La música al Renaixement

La música al Renaixement


La paraula renaixement vol dir tornar a néixer i es refereix a l'adhesió que els
nous artistes dels segles XV i XVI feren vers els ideals estètics de l'antic art
clàssic de grecs i romans. Vejam com es transmeten algunes característiques
de l'antiga arquitectura a la nova. Podeu reconèixer aquí les columnes amb
capitells de volutes, anomenades jòniques, típiques a les antigues Grècia i
Roma, i el frontó, així com l'aspecte de temple grec del cos central.

La Rotonda, d'Andrea Palladio (prop de Venècia)

I aquí teniu una comparativa de l'escultura: el braç esquerra flexionat i el dret
estirat, la came esquerra flexionada cap enrera i el pes que descansa en la
cama dreta cosa que dóna una lleugera inclinació dels malucs, i el cap mirant
cap a un costat.

el David de Miquel Àngel (Florència)

el Dorífor de Policlet

I ara una comparació de pintura: dues gràcies de cara als costats i una
d'esquena al mig i més propera a l'espectador i totes amb els braços enlaire.

fragment de Les tres Gràcies de Botticcelli

les tres Gràcies, en un fresc de Pompeia

L'humanisme
Anomenem humanisme al fet que el centre d'atenció dels artitses i pensadors
renaixentistes és l'home, seguint els passos dels antics grecs que, en paraules
de Protàgores d'Abdera, deien "L'home és la mesura de totes les coses".
Aquest humanisme, en tot oposat a l'Edat Mitjana, presidida per Déu i la
religió, tingué un ressò molt clar en el comte Baldassare Castiglione, que
en son llibre "El cortesà" descriu com ha de ser l'ideal d'home universal:
"ha de ser d'agradables maneres, moure's amb elegància,, saber 
conversar i dansar, ser fort i sa, versat en les arts de la cavalleria, 
equitació, esgrima i torneig, llegir poesia i història, conèixer Plató 
i Aristòtil, conèixer totes les arts, practicar la música i el dibuix..." 
L'artista que millor representà aquest ideal fou Leonardo da Vinci, pintor,
arquitecte, enginyer i músic.

La gioconda, de Leonardo da Vinci (Louvre, París)

El renaixement és època dels grans viatges i descobriments (Colom, Magallanes,
Vespuccio, etc.) degut al gran afany per conèixer el planeta (Copèrnic planteja
l'heliocentrisme) i així dominar-lo, posant-lo al servei de l'home. Els tres
estaments medievals -noblesa, Església i burgesia- es mantenen però ara la
burgesia agafa un pes més gran degut al desenvolupament del comerç i del
creixement de les ciutats. Cadascún dels estament pagarà obres d'art per tal
de demostrar la seva importància social i esdevindran d'aquesta manera
mecenes, és a dir benefactors dels artistes. L'orgull dels artistes per la seva
obra fa que signin sempre les seves obres i desaparegui l'anonimat tan típic de
l'Edat Mitjana quan es donava molta importància a l'obra però no a l'autor .
L'invenció de la impremta, tant de textos (Gutemberg, a mitjans del s. XV)
com de música (finals del mateix segle), facilità enormement els intercanvis
entre artistes de tota Europa, que foren molt sovintejats.

La música renaixentista
Degut al gran prestigi de la poesia i la literatura, la música renaixentista per
excel·lència és la vocal, tant religiosa com profana. La música d'aquesta
època se sentia principalment a les esglésies i als palaus de les grans ciutats
tot i que també n'hi havia de més popular per ser tocada al carrer. Pel que
fa al ritme s'introdueix el tactus antecendent immediat del nostre compàs
que ja permetia la música amb una polsació regular i ben mesurada malgrat
no usar encara les línies divisòries de compàs. Les melodies eren
majoritàriament de graus conjunts i d'àmbit reduït i es componien a partir
dels modes grecs i/o eclesiàstics com a l'Edat Mitjana. L'harmonia, tot i
que majoritàriament suau i consonant, comença a mostrar l'aparició cada
vegada més grans de dissonàncies: amb la introducció de notes alterades
que no pertanyen al mode o escala. L'exemple més clar d'aquestes
dissonàncies i cromatismes (melodies per mitjos tons i no per tons
sencers) el tenim en Carlo Gesualdo, Principe da Venosa.

Carlo Gesualdo, principe da Venosa

Pel que fa a la textura quasi desapareix la monodia i, de molt, la música és,
sobre tot, polifònica. Les dues textures més utilitzades foren la homofonia
(en la qual sentim sempre més la veu més aguda, malgrat tenir totes la mateixa
importància i anar al mateix ritme) i el contrapunt (en la qual totes les veus tenen
independència absoluta tant rítmicament com melòdica. Encara que menys
freqüent, també trobem melodia acompanyada en algunes peces com les
cançons per a llaüt i veu (de l'anglès Dowland, o els francesos Clement
Jannequin o Josquin Des Pres, per exemple). En el contrapunt sentim sovint
imitacions que ens permeten seguir un mateix tema que va passant per les
diferents veus (siguin melodies vocals o instrumentals).

John Dowland

L'estatus del músic

Tal com ja hem dit una mica més amunt, el Renaixement suposa per primera
vegada que es valori l'autor de les músiques i el músics -igual que els altres
artistes- prenen consciència de la seva importància com a creadors i estan
orgullosos de signar les obres que componen. Ara bé, els músics, també
igual que els altres artistes, no són més que professionals menestrals al
servei dels senyors poderosos, normalment nobles laics o eclesiàstics.


La música vocal religiosa
En aquesta època es consoliden les capelles musicals que ja s'havien
creat a l'Edat Mitjana i se'n creen de noves. Les esglésies més importants
i les catedrals pagaven conjunts corals i organistes per tal de donar més
categoria als oficis importants. El nivell de qualitat dels cantaires depenia
del pressupost de cada església i en el cas de les més riques podien
contractar músics famosos de països ben allunyats. El director de la
capella, anomenat mestre de capella tenia l'obligació de dirigir i gestionar
el conjunt a més d'escriure la major part de la música que s'interpretava.
En els paísos en el quals va triomfar la Reforma protestant ( final del
s. XV) les capelles també contractaven ministrers (instrumentistes) ja
que s'admetien instruments dins dels temples. La música que feien era
fonamentalment polifònica, sobre textos en llatí, a cappella en els temples
catòlics i a capella o amb instruments doblant les veus en els protestants.
En els temples protestants es va implantar la polifonia amb textos en
llengua vulgar (alemany, anglès, etc.) per tal de seguir les recomanacions
de Luter que preveia una major participació dels poble en els oficis
religiosos. Les formes més utilitzades, heretades de l'Edat Mitjana, foren,
entre els catòlics, el motet i la missa (de la qual se'n musicaven les cinc
parts tradicionals: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus i Agnus Dei). A la zona
protestant, hi trobem també la versió anglesa del motet en llengua vulgar,
anomenada anthem, i el coral o cant polifònic senzill pensat per tal que
el poble pogués cantar-lo amb la capella segons les directrius de Luter.
Precisament fou Martí Luter l'autor dels primers corals.
La Contrareforma catòlica va condicionar els compositors a que
s'entengués el text en la polifonia, cosa que va obligar a compondre molt
més homofònicament que polifònica.
Durant el Renaixement la mñusica de cinc països va destacar especialment
i en cadascún d'ells hi trobem grans autors tant de música religiosa com
de profana. Aquests països foren Itàlia, Flandes, Anglaterra, França i
Espanya.
Els cinc autors més destacats de la música religiosa foren l'italià Giovanni
Pierluigi da Palestrina, el flamenc Orlando Lassus, l'anglès William Byrd,
el francès Josquin Des Pres i l'espanyol Tomás Luis de Victoria.

Giovanni Pierluigi da Palestrina

Orlando Lassus

William Byrd

Josquin Des Pres

Tomás Luis de Victoria

 Sentim ara un fragment de música religiosa de cadascun d'ells.

RE 01 - Kyrie de la Missa del Papa Marcel, de G. P. da Palestrina

RE 02 - fragment de la Missa Tous les Regretz, d'O. di Lasso

RE 03 - Agnus Dei d'una missa a 5 veus, de W. Byrd

RE 04 - Kyrie, Missa Pange Lingua, J. Des Pres

RE 05 - Kyrie del Requiem, de T. L. de Victoria

El Renaixement fou l'edat d'or de la música espanyola i pel que fa a la
música vocal religiosa a més del castellà citat (Victoria era d'Àvila i
només va escriure aquesta mena de música), hem de citar dos dels
seus alumnes, de Sevilla: Cristóbal de Morales i Francisco Guerrero.
Aquest darrer combinà la música religiosa amb la profana.
Também a Flandes i a Anglaterra hi troberm altres grans autors de
música religiosa com Guillaume Dufay (que fou el música més famós
de l'Europa del seu temps), Johannes Okeghem, Jacob Obrecht i
Adrian Willaert (a Flandes) i Joh Dunstable, John Taverner o Thomas
Tallis (a Anglaterra)


La música profana vocal 

La música profana del renaixement va consistir sobre tot en cançons
i madrigals, aquests darrers eren une peces curtes polifònico-
contrapuntístiques a partir de textos amorosos i bucòlics (de loança
de la vida natural i de la vida rural). Madrigals se'n varen escriure a
molts països europeus, sobre tot Itàlia, França (on prengueren el
nom de chanson), Anglaterra, Flandes i Espanya (on prengueren
el nom de villancico -en català villancet-, que no s'ha de confondre
amb l'actual sentit de la paraula que vol dir cançó de Nadal).
D'entre els diversos intents de fer madrigals representats dalt d'un
escenari en varen sortir unes composicions força reeixides i molt
populars en el seu temps com les ensalades, que consistien en una
barreja de temes populars amb lletres en llengües diferents que el
compositor construia donant-li una forma contrapuntística. L'autor
més destacat fou el català Mateu Fletxa el Vell, encara que també
n'hi hagué d'altres molt notables com el seu nebot Mateu Fletxa el
Jove o Joan Brudieu.

Sentirem ara alguns exemples de madrigals. En primer lloc alguns
italians d'autors com Orazio Vecchi, Luca Marenzio i Carlo Gesualdo
Principe da Venosa, aquest darrer, tal com podrem sentir, molt
cromàtic i complex.

RE 06 - madrigal O felice nocchiero, de'O. Vecchi

RE 07 - madrigal Vezzosi augelli, de L. Marenzio

RE 08 - madrigal Beltà poi che t'assenti, de C. Gesualdo


Ara en sentirem alguns d'anglesos d'autors com el citat William Byrd,
Thomas Morley, Thomas Weeelkes i John Farmer.

RE 09 - madrigal This sweet ans merry month of May, de W. Byrd

RE 10- madrigal Now is the month of maying, de T. Morley

RE 11 - madrigal The nightingale, de T. Weelkes

RE 12 - madrigal Fer Phillis I saw, de J. Farmer


A continuació un parell chansons (similars als madrigals) i un madrigal
francesos de Pierre Certon, Josquin Des Pres i Clement Jannequin.

RE 13 - chanson La, la la, je ne l'ose dire, de P. Certon

RE 14 - madrigal Mille Regretz, de J. Des Prés

RE 15 - chanson Ce moys de may, de C. Jannequin


Un parell de villancicos castellans del citat més amunt Francisco Guerrero
i de Juan del Enzina.

RE 16 - villancico Prado verde i florido, de F. Guerrero

RE 17 - villancico Hoy vomamos y bebamos, de J. del Enzina


Ara alguns madrigals flamencs d'autors com  Cipriano da Rore (així anomenat
perquè va viure quasi sempre a Itàlia) i del citat més amunt Orlando di Lasso.

RE 18 - madrigal Il suono, de C. da Rore

RE 19 - madrigal Matona mia cara, d'O. di Lasso

La música instrumental

Al renaixement va ser el moment en que triomfaren instruments més antics i
polifònics com el llaüt (i la vihuela) o l'orgue, però també foren freqüents
els conjunts instrumentals de quatre o cinc instruments monòdics per a fer
música polifònica: conjunts de cromorms (antecessors de l'oboè, també de
doble canya), de flautes de bec, de violes, de trompetes, etc. Vegem ara
alguns d'aquests instruments i d'alguns dels autors que els conrearen. Les
formes més freqüents són els conjunts de dues danses (sovint una lenta
com la pavana, binària,  i una de ràpida copm la gallarda, ternària o
binària composta). També foren t freqüents les fantasies, els ricercares
o els tientos com a gairabé sinónims que batejaven composicions
instrumentals per tal de resaltar les posssibilitats dels diferents instruments
per als quals estaven escrites. La de més èxit fou el ricercare molt
contrapuntístic i imitatiu basat en un tema que va sortint en veus diferents i
que acabaria per donar lloc a la fuga del barroc. També foren típiques les
variacions, que a Espanya varen rebre el nom de diferencias o glosas.

llaüt, sempre de cordes dobles

tiorba i arxillaüt, lleugerament diferents, amb cordes dobles i doble màstil i claviller,
amb cordes greus que sonaven per simpatia.

vihuela, en castellà, o viola de mà, en català, similar a un aguitarra per la forma
 però a un llaüt pel so ja que tenia cordes dobles.

orgue renaixentista de la catedral de Barcelona

violes renaixentistes, da gamba i da braccio

cromorms (de doble canya)

trompeta renaixentista (sense pistons)

virginal

Ara escoltarem alguns fragments d'obres instrumentals de diferents autors.
Començarem pel llaüt que sentirem interpretant una obra de l'anglès John
Dowland -el més famós llaütista del seu temps que va viatjar per tota
Europa- que es titula A Fancy Todd Lane.

RE 20 - A Fancy Todd Lane, de J. Dowland

I ara una peça per viola de mà (o vihuela, en castellà) del valencià Lluís
del Milà, que és un dels set autors espanyols que conrearen aquest
instrument -amb Miguel de Fuenllana, Enrique de Valderrábano, Esteban
Daza, Alonso Mudarra, Diego Pisador i Luis de Narváez- i dels quals
ens ha arribat part de la seva música en tabulatura (igual que la música
per a llaüt), un sistema que indicava les cordes de l'instrument i la posició
dels dits de manera que gent que no sabia llegir música podia tocar
aquestes peces. Vejam un exemple de tabulatura:

tabulatura d'una peça per a vihuela de Miguel de Fuenllana

RE 21 - Fantasia, de L. del Milà


Els conjunts de quatre o cinc instruments de la mateixa família per tal de fer
polifonia amb instruments monòdics era força freqüent, tant amb violes, com
flautes de bec, cromorms o trompetes. En sentirem dos exemples, un per a
cinc violes i llaüt, de l'anglès John Dowland i un altre per a conjunt de metalls
de l'italià Andrea Gabrieli. Aquest músic venecià féu moltes peces per a
conjunt de metall en un característic estil policoral molt adequat a l'acústica
de la basílica de Sant Marc de Venècia.

RE 22 - Lachrimae Antiquae, de J. Dowland
RE 23 - Canzona per sonare nº 1, d'Andrea Gabrieli


Un instrument que va tenir un gran desenvolupament durant el renaixement és l'orgue, que va conèixer un pila d'organistes destacats com el flamenc Jan Piesterszoon Sweeelinck i l'espanyol Antonio de Cabezón. Ara en sentirem un fragment de casascun. Cabezón fou l'organista oficial de l'emperador Carles I i l'acompanyà en els seus viatges per Europa cosa que li va donar l'oportunitat de tocar en molts instruments europeus diferents.

RE 24 - Fantasia cromàtica, de J. P. Sweeelinck

RE 25 - Tientos 4, 5 i 8, d'A. de Cabezón


Per acabar escoltem un fragment de virginal, un instrument de teclat i corda pinçada, típic a l'Anglaterra renaixentista i que va tenir el seu equivalent continental en l'espineta. El fragment és de John Bull.

RE 26 - Pavana, de J. Bull