Música 4t d'ESO: La música a l'Edat Mitjana

L'EDAT MITJANA

Aquest és un llarg periode que abarca des del segle V fins al segle XIV,
prop de mil anys, que convencionalment comença amb la caiguda de
l'Imperi romà (d'Occident) a mans dels bàrbars germànics el 476 i acaba
amb la caiguda de la capital de l'Imperi Bizantí (Imperi romà d'Orient),
Constantinoble, a mans dels turcs el 1453. S'hi solen distingir dues etapes:
l'Alta Edat Mitjana fins a l'any 1000 aproximadament (quan es produeix
el cisma ortodox) i la Baixa Edat Mitjana a continuació.

Durant l'Alta Edat Mitjana es creà una cultura que barrejava elements
de l'antic Imperi romà amb la dels regnes cristians que s'anaven imposant
a Europa fins a l'eclosió de l'imperi europeu per excel·lència amb
Carlemany (el Sacre Imperi Romano-Gemànic) coronat l'any 800 pel
papa de Roma.

Carlemany

L'estil artístic i arquitectònic d'aquest periode tenien certa grandesa tot i que
era certament pesant i força primitiu si el comparem amb el de la Baixa Edat
Mitjana. Vegem-ne uns exemples:


Capella Palatina d'Aquisgrà (Aachen o Aix-la-Chapelle) Alemanya

Basílica de Sant Vital, a Ravenna (Itàlia) del s. VI

Santa Maria del Naranco (Astúries, s. IX) fou un antic palau

Catedral de Santa Maria d'Ègara (antiga Terrassa) dels ss. V a VIII

El mateix passa amb la pintura i l'escultura:

Pintures murals de Sant Miquel d'Ègara (Terrassa) del s. VI

Detall de Notre-Dame de Payerne (Suïssa) del s. X

Breu resum de les característiques socials de l'Edat Mitjana

Gràcies a la declaració del cristianisme com a religió oficial de l'imperi Romà
en tots aquells territoris que hi havien pertangut el cristianisme fou la religió
més extesa, mentre que als països europeus fora d'aquest àmbit, fou l'empenta
dels monjos irlandesos dels segles VI i VII la que ajudà a implantar el cristianisme.
Per tant, a partir del segle VIII, sobre tot, amb Carlemany, el cristianisme era la
religió dominant d'Europa.

imperi de Carlemany i la seva divisió per als seus tres fills: Carles, Lotari i Lluís

La societat medieval estava fortament jerarquitzada amb dos grans poders:
el religiós, governat pel papa de Roma, i el civil, governat per l'emperador
o els reis, que, de fet, estaven sotmesos a l'església ja que era el papa qui
els coronava i els dotava de legitimitat. Per sota del papa i l'emperador hi
havia la noblesa formada pels cavallers més poderosos que residien en
castells fortificats i eren els propietaris principals de les terres. Entre els
nobles s'escollien els grans càrrecs eclesiàstics: els bisbes, que governaven
les seus episcopals, i els abats o superiors dels monestirs. Finalment, per
sota d'aquests hi hagué el poble, sobre tot agricultor, sense drets de cap
mena i sotmès a l'autoritat de la noblesa. De fet eren esclaus o serfs de la
gleva, és a dir, quan es compraven o venien terres els agricultores hi estaven
inclosos.
A partir de la Baixa Edat Mitjana (s. X) s'implantà amb força el feudalisme
que havia anat evolucionant des de els patricis i els seus servents de l'imperi
romà al llarg de l'Alta Edat Mitjana. Aquesta organització social comptava
amb nobles de diverses categories que es trobaven lligats als seus superiors
per llaços d'obediència i servitud molt rigorosos. Els nobles feudals varen
competir amb força amb els reis que hi havia en els diversos territoris i als
quals amb prou feines se sotmetien. Paral·lelament a les ciutats que van anar
creiexent en la Baixa Edat Mitjana hi anà prosperant una població menestral
i comerciant que, degut a la seva residència en els burgs (ciutats) rebria el
nom de burgesia. La burgesia fou aliada natural dels reis ja que escapava
al poder de la noblesa que era sobretot rural.

El romànic

Els canvis que tingueren lloc a partir del segle X portaren la formació d'un
estil artístic cohesionat i extès per tota Europa anomenat romànic, en general
auster i sever, que usava, en arquitectura, els murs amb poques obertures i els
arcs de mig punt i les voltes de canó. Aquesta arquitectura es decorava amb
pintures i escultures en les quals la línia i el hieratisme eren les qualitats
principals. Vegem-ne alguns exemples:

façana principal de Santo Domingo, a Sòria

interior de la basílica de Vezelay (França)

portada de Santa Maria de Ripoll (Girona)

Sant Climent de Taüll (Lleida: l'església - Barcelona: les pintures) s. XII

El gòtic

Dos segles més tard, a finals del XII i principis del XIII, la progressiva
evolució social portà un nou estil també paneuropeu però molt més àgil
i monumental: fou el gòtic. L'arquitectura gòtica usà els murs amb grans
obertures amb vitralls, els arcs ametllats (en punta) i la volta també
apuntada. Aquests edificis estaven de vegades molt decorats amb
escultures i pintures que ja mostraven un domini molt més gran que
el del romànic i en les quals la sensació de dinamisme acabava
definitivament amb la rigidesa anterior.

catedral de Reims (França)

interior de la basílica de Santa Maria del Mar, a Barcelona


escultures de la porta principal de Notre-Dame de París

Verge dels Consellers, de LLuís Dalmau (Barcelona)

La música medieval

La música medieval que ens ha arribat és la música culta, tant religiosa
(la major part) com profana (menys) ja que la música popular no s'escribia
-era de tradició oral- i per tant només en tenim referències per transcripcions
de finals de l'Edat Mitjana o més tardanes.
La música religiosa medieval té dos grans apartats: el cant pla o cant
gregorià i els inicis de la polifonia. El primer, monòdic, es va afermar en
l'Alta Edat Mitjana; la segona es va anar desenvolupant al llarg de la Baixa
Edat Mitjana.
Per la seva banda la música profana medieval va tenir sobre tot les cançons
dels trobadors i minnesänger, amb moviments més o menys seguidors
com els goliards o els trouvères, i l'escassíssima música instrumental
conservada com les danses conegudes com a estampides.

L'escriptura musical

A mitjans del s. IX aparegueren els neumes (del sirià neimo, que vol dir so)
que només tenien dues versions: la virga, per a indicar elevació de la veu, i el
punctum per a indicar-ne el descens i que s'escrivien sobre el text. Al
principi només eren mers recordatoris per a les músiques que els monjos
ja se sabien de memòria. Vegem-ne un exemple:

Aviat, però, va aparèixer la línia horitzontal, primer marcada (raspada, sense
tintar) i després acolorida que anirà augmentant de nombre fins a quatre línies
de color i més tard negres (el tetragrama) que proposà Guido d'Arezzo a inicis
del s.XI. Al principi del pentagrama s'hi posava una lletra que fixava l'entonació
d'una de les línies i per tant també de la resta: d'aquesta lletra en deriven les
nostres claus. El mateix Guido d'Arezzo, va establir el nom de les notes a partir
de la primera sil·laba d'un himne eclesiàstic dedicat a Sant Joan i va reeemplaçar
els neumes per una notació més precisa i evolucionada. Vejam el text que li va
donar el nom de les notes:

Ut queant laxis

Resonare fibris

Mira gestorum

Famuli tuorum,

Solve polluti

Labii reatum,

Sancte Ioannes

Més tard la nota Ut, que no resultava gaire fàcil de dir quan es cantava solfejant,
es va reemplaçar per la síl·laba Do. Vegem un exemple de música gregoriana més
evolucionada i escrita en el tradicional tetragrama.

tetragrama gregorià amb text llatí en lletra gòtica (és un Al·leluia)

Mentres tant l'escriptura musical va conèixer força desenvolupament i a partir
del s.XII l'ús de plomes d'oca tallades al bisell portarà a les grafies de les notes
quadrades i romboidals, configurant, amb el tetragrama esmentat més amunt
l'aparença de tants i tants manuscrits musicals de gregorià escrits amb aquestes
notes que ja havien reemplaçat els neumes. Vegem-ne un exemple amb
pentagrama (cinc línies), en el que l'ús de les figures longa, breu i semibreu
proporcionaven una més gran precisió rítmica.

El cant pla o cant gregorià

Fou la música oficial de l'església catòlica durant segles i encara es manté
avui en algunes esglésies i monestirs. Va néixer de la barreja de la música
grecoromana, primer pagana i després cristiana, amb la jueva oriental.
En l'imperi Romà es feia una música inspirada en la música grega que
consistia en uns cants monòdics sense més ritme que el que marcava el
text que s'acabaria mesclant amb les melodies que feien servir els jueus
establerts al mitjà orient que també era monòdica i de ritme irregular.
Cada seu episcopal va desenvolupar els seus propis cants inspirats en
aquesta doble influència fins que el papa Gregori I, a finals del segle VI,
va decidir unificar els criteris que havia de seguir aquesta música, d'aquí
que se la conegués com a cant gregorià. També ha estat anomenada cant
pla a causa de la seva línia melòdica de dibuix poc ondulat (o pla) a
l'hora d'escriure's en una partitura. Escoltem-ne un exemple.

EM 01 - cant gregorià, Te Deum

Característiques musicals del cant gregorià

Era una música modal (escrita en una escala musical natural, sense
alteracions), sense pulsació (el ritme estava marcat pel del text sempre
en llatí), monòdica (és a dir amb una única melodia) i a cappella, és
a dir sense acompanyament instrumental, ja que l'església no acceptava
instruments musicals dins dels temples per considerar que comportaven
un cert perill de paganisme. La cantaven els monjos (o monges) en els
monestirs.
Al segle IX Carlemany, per cimentar la unió política, va voler unificar
les litúrgies del seu imperi i va fer cridar monjos romans per a que
n'establissin el model. Un d'aquells monjos va anar a parar a Sankt
Gall (Suïssa) i és per això que alguns dels manuscrits de gregorià més
antics s'han trobat en aquest monestir.

En començar la Baixa Edat Mitjana el cant gregorià oferia tres variants
molt clares: l'anomenat cant sil·làbic, en el qual a cada síl·laba del text
li corresponia una nota; el cant melismàtic, en el qual a cada síl·laba
del text li corresponien vàries notes cosa que feia destacar la música
per damunt del text; i el cant salmòdic, que repetia la mateixa nota
en moltes síl·labes, donant-li un caire més de recitat que de cantat.
Sentim ara un exemple de cadascun d'ells.

EM 02 - cant gregorià sil·làbic, Dies Irae
EM 03 - cant gregorià melismàtic, Kyrie Eleison
EM 04 - cant gregorià salmòdic, psalms

El naixement de la polifonia

A partir del segle X l'església va començar a buscar nous camins sonors
derivats de pràctiques habituals en els temples que havien mostrat el
camí a seguir. Així, per exemple, quan cantaven homes, dones i nens
en una església, automàticament es produïa una polifonia rudimentària
a la octava (ja que aquest és l'interval que separa les veus masculines
de les femenines i infantils) que aviat es va enriquir quan es començà a
cantar a la quarta o a la quinta, pràctica anomenada organum que
derivava de la comoditat vocal en cantar una melodia gregoriana, ja
que una melodia adequada per a la veu de tenor resulta molt còmoda
per a la veu de baix si s'abaixa una quarta o un quinta i aquestes dues
veus portades a la octava superior per les dones i nens fan que, en
cantar les quatre veus, ja s'obtingués una polifonia a quatre tot i que
encara molt arcaica a causa de que totes les veus feien el mateix
dibuix melòdic i el meteix ritme. Això es troba plasmat en el primer
tractat teòric musical medieval, Musica enchiriadis, que parla de la
polifonia com a veus simultànies en consonància perfecta (intervals
de octava, quarta o quinta justes) tot i que recomanava començar
i acabar a l'unison. A Anglaterra va sorgir el gymel que era un tipus
d'organum cantat a la tercera en comptes de a la quarta. Vejam un
exemple d'organum a la quarta amb un pedal o bordó (una nota fixa)
en el baix.

EM 05 - Organum Pérotin

Al segle XI, va aparèixer l'anomenat organum lliure que va rebre el
nom de discantus i que consistia en un tenor agafat del gregorià i una
veu superior o discantus que es movia per moviments contraris o
oblicus a la veu del tenor. La paraula tenor deriva del verb llatí tenere
que vol dir sostenir o aguantar i vé del fet que la veu principal (vox
principalis) gregoriana aguantava al damunt les altres veus que feien la
polifonia. Vegem un exemple de discantus:

EM 06 - Discantus del Còdex de Las Huelgas (s. XII a XIV)

fragment del còdex de Las Huelgas (s. XII a XIV), Burgos
s'observarà que ja està escrit amb pentagrama

Més tard, a principis del s. XII, al monestir francès de Sant Marçal de Llemotges
apareix l'organum florit o florejat, que consistia en que a cada nota de la vox
principalis no n'hi corresponia una altra nota sinó vàries. Aquest organum florejat
consistia en un tenor (sempre extret d'un cant gregorià) i una segona veu superior
melismàtica (duplum) i, de vegades, una tercera veu (triplum) i una quarta
(quadruplum). Arribats a n'aquest punt els músics varen abandonar la melodia
gregoriana per a la vox principalis crean-la de bell nou. És així com aparagué
el conductus, anomenat aixi perquè solia cantar-se tot fent un recorregut
processional. Vegem un exemple de motet (tipus de peça polifònica el nom de
la qual deriva de la paraula fracesa mot (paraula) elaborat a la manera d'un
organum florejat amb duplum i, de vegades, triplum:

EM 07 - Conductus Léonin

L'Ars Antiqua

Al segle XIII va aparèixer una primera escola de composició polifònica
amb autors coneguts: l'Escola de Notre-Dame de París en la que van
destacar Léonin i el seu alumne Pérotin, autors de peces polifòniques
prou sofisticades (d'en Léonin n'acabem de sentir un fragment ara mateix
i de Pérotin n'hem sentit un organum a l'audició EM 05). Aquesta primera
escola de composició posteriorment fou anomenada Ars Antiqua (art
antic o manera de compondre antiga) i s'estengué durant la major part
del segle XIII.

L'Ars Nova

Des de principis del segle XIV i fins a principis del XV es va produir
l'Ars Nova, batejada així pel bisbe de Meaux i músic Philippe de Vitry,
que en va assenyalar les quatre novetats fonamentals respecte la manera
antiga de compondre (Ars Antiqua): abandonament dels antics ritmes
sil·làbics, instauració del ritme binari, subdivisió de les semibreus en
mínimes i introducció de les notes vermelles que significaven canvis
transitoris de la subdivisió. Aleshores aparegueren les síncopes, la
poliritmia i l'hoquetus (silenci d'una veu quan l'altra canta) així com
un nombre cada vegada més gran d'alteracions que feien que les
composicions s'allunyessin dels modes antics. Probablement la gran
llibertat rítmica i melòdica dels trobadors va influir en aquesta nova
manera de compondre la música religiosa. El gran autor d'aquest
periode fou Guillaume de Machaut, que cisqué quasi sempre a Reims
i amés d'una missa i diversos motets va escriure música profana
molt influïda per la música trobadoresca. D'ell escoltarem el Kyrie
de la Missa de Notre-Dame, considerada la primera missa polifónica
d'autor que es coneix.

EM 08 - Kyrie Missa de Notre-Dame, Machaut

Les formes musicals religioses medievals

Ja les hem esmentat; una, clarament litúrgica: la missa (de la qual se'n
musicaven cinc fragments: Kyrie eleison, Gloria, Credo, Sanctus i
Agnus Dei; i l'altra, no litúrgica: el motet. Amdues formes foren
monòdiques i es varen acabar per fer polifòniques a finals del periode.

Característiques de la música polifònica medieval

Excepte en els motets pluritextuats (amb diversos textos a la vegada,
que podien incloure el francès o altres llengües vulgars simultàniament
amb el llatí), la música polifònica medieval sempre era cantada en llatí,
a cappella, i amb melodies d'àmbit reduït i graus majoritàriament
conjunts. El ritme començà a introduir l'ús del silenci cap a finals de
l'Edat Mitjana. L'harmonia fou majoritàriament modal i molt consonant,
amb poques notes alterades. La textura fou més homofònica al principi
i amb apunts contrapuntístics a partir de l'Ars Nova.

La música profana medieval

La música profana més interessant de l'Edat Mitjana i que ha arribat
fins a nosaltres és la dels trobadors i la dels minnesänger. Es tractava
de cançons amb unes lletres d'alta qualitat literària acompanyades de
música monòdica cantada i acompanyada amb un instrument que solia
doblar la veu o alternar-se amb ella. Aquests personatges varen viure
a Occitània i a Alemanya. Bona part de la meitat sudest de l'actual
França acollia el país occità que es distingia per parlar la llengua d'oc
(sí) en contraposició amb el nordoest que parlava la llengua d'oil (si)
origen del francès actual. Els occitans estaven en molt bons tractes
amb els reis catalans ja que, per exemple, el vescomte de Carcassona
-Béziers i el comte de Foix eren vassalls de Pere el Catòlic, mentre
que a la Provença governava el seu germà Alfons. També el comte de
Tolosa (actual Toulouse) que havia estat rival del rei català acabà sent-ne
també un fidel aliat. A més a més la llengua occitana i la llengua catalana
tenien certes similituds i convisqueren al llarg dels segles fins encara
avui (l'aranès -que es parla a la Vall d'Aran- és una variant d'occità).

mapa de França

mapa d'occitània al segle XII

Fragment d'un poema de Bernat de Ventadorn amb la música.

Els trobadors sempre foren nobles que s'havien dedicat a la poesia i la música
a més d'exercir el seu paper de polítics i/o senyors feudals, algus foren fins i tot
reis, com l'anglès Ricard Cor de Lleó o Teobald de Navarra. Hi hagué trobadors
occitans, catalans, italians i fins i tot d'altres àmbits (com l'esmentat rei anglès) i
també hi hagué trobadoresses, però tots feren servir la llengua occitana o
provençal per a escriure els seus poemes que després musicaven i cantaven
acompanyant-se amb un instrument melòdic com la lira, l'arpa, el salteri, la viola
o el llaüt.
Els trobadors conrearen dos tipus de peces principals -a banda d'altres menys
importants-: la cançó, lírica i amorosa, i el sirventès, moralitzador i polític.
Actualment es coneixen fins a 400 trobadors de la producció dels quals ens
han arribat nombroses poesies, però només d'un 10% ens ha arribat també
la música. D'entre els trobadors més destacats podem citar Peire Vidal,
Bertran de Born, Guiraut de Bornelh, Arnaut Daniel, Marcabrú, Beatriu
comtessa de Dia i Bernat de Ventadorn. Sonaven així:

EM 09- Sirventès: Baron de mon dan covit, de Peire Vidal

En caure l'hegemonia de la corona catalana sobre el llenguadoc a causa de la
croada contra els albigesos (càtars) atiada pel papa i liderada pel francès del
nord, Simò de Montfort (a la primera meitat del segle XIII) el fenòmen dels
trobadors va desaparèixer: havia durat uns 150 anys entre el 1100 i el 1250
aproximadament. Mentrestant alguns dels trobadors es varen allistar en les
segona i tercera croades (contra la dominació islàmica de Terra Santa) i en
son camí per anar a orient anaven fins al sud d'Alemanya i seguien la vall del
Danubi fins al mar Negre. Em passar per Alemanya influiren en els nobles
locals i aquests crearen un gran nombre de lletres i músiques molt similars
a les dels trobadors, però aquí reberen el nom de minnesänger (cantors de
l'amor, ja que minne era la deessa pagana de l'amor). El seu domini es
produí entre el 1150 i el 1300 aproximadament, com veiem 50 anys més
tard que els trobadors. A partir del segle XIV s'anaren convertint en els
meistersinger (mestres cantaires) que ja no eren nobles sinó músics sortits
del gremis d'artesans. Dels molts minnesänger que es coneixen en destacarem
alguns com Walther von der Vogelweide, Wolfran von Eschenbach,
Hartmann von Aue o Heinrich von Meisen "Frauenlob". Del primer dels
citats en sentirem un exemple:

mapa del Danubi

EM 10 - Walther von der Vogelweide

Un joglar i un minnesänger amb un comerciant, un burgmestre i un nen

Altres músics d'aquest periode molt influïts pels trobadors foren els trouvères
o imitadors dels trobadors que es donaren al nord de França i feren les seves
poesies en francès; els joglars, actors, músics i saltimbanquis que eren de baixa
extracció social i no creaven ni les lletres ni les cançons que tocaven sinó que
divulgaven les dels trobadors; i els goliards, del segle XIV, també influïts pels
trobadors, que eren clergues que s'havien fet rodamons en haver penjat els hàbits
a causa d'haver tingut problemes emb l'església. Feien cançons satíriques i
eròtiques en francès, llatí i alemany. És molt conegut el recull dels Carmina Burana.

Quatre casos particulars de música medieval

La influència de la música trobadoresca a la península Ibèrica fou força notable
i així aparagueren a Galícia les Cantigues de Santa Maria (recollides per Alfons
X el Savi, al s. XIII) i les Cantigues de Amigo, de Martín Codax, de la mateixa
època. Aquestes darreres són profanes i se'n conserven set. Les primeres, de
tema religiós, en són més de 500 i estan repartides en quatre còdexs: Biblioteca
Nacional de Madrid, a Florència i al monestir de l'Escorial (en aquest monestir
s'hi conserven els dos més bells, amb miniatures que revelen detalls musicals).
Tant les Cantigues profanes de Codax com les religioses de Santa Maria estan
escrites en gallec, la llengua habitual del regne de Lleó abans de l'annexió per
Castella i que més tard, en expandir-se cap al sud acabaria donant lloc a la
variant portuguesa.

Una de les magnífiques miniatures de les Cantigues de santa Maria (d'un dels manuscrits de l'Escorial)

Sonen així:

EM 11 - Cantigues de santa Maria: Quen a omagen da Virgen

També són interessants el Llibre Vermell de Montserrat (així anomenta pel color
de l'enquadernació que es feu molt més tard) amb normes per als pelegrins i
cançons realcionades amb la litúrgia. Aquest recull conté la primera primera peça
polifònica en llengua vulgar coneguda a Espanya i és la cançó Imperaytritz, en
català. A més a més podem citar, també als Països Catalans els cassos del Misteri
d'Elx, al País Valencià, barreja de teatre sacramental i música, i el mallorquí cant
de la Sibil·la, ambdós en català i majoritàriament monòdics encara que amb alguns
fragments polifònics.

El Cant de la Sibil·la (catedral de Palma de Mallorca)

El Misteri D'Elx (Basílica de Santa Maria d'Elx)

L'estatus del músic

Tret dels trobadors i minnesänger, que eren nobles i per tant d'alta extracció
social i molta consideració però per neixença i no per l'afició a escriure
poemes i cantar-los, els músics medievals no gaudien de cap consideració
especial, és més, no estaven professionalitzats i sovint no eren més que gent
que a hores lliures feia música, ja fossin monjos o seglars. En aquest sentit
no estaven gaire allunyats de la consideració que es tenia per la resta
d'artistes, com escultors o pintors, eren simplement uns experts en el seu
ofici que no era més considerat que d'un vidrier, un cisteller o un sabater.
És per això que hi ha tanta música d'autor desconegut -anònim- en aquest
periode, l'autoria d'una obra no es valorava, s'entenia que l'artista -considerat
tan sols un artesà- treballava, igual que tothom, per l'obligació moral i
econòmica de fer-ho
.

Organologia

Trobem instruments de corda polsada com la guitarra medieval (res a veure
amb l'actual), l'arpa i la cítara; instruments de corda fregada com la viella de
roda i el rabel; instruments de vent com la flauta de bec i la cornamusa (o sac
de gemecs, o gaita), i instruments de tecla com l'orgue medieval. Vegem-ne
alguns: