La paraula barroc, que tenia un origen pejoratiu, avui s'ha convertit en
sinònim d'artifici i complicació. Eugeni d'Ors, el nostre gran pensador,
defineix el barroc com un art dinàmic i volador en front de l'art clàssic,
estàtic i pesant. Aquest estil es va donar en l'art aproximadament entre
el 1600 i el 1750, per tant tot el segle XVII i primera meitat del XVIII.
En aquell temps, sobre tot a l'inici, tingué gran repercussió l'anomenada
Contrareforma iniciada en el concili de Trento (1545-63) que va ser
un intent de l'església catòlica de contrarestar la Reforma protestant
que li havia arrabassat molts fidels. La nova tendència va centrar-se
en la propaganda, la complicació i l'artifici, segurs com estaven que
l'immens poder de l'església i la seva llarga història podia atraure més
que no pas una nova fe que acabava de néixer. Aleshores l'església va
posar en joc tot el poder al seu abast per mostrar la seva grandesa
apabullant, contractant els millors artistes per per a fer obres
espectaculars i molt elaborades que la varen posar en evidència.
Paral·lelament els monarques europeus, varen comprendre que això
també els podia afavorir a n'ells i seguiren els passos del catolicisme a
l'hora de contractar artistes que mostressin el seu poder. Per tot això
el barroc va esdevenir un art, com dèiem, d'artifici (teatral, impactant)
i complicació (fins al punt de l'anomenat horror vacui, o por als espais
buits) que feia que tot s'adornés profusament per tal de no deixar zones
llises o mortes. Vejam una comparació entre els models clàssics i els
barrocs en tres exemples de les tres arts plàstiques:
Comparem, doncs una obra clàssica per excel·lència com el Partenó, tot
equilibri i mesura, però la reconstrucció que en varen fer els nordamericans
a la ciutat de Nashville:
 |
| una còpia exacta del Partenó, a Nashville (Tennessee, EE.UU:) |
i ara comparom-lo amb una obra perfectament barroca com la façana de la catedral de Múrcia:
 |
| catedral de Múrcia |
oi que són evidents les diferències? Un edifici és llis i senzill i pesant en formes i
estructura i l'altre no té un pam llis i la seva estructura és lleugera, complexa i
bigarrada.
Ara vejam les diferències entre l'escultura clàssica i la barroca. Primer el famós
David de Miquel Àngel i després el de Bernini:
 |
| David, de Miquel Àngel |
 |
| David, de Bernini |
Eh que són diferents? El primer és estàtic i pesant i el segon és tot moviment
i lleuger.
Vegem ara dos exemples de pintura: el retrat de Felip II de l'espanyol Antonio
Moro, i el de Lluís XIV del nordcatalà Rigaud.
 |
| Felip II, d'Antonio Mora |
 |
| Lluís XIV, de Hyacinthe Rigaud |
Queda prou clara la diferència? El primer és sobri, estàtic i amb un fons
senzill i amb prou feines perceptible i el segon és dinàmic, molt ric i amb
un fons de rics teixits.
La societat barroca
Ara passem a veure que va passar des del punt de vista político-social en
aquest periode: en conjunt el podem identificar amb el domini de l'absolutisme,
és a dir que els reis tenien un poder absolut que no tenia cap mena de límit,
ni tan sols el de l'església. Arreu d'Europa varen sorgir aquests sobirans
absoluts: l'esmentat Lluís XIV, anomenat el Rei Sol i constructor del palau
de Versailles, Maria Teresa d'Àustria, Carles I d'Anglaterra, Felip IV
d'Espanya, Pere el Gran de Rússia, constructor de Sant Petersburg, etc.
La monarquia, aliada amb la burgesia de les ciutats, havia aconseguit
imposar-se a la noblesa i això, que donava tant de poder al rei per sotmetre
els nobles, va donar llibertat a la burgesia per a consolidar els seus negocis.
L'estatus del músic
Pel que fa al músic era un criat més al servei dels grans nobles i la seva
consideració era similar a la d'aquells que servien la taula, mantenien neta la
llar o cuidaven les quadres. L'estatus més alt corresponia al mestre de
capella ja que li permetia escriure la música que s'havia d'interpretar i
podia sentir com sonava. Però estava condicionat pels gustos de
l'església i de la noblesa.
La música barroca
Va ser molt ornamentada i amb força complicacions i artificis (apareix el
virtuosisme com a paraula que defineix l'absolut domini tècnic d'un
instrument), i va ofereix algunes novetats fonamentals que marcaren el
futur de la música culta: el naixement del'òpera i de l'oratori, el triomf
del contrapunt (independència de les veus o parts de la polifonia), la
consolidació del sistema temperat i tonal amb la desaparició dels modes
i l'aparició del baix continu sovint ni tans sols escrit sinó sols xifrat, la
consolidació del compàs, l'aparició de l'estil concertant i la creació
de l'orquestra de cambra com a formació estable. Pel que fa als
instruments apareixeren dues novetats fonamentals: el violí i el
clavicèmbal. Vegem ara aquestes novetats una a una.
El naixement de l'òpera i l'oratori. La cantata
Al final del renaixement, en arribar el madrigal a la seva màxima perfecció,
alguns autors varen interntar adaptar-lo a teatre fent interpretacions de
madrigal per un cor que estava darrera d'un teló i la representació
simultània per actors de l'acció amb els dialegs parlats. La cosa era molt
confusa (tant el poder lligar la música amb l'acció com la lletra cantada
amb la parlada) i a Florència, en el marc de l'anomenada Camerata
Fiorentina, conjunt d'artistes i intel·lectuals que es reuniena al palau del
comte Bardi es buscà la manera de superar els inconvenients citats. A
les reunions hi havia els músics Jacopo Peri, Giulio Caccini, Emilio di
Cavalieri i Vincenzo Galilei (pare del famós astrònom) entre d'altres.
Admiradors de la cultura grega, aquests artistes i pensadors volien provar
de reviure la tragèdia clàssica grega que, de fet, ja era amb música
(l'anomenat melodrama, de melos, música i drama, actuació) i cantada
en part. Per tal que s'entenguessin els textos cantats varen desterrar la
polifonia contrapuntística i per fer una obre íntegrament musical varen
musicar els diàlegs (els anomenats recitatius) i els monòlegs ( les àries).
També varen intercalar cors breus. Amb això va néixer la òpera, i la
primera que coneixem fou composta per Jacopo Peri i Giulio Caccini
amb el títol de Euridice que s'estrenà a Florència el 1600. Poc després,
el 1607 Claudio Monteverdi estrená la seva primera òpera, "Orfeu",
a la ciutat de Màntua amb gran èxit i donant al nou gènere un futur que
havia de ser molt brillant. El mateix any, uns mesos més tard, a Roma,
a l'Oratori de Sant Felip Neri, s'estrenà la primera òpera de tema religiós
que, per ser interpretada en aquest recinte va rebre el nom d'oratori. Amb
el temps l'oratori va deixar de ser representat per a convertir-se en una
peça religiosa de gran abast equivalent a l'òpera però sense posada en
escena. El primer oratori fou la Rappresentazione dell'anima e del corpo
d'Emilio de Cavalieri. De l'òpera i l'oratori en nasqueren versions més
abreujades de 15 a 30 minuts i mai representades que foren les cantates
profanes (de l'òpera) i religioses (de l'oratori) formades igual que els
anteriors per recitatius (el text s'ha d'entendre i per tant és més important
que la música), àries (o cançons, en les que la música és més important
que la comprensió del text), cors (fragments corals, generalment
contrapuntístics) i corals (en el cas de la música religiosa protestant i
sempre homofònics ja que el text s'havia d'entendre segons havia deixat
dit Martí Luter).
 |
| façana de l'Oratori de sant Felip Neri de Roma on es va estrenar el primer oratori el 1600 |
El triomf del sistema tonal
Al final del renaixement els compositors ja introduïen tantes alteracions als
modes o escales gregues que restaven irreconeixibles, els músics del barroc
només feren un pas més: abandonar els modes i endinsar-se pel món de la
tonalitat: una escala en la qual no totes les notes tenen la mateixa importància
sinó que una (la primera, la tònica) n'és el punt de referència fonamental.
Aleshores, l'aparició d'alteracions i canvis de to (d'escala tonal) esdevingueren
habituals degut a la referència tonal que donava coherència al conjunt.
L'afinació temperada, segons la qual el re bemoll s'igualava al do sostingut
(i així amb la resta de notes: el mi bemoll amb el re sostingut, el mi sostingut
amb el fa, etc.) deixava una escala amb 12 sons cromàtics (de mig to en mig
to) que podien ser enharmònics, és a dir, notes que tenien dos noms possibles
com el sol sostingut i el la bemoll o el fa bemoll i el mi. La tonalitat així establerta
va estar en vigència fins a principis del segle XX.
El domini del contrapunt
Les possibilitats que els músics renaixentistes havien explorat amb el ricercare,
una forma musical basada en la imitació (repetició d'un tema curt i característic
en diverentes veus o parts) va portar als músics barrocs a anar més enllà creant
la fuga (obra tota ella basada en la imitació i amb unes regles força rígides) i a
una gran profusió de passatges musicals en els quals les diferentes veus o parts
dialogaven conservant cadascuna el seu propi ritme i melodia, és a dir,
independència: això és el que anomenem contrapunt. Escoltem una fuga per
entendre bé què és i com sona el contrapunt:
BA1 01 - Fuga del Clave ben temperat, de J. S. Bach
El baix continu i el baix xifrat
La nova música tonal i la tècnica de la melodia acompanyada (una veu
principal acompanyada per d'altres de secundàries) varen portar a que
els compositors escrivissin línies melòdiques en el baix (o veu més greu)
per tal de donar suport al conjunt de l'harmonia tonal. Aquests baixos,
sempre presents (d'aquí l'expressió baix continu) requerien un gran
domini instrumental (virtuosisme) per tal d'anar seguint els constants
canvis harmònics. Sovint els compositors ni tan sols escrivien el baix
amb notes sinó que es limitaven a posar els números o xifres que
indicaven els acords apropiats (baix xifrat). Els instruments adequats
per al baix continu eren polifònics per tal de poder fer acords: com el
clavicèmbal, el llaüt, l'orgue, etc. Amb el temps els compositors varen
augmentar el baix continu amb instruments greus monòdics (com el
violoncel, el contrabaix o el fagot) creant-se d'aquesta manera
l'orquestra estable.
Fixem-nos ara en com sona un baix continu:
BA1 02 - Aria, Suite nº 3, J. S. Bach
La consolidació del compàs
Ja al renaixement malgrat no usar-se indicacions de compàs la complexitat
de la música polifònica exigia una pulsació que permetés fer avançar a l'hora
totes les veus o parts amb rigor. Els barrocs, però, hi afegirem més rigor i
complexitat en escriure sempre el tipus de compàs i introduïr els compassos
compostos (en els que cada temps no se subdivideix en dues parts, divisió
binària, sinó en tres: divisió ternària). D'aquí que la música barroca, en general,
tingui una sensació molt més "rítmica" (hauriem de dir amb pulsació) que la
renaixentista. També fou freqüent la combinació del sistema de compàs regular
nou amb el sistema de compàs irregular antic com es fa evident en la
juxtaposició de toccata i fuga o en la de recitatiu i ària (toccata i recitatiu
de ritme poc marcat i irregular en front de la fuga i l'ària molt més sotmeses
a pulsació constant i regular. Vejam un exemple de recitatiu i ària:
BA1 03 - Recitatiu i ària de l'`òpera Juli Cèsar, de G. F. Händel
L'estil concertant
L'aparició del baix continu va permetre de manera fàcil i natural que
s'individualitzés una veu solista adquirint una gran llibertat per a la
improvisació i ús dels ornaments, creant-se així l'estil concertant
en el que un o més instruments dialogaven amb l'orquestra. Si només
n'hi havia un, donaria lloc a l'anomenat concerto (o concert, sense més
apel·latius) però si un petit grup de dos o tres instruments dialogava
amb l'orquestra s'anomenava concerto grosso (o concert gran). Ara
escoltarem un exemple de cada:
BA1 04 - Concert per a violí en mi, J. S. Bach
BA1 05 - Concerto grosso op.6 nº1, de G. F. Händel
La suite
Seguint els passos del Renaixement, quan esfeien suites de dues danses
(sovint pavana i gallarda com ja hem vist) el Barroc va complicar les coses
formant unes suites molt més llargues a partir d'una sèrie de dances
encadenades que solia començar per una de lenta i acabar amb una de
ràpida i alternant-se les velocitats lentes i ràpides. Les danses que quasi
mai faltaven foren l'alemanda (lenta i binària, d'origen alemany), la
courante (ràpida i ternària, d'origen francès), la sarabanda (lenta i
ternària, d'origen espanyol) i la giga (ràpida i ternaria, d'origen britànic).
Però hi podia haver moltes altres dances com minuets, saltarellos,
badineries, etc... El mínim solia ser de quatre danses i de dotze a catorze
el màxim, sempre alternant els tempos lents i ràpids. Escoltarem un
exemple de badinerie en parlar de J. S. Bach, al capítol següent,
que forma part de la seva Suite nº 2.
L'orquestra de cambra
Tal com hem dit en parlar del baix continu, en augmentar la diversitat
d'instruments que formaven part d'aquesta secció es va desenvolupar
l'orquestra de cambra que tenia una base clara d'instruments de corda
als quals s'hi podien afegir circumstancialment altres famílies instrumentals
com el vent fusta, el vent metall o, més rarament, les timbales. L'orquestra
de cambra, així anomenada perquè era la que cabia en una cambra dels
palaus on solien tocar ja que els concerts oberts al públic no existien,
estava formada per un nombre d'intèrprets que no baixava de nou o deu
i no excedia els quinze o setze.
Organologia
Molts instruments varen ser millorats gràcies a les contínues demandes dels
compositors en la recerca del que més a munt hem citat: el virtuosisme
instrumental. L'orgue, que ja era un instrument molt desenvolupat al renaixement
ara arribaria al seu punt de màxim esplendor, només cal observar l'enorme orgue
barroc de la fotografia:
 |
| orgue de l'església de Sankt Michael, a Viena |
antics virginals i espinetes, però amb una molt més gran volum sonor i una
caixa que solia decorar-se amb pintures com els bells i excel·lents instruments
que fabricava la família holandesa Ruckers:
 |
| un dels clavecins o clavicèmbals dels Ruckers |
vejam com sona una clavicèmbal:
BA1 06 - Sonata K119, de D. Scarlatti
El violí, i la seva família (viola moderna, violoncel i contrabaix) agafaren ara
el màxim esplendor es va fixar la mida del violí en 35,5 cms. Els primers
grans constructors de violins foren els Amati, de la ciutat italiana de
Cremona, arribant al màxim de qualitat amb els instruments que féu Nicola
Amati a principis del segle XVIII. També foren de molta qualitat els instruments
que construí la família Guarnieri, també a Cremona, entre finals del segle XVII
i principis del XVIII, però els millors de tots foren els deguts a Antonio
Stradivari (o en llatí Stradivarius), de la mateixa ciutat i contemporani dels
Guarnieri, els seus instruments avui arriben a la enorme xifra de 2,5 milions
d'euros com el que es va vendre per a aquest preu el 2006. Vegem-ne un:
 |
| violí Stradivarius conservat al Palau Reial de Madrid |
i ara sentim un Stradivarius com el que toca el violinista israelià Itzakh Perlman:
BA1 07 - Partita en re menor, inici, de J. S. Bach
Altres instruments freqüents en el barroc foren alguns que ja existien abans com
les violes primitives (da braccio o da gamba) el llaüt, la flauta (de bec), l'oboè
(da caccia o d'amore), el fagot, la trompeta i cap a finals del barroc la trompa.
La transició de Monterverdi
Claudio Monteverdi (1567-1643) va ser un músic excepcional que va viure
amb plena consciència el canvi del renaixement al barroc. Tant conscient n'era
que va arribar a definir els conceptes de prima prattica (o pràctica de la
polifonia a la manera del flamenc Willaert, és a dir amb un domini total de la
música però amb un paper secundari del text) i seconda prattica (en la qual
el text dominava la música i aquesta acabava esdevenint més lliure en admetre's
novetats les que permetia la seva situació subordinada al text). A aquests
conceptes de Monteverdi es corresponen el que s'anomenaren lo stile antico
(el estil antic, típic del renaixement) i lo stile nuovo (l'estil nou, típic del barroc).
Monteverdi va escriure molta música tant religiosa (misses, motets, oratori)
com profana (madrigals, òpera) i el canvi d'estil que va experimentar la seva
música resta palès en els seus nou llibres de madrigals. Els quatre primers
llibres són d'estil clarament renaixentista, en el cinquè (1605) hi introduí una
novetat barroca: el baix continu. En el sisè (1614) hi va afegir encara, a més
del baix continu, duos i solos declamatoris, ja molt propers al recitatiu. En el
setè i vuitè, i sobre tot en el novè, editat postumament, hi va introduir ballets
quasi operístics, a més dels duos, els solos declamatoris i el baix continu. Vejam
ara la diferència entre un madrigal dels primers i un dels últims:
BA1 08 - madrigal del Primer LLibre de madrigals, de C. Monteverdi
BA1 09 - madrigal del Vuitè Llibre de madrigals, de C. Monteverdi
Com s'ha dit més amunt, Monteverdi també va escriure oratori i òpera, sentim
ara un fragment de les Vespro della Beata Vergine seguit d'un altre de la seva
darrera òpera L'incoronazione di Poppea.
BA1 10 - Fragment dels Vespro della Beata Vergine, de C. Monteverdi
BA1 11 - Duo final de L'incoronazione di Poppea, de C. Monteverdi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada