Música 4t d'ESO: La música a les antigues Grècia i Roma

GRÈCIA
És l'inici de la música occidental. Els grecs la valoraren com a eina
pedagògica, filosòfica i artística.Creació de les bases matemàtiques
(que permeten l'escala) de la música gràcies a Pitàgores de Samos
(s. VI a. C.)

Pitàgores de Samos

Pitàgores establí les altures a partir d'un monocordi (instrument d'una sola corda
amb pont desplaçable).

Va veure que l'altura de la nota produïda per una corda tensa s'eleva una octava
quan es divideix pel mig i per tant va elevar aquesta relació com la básica en
música. Després comprobà que si la dividia en 2/3 l'interval era de quinta,
entronintzant-lo a partir d'aleshores com a segon interval més important. Dividint
la corda en 3/4 li va sortir la quarta que situà com a tercer en importància
(naturalment ell no els donà els noms d'octava, quinta i quarta). Aleshores declarà
que la distància que restava entre 2/3 i 3/4 era el que ara anomenem un to i l'elevà
a la unitat bàsica de mesura de l'altura.. Aleshores va mesurar l'interval que
quedava entre la primera nota i la quarta i entre la quinta i la octava i va veure
que tots dos tenien dos tons i mig. Així aparagué l'escala musical amb dos
tetracords iguals de dos tons i mig separats per un to (escala major actual).
Aleshores establí tres possibles distribucions dels tetracords. semitò-to-to
(que anomenem mode dòric i comença per la nota mi), to-semitò-to (que
anomenem mode frigi i comença per la nota re) i to-to-semitò (que anomenem
mode lidi i comença per la nota do).

Els grecs també donaren nom a les notes de l'escala, però ho feren amb les lletres
de l'abecedari, de la següent manera:

A B C D E F G
la si do re mi fa sol

Aquesta tradició grega d'anomenar les notes de l'escala amb lletres els grecs
la varen deixar en herència a l'Imperi Romà d'Orient, després anomenat Imperi
Bizantí, en el qual la llengua oficial i de cultura era el grec. L'Imperi Bizantí ens
va deixar el costum d'anomenar les notes amb lletres als països del nord
d'Europa, de tal manera que, encara avui, els països de cultura anglesa o
alemanya, quan parlen de les notes fan servir encara les lletres i reserven el
do-re-mi... per quan solfegen.

Els grecs atribuiren a la música una gran capacitat d'influència sobre les persones
i creien profundament en les seves propietats com a formadora del caràcter.
Per tant arribaren fins a legislar-la: "S'ha de controlar l'educació musical en
benefici de l'Estat" (Damó d'Atenes (s. V a. C.). Per la seva banda Aristòtil
(s. IV a. C.), deixeble de Plató i professor d'Alexandre el Gran, assegurava
que les harmonies supertenses en els registres aguts impulsaven el despotisme,
en canvi, les harmonies relaxades impulsaven als "excessos democràtics" i,
per fi, els tons intermitjos predisposaven al règim polític perfecte.

Aristòtil

Les combinacions musicals més importants foren el cor (conjunt de cantaires),
el cantor amb cítara (santur) o aulós (flauta doble), els solos de cítara o aulós
i els duos d'aulós.

Apol·lo tocant la cítara

tocador d'aulós

L'estatus del músic

Malgrat la gran importància que els grecs donaven a la música, els músics
-compositors i intèrprets a la vegada però que sovint es dedicaven a la
música només de més a més, és a dir que no eren professionals- no eren
més valorats del que ho era un actor i molt menys del que ho eren els
grans autors de teatre.

ROMA

A Roma s'heretà la cultura musical grega, però s'introduiren dos canvis:
la professionalització dels músics (professió mal vista excepte per Neró)
i l'introducció d'un important nou instrument: l'orgue (portable i amb un
sistema hidràulic per manxar l'aire) que més tard canviaren per manxes
i foren heretats pels bizantins (Imperi Romà d’Orient).

L'estatus del músic

Com acabeu de veure el músic romà, ja professionalitzat estava mal vist
com ho etsven tota la gent de l'espectacle ja que es consideraven gent
inestable i poc seriosa, massa -com diriem avui- bohèmia.