com els integrants del grup dels 
Cinc. Va tenir la habilitat i l'esperit prou lliure per basar les seves obres
sovint en  la música popular russa, aconseguint d'aquesta manera per a
Rússia l'honor de ser el primer país en la cursa identitària dels músics de
la segona meitat del XIX. Va escriure cançons, música per a piano i de
cambra, música simfònica i dues òperes: La vida pel tsar i Ruslan i 
Liudmila. Aquestes són les principals responsables de la seva fama actual,
sobre tot la segona, de la qual ara en sentirem un fragment de l'obertura.

RO3 24 - Ruslan i Liudmila: obertura, de M. Glinka


Franz Liszt (1811-1886)

Franz Liszt

Fill d'un músic de la cort dels Esterhazy (aquella família per a qui va treballar
Haydn quasi tota la vida), aquesta família li va concedir una beca per tal que
estudiés a Viena amb Carl Czerny (alumne de Beethoven) i Antonio Salieri.
Aviat es destacà com un músic immensament dotat i acabat el període vienès
anà a París on va estudiar amb César Franck i entrà en coneixement de
Fryderyk Chopin, de qui seria gran amic i de Felix Mendelssohn, assistint a
un concert de Paganini que el va impressionar i el va esperonar a millorar la
seva tècnica pianística fins al punt que seria considerat el millor pianista de tots
els temps tant per la seva capacitació tècnica com per apassionament de les
seves interpretacions que  arrencaven sovint plors al públic més escollit. Si bé
va ser un conegut faldiller de dames de la noblesa, es casà ja gran amb una
princesa ucraïnesa però la relació només va durar dos anys. D'entre les seves
amants destaca la comtessa francesa Marie D'Agoult, que li donà tres fills,
entre el quals Còsima, que seria esposa del gran director d'orquestra Hans
Von Bülow i després de Richard Wagner. Va viatjar per tota Europa, des de
Barcelona a Sant Petersburg, donant concerts en el quals seria aclamat
universalment. Cap a la meitat de la seva vida va residir a Weimar dedicant-se
sobre tot a la composició, camp en el que sobresortí per la seva originalitat i les
seves innovacions entre les quals hi ha la creació del poema simfònic, o peça
musical simfònica que mira de traduir en música un text literari. Fou aleshores
quan conegué a Richard Wagner de qui va dirigir algunes obres igual que féu
amb Berlioz i amb Saint-Saëns. Cap al final de la seva vida es va fer capellà
i abordà la composició de música religiosa. Convidat per la seva filla a l'estrena
del teatre de Bayreuth de Wagner, allí hi va conèixer el compositor rus Piotrs
Ilitx Txaikovski. D'entre les seves composicions podem destacar una ingent
obra per a piano amb peces com els Estudies d'execució transcendental,
vint rapsòdies hongareses, dos concerts per a piano, el somni d'amor 
(Liebestraum), i la sèrie de peces Anys de pelegrinatge. També va
compondre una important obre simfònica com la Totentanz (dansa de la 
mort), les simfonies Dante i Faust i 13 poemes simfònics, entre els qual
l'anomenat Els preludis. De la seva obra religiosa destaquen algunes misses
i dos oratoris: La llegenda de Santa Isabel i Christus. Finalment cal dir que
féu un gran nombre de transcripcions al piano de peces orquestrals d'altres
compositors: com les simfonies de Beethoven, el Tristany i Isolda de Wagner,
etc., etc.

RO3 25 - Somni d'amor, per a piano, de F. Liszt

RO3 26 - Dansa de la mort, per a piano i orquestra, de F. Liszt

RO3 27 - Els Preludis, poema simfònic, de F. Liszt

La música del romanticisme (IV)

Veiem aquí els autors que varen viure en la segona meitat del segle XIX i,
sovint, moriren a principis del XX.


Camille Saint-Saëns (1835-1921)

Camille Saint-Saëns

Fou un altre infant prodigi ja que als dos anys va començar a rebre lliçons
de piano i ja demostrava una entonació perfecte. Amb tres anys sabia llegir
i escriure, amb quatre anys va compondre la primera obra, amb set
s'expressava perfectament en llatí i amb deu féu el seu primer concert públic
desencadenant l'admiració general. Amb el temps estudià amb Halévy i fou
amic de Liszt i Berlioz. Excel·lent organista i improvisador, tingué com alumne
a Gabriel Fauré, futur compositor que esdevindria gran amic seu. Va tocar
tots els gèneres destacant sobre tot en la música simfònica com en el
Carnaval dels animals i en l'òpera, especialment Samsó i Dalila.

RO4 01 - Samsó i Dalila: Mon coeur s'ouvre a ta voix, de C. Saint-Saëns


Léo Delibes (1836-1891)

Léo Delibes

De família de músics per part de mare, va compondre sobre tot per a l'escena;
ballets i òperes. Com a compositor de ballets fa ingfluir en altres autors com
Txaikovski, deixant dos exemples immortals: Coppelia i Sílvia. D'entre les seves
òperes, la darrera de les quals, Kassya, fou acabada en l'orquestració per
Massenet, destaca sobre tot Lakmé.

RO4 02 - Lakmé: duet D'où viens tu?, de L. Delibes


Georges Bizet (1838-1875)

Georges Bizet

De família de músics, es formà a París i als divuit anys ja va compondre la
Simfonia en do que dóna testimoni de la seva maduresa. Autor d'òperes
i molt exigent moltes de les seves obres sovint les deixava a mitges per
insatisfacció amb el que havia escrit arribant fins a fer desaparèixer les
partitures. De les òperes que ens han restat en destaquen especialment dues:
Els pescadors de perles i Carmen.

RO4 03 - Carmen: Toreador, de G. Bizet

RO4 04 - Carmen: Habanera, de G. Bizet


Jules Massenet (1842-1912)

Jules Massenet

Inicialment format amb la seva mare, als onze anys va entrar al conservatori
de París i als disset va guanyar un premi amb una cantata que acabava de
compondre. Per bé que va compondre música simfònica i per a piano,
la seva producció més rellevant i avui més recordada foren les òperes -en
va fer fins a vint-i-cinc- d'entre les quals destacarem: Le roi de Lahore,
Herodiade, Le Cid, Thaïs i sobre tot Manon i Werther.

RO4 05 - Werther: Pourqoui me reveiller?, de J. Massenet


Johannes Brahms (1833-1897)

Johannes Brahms

Nascut a Hamburg d'un pare músic, als set anys va començar a treballar el
piano de manera seriosa convertint-se aviat en concertista de piano amb prou
fama per a conèixer al famós violinista Joseph Joachim que el va recomanar a
Liszt. Malgrat tot Brahms, que era de caràcter reservat i difícil no va voler
restar a la cort de Weimar. Aleshores Joachim al va adressar a Schumann
que l'acollí amb gran afabilitat i tot seguit es convertiren en grans amics,
amistat que es veuria ampliada per la de la dona de Schumann, Clara, també
pianista, vers el jove compositor. No hi ha proves que fossin amants però sí
que la seva relació fou molt estreta, sobre tot arran de les crísis dels darrers
anys de Schumann. Més tard va conèixer el famós director d'orquestra Hans
von Bülow, marit de Còsima Liszt (futura esposa de Wagner) i, tot i que al
principi el director no va comprendre la música del jove Brahms, més tard
se'n feu un admirador incondicional essent ell qui va establir la cèlebre trilogia
dels millors compositors alemanys amb cognoms iniciats per la lletra B: Bach,
Beethoven i Brahms. Als vint-i-nou anys es traslladà definitivament a Viena
dedicant-se, durant trenta anys a compondre una ingent i solidíssima obra que
el va convertir en el més gran compositor del romanticisme tardà. Gran
admirador sobre tot de Beethoven , però també de Mozart i Haydn, els
seguidors dels camins més innovadors (Wagner i els seus seguidors) el
qualificaren de conservador i antiquat però el cert és que la seva obra ha anat
augmentant en apreci amb els anys. Va compondre obres de tots els gèneres
excepte òpera. Té més de dos cents lieder, molta música per a piano entre la
qual citarem les sonates, balades, intermezzos i rapsòdies a més de les
Variacions i fuga sobre un tema de Händel, dos magnífics concerts per a 
piano i orquestra a més d'un concert per a violí i orquestra i un doble 
concert per a violí, violoncel i orquestra. També va escriure abundant
música de cambra com les seves dues sonates per a clarinet i piano. De la
seva producció simfònica destaquen les quatre simfonies, les Variacions 
sobre un tema de Haydn, les Danses hongareses o l'Obertura per a un 
festival acadèmic. També va escriure cantates  com Rinaldo, Cant del 
destí, Rapsòdia per a contralt, etc. Una de les seves obres cimeres és la
impressionant cantata fúnebre Un Rèquiem alemany.

RO4 06 - Concert per a violí i orquestra: rondó final, de J. Brahms

RO4 07 - Simfonia nº 4: 1r temps, de J. Brahms

RO4 08 - Rapsòdia en sol per a piano Op.79 nº 2, de J. Brahms

RO4 09 - Dansa hongaresa nº 5, de J. Brahms

RO4 10 - Un rèquiem alemany: nº 2 Denn alles Flesich es ist wie Gras (Llavors tota la carn
                és com l'herba),  de J. Brahms


Anton Bruckner (1824-1896)
 

Anton Bruckner

Iniciat en la música de jovenet per son pare, als deu anys ja era capaç de tocar
l'orgue substituint-lo. Com a organista es va guanyar la vida els primers anys de
la seva carrera i als disset anys, durant una estada a a Linz per formar-se, va
conèixer la música religiosa de Mozart i Haydn. Als vint-i-un anys va se nomenat
per l'abat de Sank Florian adjunt de l'escola parroquial cosa que durant prop de
quaranta anys li va permetre de compondre una colla de peces de música religiosa
vocal amb acompanyament de piano. Posteriorement va seguir formant-se fins als
quaranta anys d'edat, estudiant la música de Mendelssohn i de Meyerbeer i
després la de Wagner. L'eclosió del seu geni fou tardana ja que no va ser fins
prop dels quaranta anys que va compondre les primeres obres de gran volada
com la Missa en re menor. A partir d'aleshores va escometre la composició de
les seves nou simfonies i les obres simfònico-corals com el Te Deum, tres Misses
(una d'elles ja esmentada) i diversos psalms i motets. Malgrat ser un admirat
organista a França i a Londres, capaç de fer notables improvisacions, no va
escriure cap obre notable per a aquest instrument. Les seves simfonies, de llarga
durada gràcies a estructures sòlides, tenen un so característic, compacte i massiu,
i han estat molt interpretades fins vui mateix. Ara sentirem un fragment del segon
temps de la seva Simfonia nº 6 i un altre de l'inici del Te Deum.

RO4 11 - Simfonia nº 9, 2n temps, d'A. Bruckner

RO4 12 - Te Deum, inici, d'A. Bruckner


Johann Strauss II (1825-1899)

Johann Strauss II

Fou anomenat Johan Strauss II degut a que el seu pare es deia igual i també
va ser un excel·lent compositor de valsos. Format en la música en contra de
la voluntat de son pare, que creia que la vida de músic era massa dura, va
estudiar recolzat per la mare i va rivalitzar amb son pare, cadascú amb la seva
pròpia orquestra. En morir el pare, el fill va refondre les dues orquestres i es
va dedicar a fer gires que li donaren més fama que la que havia gaudit son pare.
Va escriure una multitud de valsos, polques i dues operetes: El baró gitano i
El ratpenat.

RO4 13 - Al bell Danubi blau, vals, de J. Strauss II

RO5 14 - El ratpenat: obertura, de J. Strauss II


Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893)

Piotr Ilitx Txaikovski

Als cinc anys va començar a estudiar piano amb una serventa alliberada (en
aquella època a Rússia l'esclavatge era legal) del seu pare que aviat es va
adonar de la gran sensibilitat del jove Piotr per a la música. Als deu anys va
sentir l'òpera Una vida pel tsar, de Glinka, que el va marcar per sempre,
igual que anys més tard, als setze, ho feu l'audició del Don Giovanni de
Mozart. Amb poc més de vint anys va entrar a estudiar al recentment creat
conservatori de Sant Petersburg començant a compondre les primeres obres.
Va abordar les primeres òperes i la primera simfonia.  El 1876 va conèixer
per correspondència (mai es varen arribar a conèixer personalment) a la seva
amiga, confident i mecenes Nadejda von Meck. Al llarg dels anys es varen
escriure unes 12.000 cartes fins al 1890 quan la seva protectora es va declarar
en fallida. El 1877, malgrat la seva homosexualitat, es va casar, però aquell
matrimoni va resultar nefast per a la seva vida personal, amb una separació
inevitable poc temps després (el divorci no era possible a la Rússia d'aleshores).
El músic va començar a tenir fama internacional i va intensificar els seus viatges
tan per plaer com per assistir a l'estrena de les seves obres. De la seva
producció en destaquen les simfonies, sobre tot la sisena o Patètica, les òperes,
com Les sabatetes, Iolanta, Eugene Oneguin i La dama de piques, les
cançons, els poemes simfònics i les obertures com Francesca de Rimini o la 
1812, els concerts com el Concert nº 1 per a piano i orquestra o el Concert 
per a violí i orquestra, i els ballets com El llac dels cignes, La bella dorment
i El trencanous que contenen alguns dels seus famosos valsos.

RO4 15 - Niet, tolko tot kto znal, lied, de P. I. Txaikovski

RO4 16 - Concert per a piano i orquestra nº1, 1r temps, de P. I. Txaikovski

RO4 17 - El llac dels cignes, final, de P. I. Txaikovski

RO4 18 - Simfonia nº 6 "Patètica", 1r temps, segona part, de P. I. Txaikovski

La música del romanticisme (V)

El nacionalisme musical

Basat en l'afició dels romàntics per tot allò que es referia a les manifestacions
de la cultura popular, molts músics romàntics de la segona meitat de s. XIX
van voler desenvolupar el seu propi llenguatge musical a partir de la música
tradicional de cada país. Així veurem com apareixen músics nacionalistes a
quasi tota Europa: Rússia, Escandinàvia, Centreeuropa, Espanya, Gran
Bretanya, etc. i també a Amèrica. Un cas apart és el moviment francès
de finals del XIX anomenat Impressionisme.


Rússia i el Grup dels Cinc

El Grup dels Cinc és com s'anomena a un grup d'amics, músics aficionats,
seguidors de Glinka i fortament relacionats per l' origen, circumstàncies i
objectius. El cinc foren Mili Balàkirev, Cèsar Cui, Modest Petròvitx
Mussorgski, Alexandr Borodin i Nikolai Rimski Kòrsakov. El més gran fou
Borodin (1833), seguit per Cui, dos anys més jove, Balàkirev, quatre anys
més jove, Mussorgski, sis anys més jove, i Rimski Kòrsakov, el més jove,
amb onze anys menys que Borodin. Tots ells pertanyien a famílies burgeses
ben situades que passaven l'hivern a ciutat i l'estiu a la casa de camp. Durant
aquestes estades estiuenques i quan encara eren petits es varen impregnar de
la música popular russa que després els hauria de servir com a fons d'inspiració.
Majoritàriament es guanyaren la vida en oficis diversos: químic i metge en
Borodin, capità de la marina de guerra en Rimski Kòrsakov (posteriorment va
renunciar al càrrec per dedicar-se a la música), funcionari en Musorgski,
enginyer militar en Cui i  músic professional, encara que de gran també empleat
de ferrocarrils, en Balakirev. Aquest darrer va ser el fundador del grup fent
d'animador de la vida musical russa més innovadora i enfrontat amb els germans
Anton i Nikolai Rubinstein, directors del conservatori de Moscou i dirigents
màxims de la música més acadèmica. Aquests germans acusaren sovint els Cinc
d'aficionats, cosa que tenia un cert fons de raó ja que excepte Balàkirev, que
fou músic professional, tot foren diletants sovint amb mancances i llacunes en
la seva formació musical. El més ben preparat fou Rimski Kòrsakov que ajudà
sovint als seus companys a acabar i pulir les seves obres.


Mili Balàkirev (1837-1910)

Mili Balakirev

Balàkirev es formà inicialment amb la seva mare i posteriorment anà a estudiar
a Moscou. Anys més tard va conèixer Mikhail Glinka que el va empènyer a
dedicar-se a la música. Aleshores va conèixer els amics citats i va fundar el
Grup dels Cinc. Va escriure força música (cançons, música de piano, simfonies,
poemes simfònics, etc.) però la major part de la seva música rarament
s'interpreta avui dia fora de Rússia.


Cèsar Cui (1835-1918)

Cèsar Cui

Cui a més de compositor (música simfònica, cançons, música de cambra
i òperes, com William Ratcliff). Fou un reputat crític musical que donà
a conèixer la música russa arreu d'Europa per mitjà dels seus escrits, molt
difosos a París a través de la revista Gazette Musicale". Avui dia la seva
obra està força oblidada.


Alexander Borodin (1833-1887)

Alexander Borodin

Fill ilegítim d'un príncep gerogià, va tenir una bona formació que va incloure
classes de piano, però de fet no va començar a interessar-se per la música
de veritat fins més atrd, quan va ser alumne de Mili Balàkirev i es feren amics.
Borodin va escriure algunes obres actualment força interpretades com les
seves dues simfonies, el poema simfònic Les estepes de l'Àsia Central i
l'òpera (acabada per Rimski Kòrsakov i Glazunov) El príncep Igor.


RO5 01 - El príncep Igor: Danses Polovtsianes, d'A. Borodin


Modest Petròvitx Musorgski (1839-1881)

Modest petrovitx Musorgski

Musorgski fou el més original i clarament rus del grup per bé que el menys
preparat ja que, sovint, li va caldre ajuda per a instrumentar les seves obres.
D'entre elles destaquen el seu poema simfònic Nit a la Muntanya pelada,
la suite para piano Quadres d'una exposició (que més tard el francès
Maurice Ravel va convertir en suite orquestral), les caçons Cants i danses 
de la mort i les seves òperes Boris Godunov i Khovàntxina.

RO5 02 - Nit a la muntanya pelada, poema simfònic, de M. P. Mussorgski

RO5 03 - Quadres d'una exposició: La cabana sobre potes de gallina (Baba
                Jagà), de M. P. Mussorgski

RO5 04 - Boris Godunov: escena  de la coronació, de M. P. Mussorgski


Nikolai Rimski-Kórsakov (1844-1908)

Nikolai Rimski Kòrsakov

Rimski-Kórsakov tingué una formació força completa per bé que
majoritàriament autodidacta, cosa que no li va impedir excel·lir com
a un fi orquestrador. De les seves obres destaquen les simfonies, els
poemes simfònics com Shéhérazade i Caprici espanyol, le música
religiosa, com la Litúrgia de Sant Joan Crisòstom i una quinzena
d'òperes entre les quals: Sadko, La núvia del tsar, El conte del tsar 
Saltan, La ciutat Invisible de Kitej i  El gall d'or, aquesta derrera
molt crítica amb el tsar i prohibida immediatament d'estrenar-se.

RO5 05 - Sadko: cançó índia, de N. Rimski Kórsakov

RO5 06 - El conte del tsar Saltan: El vol del borinot, de N. Rimski Kórsakov

RO5 07 - Sheherazade, poema simfònic, de N. Rimski Kórsakov


Escandinàvia

D'aquesta zona d'Europa destaquen sobre tot el finlandès Jean Sibelius, el norueg Edvard Grieg i el danès Carl Nielsen.


Jean Sibelius (1865-1957)

Jean Sibelius

Va néixer en una família finesa de parla sueca però s'educà en una escola
finlandesa que acabaria decantant-lo vers el compromís polític pro
independència de Finlàndia i la música d'inspiració popular finesa.De la
seva producció destaquen les set simfonies, el concert per a violí i 
orquestra, els poemes simfònics Finlàndia i El cigne de Tuonela,
nombroses caçons, una òpera, música de cambra i música coral.

RO5 08 Finlàndia, poema simfònic, de J. Sibelius


Edvard Grieg (1843-1907)

Edvard Grieg

Pel que fa a Grieg cal destacar que fou fill d'una pianista que l'inicià en
la música podent demostrar aviat les seves dots. Amb vint-i-sis anys
va escriure el seu concert per a piano i orquestra i més tard va
compondres simfonies, música de cambra, caçons avui molt interpretades,
música de piano i la famosa música incidental per a la representació de
Peer Gynt, l'obra teatral de Henrik Ibsen.

RO5 09 - Peer Gynt: Pel matí, d'E. Grieg

RO5 10 - Peer Gynt: Al palau del rei de la muntanya, d'E. Grieg


Carl Nielsen (1865-1931)

 

Carl Nielsen

Fou fill d'un músic aficionat i aviat va demostrar grans aptituds per la música
destacant com a violinista, director d'orquestra i compositor. De la seva obra
en destaquen les òperes, especialment Les alegres casades de Windsor, a
partir de l'obra homònima de Shakespeare, la música simfònica (sis simfonies),
música de cambra, coral i pera piano.


Centreeuropa


De Txèquia varen destacar Antonin Dvorak, Leos Janacek i Bedrich
Smetana, mentre que d'Hongria, a banda de l'esmentat Liszt (també
classificable en part com a nacionalista però que ja hem vist al capítol
tercer del romanticisme) varen sobresortir  Béla Bartók i Zoltán
Kodály. Béla Bartók, però, tampoc no el tractarem aquí, tot i ser
nacionalista, ja que també és un dels grans innovadors de la música
del segle XX i per tant el veurem en parlar d'aquest capítol.


Antonin Dvorak (1841-1904)

Antonin Dvorak

Fou el més destacat dels compositors txecs del nacionalisme. Fill d'un
carnicer aficionat a la música, rebé ben aviat la primera formació musical
que tot seguit amplià a l'escola i, ja amb quinze anys, fou enviat a estudiar
música a l'Escola d'Orgue de Praga (embrió del futur conservatori de la
capital) on es formà completament. D'aquesta època daten les seves
primeres obres. Més tard va començar a escriure algunes obres més
ambicioses com les primeres simfonies, alguns cicles de cançons i, sobre
tot, el Stabat Mater. Aquest s'estrenà a Londres durant un dels seus
sis viatges a aquesta ciutat quan ja era un músic amb fama estesa per
tota Europa. També allà estrenà la Setena simfonia i en un altre viatge
la cantata La núvia de l'espectre. A banda dels viatges a Londres va
viatjar, en el pic de la seva fama, per Alemanya, Rússia i els Estats Units.
A aquest darrer país hi anà cridat per la rica fundadora del Conservatori
Nacional de Nova York que el volia com a director per tal de donar prestigi
al centre. Dvorak va acceptar però va posar la condició que els alumnes
dotats però amb pocs recursos (inclosos els negres) fossin acceptats
gratuïtament. De resultes dels quatre anys passats a Nova York es va fer
amic d'un alumne de composició, Harry Burleigh, que esdevindria el
compositor afroamericà més destacat del seu temps amb innombrables
spirituals de gran qualitat. Allà va compondre Dvorak la cèlebre simfonia
nº 9 "Del Nou Món". A banda de les obres ja citades va escriure molta
música de piano i de cambra (destaquen alguns dels seus 18 quartets) amés
de poemes simfònics, deus òperes (entre les quals Russalka) i música religiosa:
l'oratori Santa Ludmila, la Missa en re major, el Rèquiem, el Te Deum, i
diversos concerts: per a violí, per a piano i, sobre tot un concert per a 
violoncel.

RO5 11 - Simfonia nº 9 del "Nou món", d'A. Dvorak

Bedrich Smetana (1824-1884)

Bedrich Smetana

Fou un músic molt compromès amb el nacionalisme txec que es va
preocupar de recopilar i donar a conèixer les músiques popular i culta
del seu país. Fundador d'una escola de música amb l'ajut de Liszt, es
va dedicar a la tasca de compositor i director d'orquestra fins que una
sordesa causada per una sífilis el va obligar a dedicar-se exlusivament
a la composició. D'entre la seva obra, no molt extensa, destaquen el
cicle de poemes simfònics La meva pàtria i òperes com  La núvia 
venuda.

RO5 12 - El moldava, poema simfònic, de B. Smetana


Leos Janacek (1854-1928)

Leos Janacek

Janacek hagué de lluitar fermament contra les adversitats (sobre tot
econòmiques) per tal d'aconseguir una formació musical sòlida. Finalment
va poder entrar a l'Escola d'Orgue de Praga i va conèixer Antonin Dvorak,
amb qui establí una gran amistat que va durar mentre ambdós visqueren.
Molt conscienciat nacionalment i clarament antiaustracista, va recopilar
i rescatar molt floklore del seu país i va escriure un important Tractat 
d'Harmonia en el qual exposava les seves teories que anavan més enllà
de la música tonal imperant. Va compondre obres de quasi tots els gèneres
però va destacar especialment en l'òpera, especialment les tres següents:
La rabosa astuta, El cas Makropoulos i De la casa dels morts.


Zoltán Kodály (1882-1967)

Zoltán Kodály

Hongarès, gran folklorista i profund coniexedor de la música popular,
del seu país, estudià també a París on conegué la música de Debussy
que havia d'influir també en la seva obra. Va destacar molt com a
pedagog de la música escrivint assajos sobre el tema i essent creador
del mètode que porta el seu nom i que s'ha utilitzat a mig món. Ha
escrit música de cambra, simfònica, coral, religiosa i òpera.

RO5 13 - Veni, veni Emmanuel, de Z. Kodály


Amèrica


Hi trobem dos compositors nordamericans com els estadounidencs George
Gershwin i Aaron Copland (1900-1990) i diversos compositors
llatinoamericans com els mexicans Carlos Chávez (1899-1978) i Silvestre
Revueltas (1899-1940).

George Gershwin (1898-1937)

George Gershwin

D'una família jueva originària de Rússia, aviat va demostrar grans dots musicals,
per damunt de les del seu germà, també músic i lletrista, amb qui varen fer
nombroses cançons i diversos musicals per als teatres de Broadway (Nova York).
Molt influït pel jazz i també per Maurice Ravel (que també seria influït per
Gershwin) va compondre música simfònica molt interessant com la Rapsody 
in blue, An American in Paris o el Concert en Fa per a piano i orquestra
i l'òpera Porgy and Bess.

RO5 14 - Rapsody in blue, fragment inicial, de G. Gershwin



Aaron Copland (1900-1990)

Aaron Copland

Compositor nordamericà d'orien jueu lituà, es va formar als Estats Units i a París,
on va entrar en contacte amb les avantguardes musicals. Va tenir una primera
època influïda pel jazz, amb obres com les Piano Variations, però més tard usà
com a font d'inspiració la música blanca popular dels Estats Units així com la de
l'oest, escrivint obres tan importants com la Fanfare for the Common Man,
el Lincoln Portrait o el ballet i la suite Appalachian Spring.

RO5 15 - Fanfàrria per a un home corrent, fragment, A. Copland


Carlos Chávez (1899-1978)

Carlos Chávez

 
Format en la música de petit per son germà i més tard per diversos
professors mexicans, Chávez es va criar en ambients propers a la cultura
asteca, cosa que li va fer apreciar-la especialment i utilitzar-la com a font
d'inspiració de la seva música. D'entre la seva obra destaquen les sis simfonies,
entre les qual la segona, amb el títol de Simfonia índia és molt popular.
Va ser director del Conservatori Nacional de Música i fundador de
l'Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic.

RO5 16 - Simfonia índia, C. Chávez


Silvestre Revueltas (1899-1940)

Silvestre Revueltas

Format a Mèxic i als Estats Units, fou violinista, director d'orquestra i
compositor. Va escriure poemes simfònics, com Sensemayá, un ballet
com El renacuajo verde, i música per al cinema a bada d'altres obres.
Tota la seva música tingué una clara inspiració en les cultures autòctones
 mexicanes: maia i asteca.

RO5 17 - Sensemayà, poema simfònic, de S. Revueltas



Espanya

A Espanya hi trobem alguns catalans com: Isaac Albéniz, Enric Granados
o Felip Pedrell, els andalusos  Manuel de Falla i Joaquín Turina, i el
valencià Joaquim Rodrigo.


Felip Pedrell (1841-1922)

Felip Pedrell

Fou un músic català que va tenir una gran influència en la música catalana
i espanyola posteriors. Va ser el primer introductor de Wagner a la
península així com el pioner dels estudis de musicologia peninsulars.
També fou capdavanter en la investigació i rescat de la música popular
catalana i espanyola influint fortament en els seus alumnes: Isaac Albéniz,
Enric Granados i Manuel de Falla. També fou el fundador de la lírica
nacional catalana amb diverses òperes, d'entre les quals destaca Els Pirineus.


Isaac Albéniz (1860-1909)

Isaac Albéniz

Va ser un virtuós del piano que va viatjar des de ben petit, primer amb
la família per Espanya i Cuba (a causa de problemes laborals del pare)
i després a l'estranger, sobre tot París i Londres. A la primera ciutat es
relacionà amb Vincent D'Indy, Paul Dukas i Gabriel Fauré i fou professor
de piano a la Schola Cantorum. A Londres va rebre l'ajut econòmic que
mai més perdria de Francis Burdett Money-Coutts, empresari i llibretista,
que l'empenyeria a escriure òperes de clara influència wagneriana. A
Barcelona fou alumne de Felip Pedrell, de qui va aprendre l'afició per
la música floklòrica espanyola que tant l'havia d'inspirar, i va fer mans i
mànigues -al costat d'Enric Morera- per tal de promoure la lírica catalana
(incloent les seves òperes) sense gaire èxit. A la casa parisina d'Albéniz
hi trobaren refugi compositors espanyols com Falla o Turina. Poc abans
de morir va rebre la visita de Granados. De les seves obres s'han de
destacar les cançons i les òperes (amb textos de Money-Cutts), com
Henry Clifford, Pepita Jiménez i Merlin, les peces per a piano
(algunes transcrites per a guitarra per Tàrrega amb gran entusiasme
de l'autor), sobre tot la suite Ibèria, i alguna peça simfònica.

RO5 18 - Suite Ibèria: El Albaicín (tercer quadern), d'I. Albéniz

RO5 19 - Merlí: fragment, d'I. Albéniz


Enric Granados (1867-1916)

Enric Granados

També excel·lent pianista que es guanyà la vida tocant aquest instrument
des dels tretze anys. Alumne de Pedrell fou molt influït per tal de compondre
música basada en el folklore espanyol. Va compondre força música per a
piano, entre la que destaquen les Danses espanyoles i la suite Goyescas,
a partir de la qual més tard en faria una òpera de gran èxit en son temps.
Va morir en tornar dels Estats Units i Anglaterra a causa del torpedinament
del Sussex, sembla que per un atac de pànic en llançar-se per la borda sense
que morís ningú més ja que tots pogueren rescatats.

RO5 20 - Goyescas, Intermezzo, E. Granados


Manuel de Falla (1876-1946)

Manuel de Falla

De família benestant i va estudiar amb Felip Pedrell, que li va inculcar la
inspiració en la música popular, i amb Paul Dukas, a París, on va entrar
en contacte amb les avantguardes europees. Aviat va començar a compondre
veient-se empès al món de la sarsuela que al Madrid d'aquell temps dominava
el panorama musical. Va arribar a fer-ne cinc però no en quedà gaire satisfet,
a excepció d'una que acabar per desballestar i refondre en la suite per a ballet
Noches en los jardines de España, que seria estrenada pels Ballets Russos
de Serge Diaghilev amb decorats de Pablo Picasso i coreografia de Leonid
Massin. Mentrestant havia estrenat la seva òpera La vida breve que també li
procuraria un gran èxit, però no en l'estrena espanyola (ningú és profeta a la
seva terra) sinó en la de París. Va seguir component obres per a piano com la
Fantasia Bética, encarregada pel gran pianista Artur Rubinstein, cançons com
les Siete canciones populares españolas, orquestrals com el ballet El amor 
brujo, i de cambra com la seva obra més celebrada internacionalment
Concerto para clavecín y cinco instrumentos que li havia estat encarregada
per la gran clavecinista Wanda Landowska. Durant la guerra civil i després de
l'assassinat del seu amic Garcia Lorca, acabà per exiliar-se a l'Argentina o viuria
fins els seus darrers dies.

RO5 21 - El amor brujo: dansa del foc, de M. de Falla

RO5 22 - Fanstasia Bètica, per a piano, de M. de Falla

RO5 23 - Concert per a clave i cinc instruments, de M. de Falla

Joaquín Turina (1882-1949)

Joaquín Turina

Pianista i director d'orquestra excel·lent, es va  formar a Sevilla, Madrid i París.
Si bé al principi començà a escriure música a l'estil conservador de la Schola
Cantorum parisina, dirigida per D'Indy, aviat Albéniz el instar a escriure música
inspirada en el folklore andalús i, especialment, el sevillà ja que d'allí era Turina.
A partir d'aleshores aquest va compondre una obra força extensa constantment
inspirada en la ciutat de Sevilla i la seva música: Simfonia sevillana, el cicle de
cançons Canto a Sevilla, el quadrens de piano Rincones sevillanos, la
Sevillana per a guitarra o l'òpera Margot, ambientada a Sevilla.


Joaquim Rodrigo (1901-1999)

Joaquim Rodrigo

Cec des dels tres anys i format a València, Madrid i París, aquí amb Paul
Dukas, mai va tocar la guitarra, instrument que l'havia de fer mundialment
famós gràcies a les seves composicions concertants per a aquest instrument,
sobre tot el Concierto de Aranjuez, però també la Fantasía para un 
gentilhombre, o el Concierto Andaluz.

RO5 24 - Concert d'Aranjuez: 2n temps, de J. Rodrigo


Gran Bretanya

Edward Elgar (1857-1934)

Edward Elgar

Aquest músic anglès en gran part autodidacta passà la seva infància en
contacte constant amb la música ja que son pare era pianista i propietari
d'una botiga de música. Als setze anys va decidir dedicar-se només a la
música i féu força carrera com a professor de música, director de banda
i compositor. En aquesta darrera faceta fou un destacat autor de música
orquestral, per bé que també va tocar altres gèneres com ls cançons. Les
seves obres més conegudes són simfòniques: les Variacions Enigma i les
Marxes de Pompa i Circumstàcia.

RO5 25 - Marxa de Pompa i Circumstància nº 1 en re major, d'E. Elgar


L'impressionisme

Influïts per la pintura que estava descobrint un nou concepte de pintar
no centrat en la forma objectiva de les coses sinó en la impressió
subjectiva que exercien sobre l'artista, varen sorgir a finals del segle
XIX a França una sèrie de compositors que traslladaren a la música
aquest concepte artístic, creant més impressions musicals que no pas
composicions estructurades. D'entre aquests autors destacarem sobre
tot Claude Debussy (1862-1918), ànima i fundador del moviment,
Paul Dukas (1865-1935), Maurice Ravel (1875-1937) i els
 inclassificables Gabriel Fauré (1845-1925) i Erik Satie (1866-1925).
L'impressionisme tingué seguidors a fora de França com l'anglès Ralph
Vaughan-Williams (1872-1958), l'italià Ottorino Respighi (1879-1936)
o el català Frederic Mompou (1893-1987).
  

Claude Debussy (1862-1918)

Claude Debussy

Fou el fundador de l'impressionisme i el millor representant d'aquest estil,
de manera que tota la seva obra va romandre-hi fidel. Format a París i
inicialment admirador de Wagner aviat es decantà pel nou estil en conèixer
la pintura impressionista i assistir a l'Exposició Universal de París (1889)
que li va ampliar horitzons sonors en sentir música d'altres cultures. D'entre
les seves obres cal destacar la música per a piano com la Suite 
Bergamasque, o l'àlbum Children's Corner; la música simfònica com el
poemes simfònics La mer o Prelude à l'après-midi d'un faune, aquest
darrer convertit gràcies al ballarí Vaclav Nijinski, la gran estrella dels Ballets
Russos de Serge Diaghilev, el ballet Jeux o l'òpera Pelléas et Mélisande.

RO5 26 - Images per a piano (llibre 2): Cloches à travers les feuilles, de
                C. Debussy

RO5 27 - Preludi a la migdiada d'un faune, ballet, de C. Debussy



Paul Dukas (1865-1935) 

Paul Dukas

Dukas fou un reputat director d'orquestra, compositor i orquestrador de família
jueva que va exercir el seu mestratge com a orquestrador a París essent
professor de nombrosos compositors com Albéniz, Rodrigo, Messiaen, etc.
De la seva labor com a compositor podem destacar-ne sobre tot les seves
composicions per a piano, com la Sonata o les Variacions sobre un tema de 
Rameau, i les simfòniques com el poema simfònic L'aprenent de bruixot,
a partir d'una balada de Goethe, el ballet La Péri i l'òpera Ariadna i 
Barba-blava. Sentirem

RO5 28 - L'aprenent de bruixot, W. Disney, 1940, de P. Dukas


Maurice Ravel (1875-1937)

Maurice Ravel

Excel·lent pianista i compositor format a París amb Fauré, entre d'altres,
aviat destacà com a gran orquestrador. Va escriure força obres per a piano
com la Pavana per a una infanta difunta, el quadern Miroirs, la suite 
Ma mère l'Oye, les sis peces de Le tombeau de Couperin i la que està
considerada la seva millor obra per a aquest instrument: el Gaspard de la 
nuit.  De la seva obra simfìnica destaquen el ballet Daphnis et Chloé, el
Concert per a piano i orquestra per a la mà esquerra, el poema
simfònic La valse, el cèlebre ballet Boléro i òpera L'enfant et les 
sortilèges.

RO5 29 - Bolero, ballet, de M. Ravel


Gabriel Fauré (1845-1925)

i

Gabriel Fauré

Format com a organista a l'escola Niedermeyer de París, tingué entre els
seus professors a Saint-Saëns. Tot i que Fauré va ser un gran admirador
de Wagner no li va seguir els passos, desenvolupant un estil propi. Fou
organista de l'església de la Madeleine i professor de composició del
conservatori de París, succeïnt a Massenet, on tingué com a alumne a Ravel.
Més tard aconseguí ser el director de l'esmentat conservatori. Va escriure
música per a piano, de cambra, coral (destaca el seu Requiem) i simfònica.
També féu dues òperes, destacant sobre tot Pénélope i un bon nombre de
bellíssimes cançons.

RO5 30 - Rèquiem, inici, de G. Fauré


Erik Satie (1866-1925)

Erik Satie

Va ser un músic en part autodidacta que va revolucionar el concepte musical
de finals del segle XIX en propugnar una mena del que avui en diriem  
minimalisme, defugint la grandiositat típica del romanticisme. És clar però
que, per altra banda tenia una formació deficient en harmonia i contrapunt
que li impedia excessives complicacions tècniques. Malgrat ser admirador de
Wagner va prendre el camí oposat pel que fa a mitjans tot i que també s'apropà
a la indefinició harmònica i a l'atonalisme. De la seva obra, fonamentalment per
a piano, però també amb altres composicions com la música per a l'escena
Le piège de Médusa (El parany de la Medusa). De l'obra per piano destaquen
les Gimnopèdies, les Gnossiennes, els Trois morceaux en forme de poire, etc.

RO5 31 - Gymnopédie nº 1 per a piano, d'E. Satie