La música barroca (II)

Els tres periodes de la música barroca

Considerem aquí una divisió una mica artificial que separa el barroc en tres
periodes: un primer cenyit sobre tot a la primera meitat del segle XVII,
un segon dedicat a la segona meitat del XVII i un tercer que s'ocupa del
periode final: la primera meitat del segle XVIII. Diguem també, con a norma
general, que la música barroca té dues escoles bàsiques: la francesa i la
italiana, la primera demana començar sempre amb temps lents i fer òperes
de gran format i la segona promou inicis ràpids i òperes cada vegada més
lleugeres fins a la revolució de Pergolesi. Els autors alemanys varen seguir,
en general, les pautes franceses.


El primer barroc 

Heinrich Schütz (1585-1672)

Heinrich Schütz

Està considerat el creador de l'oratori alemany  en estrenar el 1623 l'oratori
La resurrecció. També sobresortí com a autor de Passions (basades en els
relats evangèlics de la Passió de Jesús) i dels primers recitatius cantats per
l'Evangelista (narrador del fets). També va escriure òperes i cantates religioses.

BA2 01 - Heinrich Schütz: cantata Meine Seele erhebt den Herrn


Jean-Baptiste Lully (1632-1687)

Jean-Baptiste Lully

D'ell cal dir que era florentí de naixement però que passà quasi tota la seva
vida com a músic de la cort de Lluís XIV de França, sent el responsable de
l'aparició de la gran tragedia lírica  francesa o grand opéra que s'establí
com a gènere i que estava definit per l'obligació de tenir temes grandiloqüents
(sovint mitològics), cinc actes i algún ballet. Per cert que el rei Lluís XIV, molt
aficionat al ball, va protegir qualsevol manifestació d'aquest gènere i donà lloc
a l'aparició del ballet com a espectacle teatral amb argument basat en el ball.
Algunes de les primeres músiques per a ballet foren de Lully. També creà
l'anomenada obertura francesa (temps lent seguit de temps ràpid) que
també adoptarien els alemanys.

BA2 02 - Jean-Baptiste Lully: Marche pour la cérémonie des Turcs


Giacomo Caríssimi (1605-1674)

Giacomo Carissimi

Va ser un compositor italià que va destacar com a autor d'alguns dels primers
oratoris d'aquest país. En va escriure cinc d'entre els quals Jefté encara
s'interpreta avui.

BA2 03 - Giacomo Carissimi: Jephte, fragment coral


Francesco Cavalli (1602-1676)

Francesco Cavalli

Fou alumne de Claudio Monteverdi, aconseguint la fama com a organista
i compositor. D'entre les seves composicions destaquen les òperes, amb
acompanyament d'orquestres molt reduïdes (treballava per al municipi i
aquest no tenia diners per pagar gaires músics) i formades principalment
per instruments de corda.

BA2 04 - Francesco Cavalli: ària de L'ipermestra.


El barroc central

Henry Purcell (1659-1695)

Henry Purcell

Aquest música anglès va morir molt jove, amb només 36 anys. Ha estat
considerat el més gran compositor anglès de la història ja que Händel era
d'origen alemany.Va escriure música de cambra, vocal a cappella, cantates
i òperes, entre aquestes destaquen Dido and Aeneas i The Fairy Queen.

BA2 05 - Henry Purcell: The Fairy Queen, fragment

Arcangelo Corelli (1653-1713)

Arcangelo Corelli

Aquest autor italià es va distingir com a un dels grans creadors de sonates
barroques (per a un o dos instruments solistes i cotinu) i concerti grossi 
(per a més d'un solista i orquestra de corda).

BA2 06 - Arcangelo Corelli: Concerto grosso nº 4


Alessandro Scarlatti (1660-1725)

Alessandro Scarlatti

Aquest italià, pare del també important compositor del barroc tardà Domenico
Scarlatti, es va distingir com a autor de nombroses òperes i oratoris, escrivint-ne
diverses desenes de cada.

BA2 07 Alessandro Scarlatti: Il giardino di Amore, simfonia


Marc-Antoine Charpentier (1643-1704)

Marc-Antoine Charpentier

Aquest músic francès rivalitzà amb Lully a la cort de Lluís XIV, i fou
l'introductor a França de l'oratori. De les seves obres s'ha fet especialment
famós el seu Te Deum, de popular obertura.

BA2 08 Marc-Antoine Charpentier: Te Deum, obertura


Johann Pachelbel (1653-1706)

Johann Pachelbel

Fou un organista i clavicembalista alemany, nascut a Nürnberg, que va
escriure molta música per a aquests instruments, a més de cantates, música
de cambra, etc. És molt conegut el seu Canon en re major, per a tres violins
i baix continu que podem passar a escoltar tot seguit.

BA2 09 - Johannes Pachelbel: Canon


El barroc tardà

François Couperin (1668-1733)

François Couperin

Va ser el més gran clavecinista francès del barroc, instrument per al qual va
escriure molta música a banda d'obre per a orgue (també fou organista) i
música vocal tan profana com religiosa.

BA2 10 François Couperin: Les barricades mistérieuses, per a clave

Jean-Philippe Rameau (1683-1764)

Jean-Philippe Rameau

Considerat per alguns com el més gran músic francès del barroc, fou un
virtuós del clavecí i de l'orgue. Si bé no deixà música per aquest darrer
instrument, si que ho feu per al clavecí, encara que va arribar al màxim
de la seva fama amb les seves òperes i ballets.

BA2 11 - Jean-Philippe Rameau: Les paladins, ballet


Georg Philipp Telemann (1681-1767)

Georg Philipp Telemann

Aquest alemany va ser un dels músics més prolífics de la història de la música
amb un catàleg que inclou milers d'obres. Sobre tot destacà com autor d'òperes
(en féu unes 40), oratoris i música instrumental. Fou amic de Bach i de Händel.

BA2 12 - Georg Philipp Telemann: Tafelmusik, versió per a guitarres


Domenico Scarlatti (1685-1757)

Domenico Scarlatti

Fill de l'esmentat Alessandro Scarlatti, va passar més de vint-i-cinc anys de
la seva maduresa a Madrid, al servei de Felip V i Ferran VI. Fou amic del
castrat Farinelli i rivalitzà amb Händel com a clavecinista i organista (vencent-lo
en la primera especialitat en un d'aquells duels tan característics de l'època).
Va escriure òperes i, sobre tot, més de cinc-centes sonates per a clavecí.

BA2 13 - Domenico Scarlatti, Sonata en si menor, versió per a piano


Tomaso Albinoni (1685-1751)

Tomaso Albinoni

Nascut a Venècia, va destacar com a compositor d'òperes, escrivint-ne una
cinquantena. Avui però és més conegut pel seu famós Adagio en sol menor
que s'ha convertit en una de les músiques barroques de referència.

BA2 14 - Tomaso Albinoni: Adagio en sol menor


Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736)

Giovanni Battista Pergolesi

Només va viure 26 anys però en tan curta vida va revolucionar el món de
l'òpera amb la seva La serva padrona. Aquesta òpera va provocar l'anomenada
Querelle des Bouffons (que podria traduir-se com disputa dels còmics. Aquesta
Querelle des bouffons o "disputa dels còmics" es va desencadenar a la cort de
Lluís XV entre els partidaris de l'òpera francesa i els de l'òpera italiana napolitana
representada per l'innovador Pergolesi. L'òpera francesa era una espectacle gran
i molt pompós, sovint sobre un tema mitològic, amb cinc actes i ballet obligatoris.
En canvi l'òpera que Pergolesi va presentar a la cort francesa va ser La serva 
padrona una òpera curta, d'un sol acte, amb només dos personatges i ambientada
en l'època contemporània. L'argument tracta d'un home solter que contracta una
serventa per a la casa i acaba enamorant-se'n, passant a ser ell, l'amo, el servent
de la noia i esdevint ella la serventa mestressa. Ràpidament la cort es va dividir
entre els partidaris de l'òpera francesa, més encarcarada (el rei i Rameau a més
d'una part de la cort), i els partidaris de la italiana, molt més lleugera (la reina i el
filòsof i músic Jean-Jacques Rousseau a més d'una altra part de la cort). La disputa
fou apassionada i uns i altres desqualificaren els adversaris, pero encara que a
França l'òpera francesa seguí conreant-se amb èxit fins a principis del segle XIX,
a la llarga s'imposà el model napolità de Pergolesi. Pergolesi també va escriure
una de les més belles obres de la música religiosa barroca: el Stabat Mater.
Sentirem sengles fragments d'aquestes dues obres capitals.

BA2 15 - Gianbattista Pergolesi: La serva padrona, ària Sempre in contrasti

BA2 16 - Gianbattista Pergolesi: Stabat Mater, inici


Antonio Vivaldi (1678 - 1741)

Antonio Vivaldi

Va néixer a Venècia d'un pare, Giovanni Battista, que era músic i que l'inicià
en aquest art. Aviat el jove Vivaldi va esdevenir un violinista consumat que va
guanyar ràpida fama. Als quinze anys fou ordenat sacerdot, però no feia ni tres
anys que ho era que va deixar el sacerdoci actiu degut a una salut precària que
el cansava molt i que avui es creu que era asma. En qualsevol cas va quedar
clar que la seva salud no li va impedir treballar sempre com a músic actiu i
viatjar per tota Europa donant a conèixer la seva música (probablement la seva
vocació religiosa no era massa ferma).  Com que el jove Vivaldi era pèl-roig
l'anomenaven el prete rosso (el capellà roig). Als vint-i-cinc anys va entrar a
treballar a l'hospici de noies Ospedale della Pietà per a donar classes de violí
a les noies orfes del centre. Quan aquestes noies complien els 15 anys entraven
a formar part del cor i l'orquestra de l'hospici que va tenir, sota la direcció de
Vivaldi, un prestigi immens, fins al punt que convertí Venècia en lloc de
peregrinació d'aficionats a la música de tota Europa per tal de sentir aquests
conjunts. Més tard fou ascendit a mestre de capella i més tard a mestre de
concerts. Les seves composicions d'aquests anys (cantates profanes, concerts
instrumentals i música religiosa) li varen valer encara més fama que li reportà
ofertes de feina arreu d'Europa, essent fins i tot cridat pel Papa de Roma.
A més a més Vivaldi fou el director empresari d'un teatre de Venècia, el
Sant'Angelo, que participava activament de l'esclat de l'òpera entre el públic
venecià: a la ciutat eren diversos el teatres que n'oferien i sempre estaven plens.
Aviat Vivaldi va començar també a compondre òperes. D'entre les seves obres
més reeixides destaca la gran col·lecció de concerts per a violí Il cimento 
dell'armonia e dell'invenzione dintre de la qual shi troben els quatre dedicats
a les quatre estacions de l'any que amb el temps han esdevingut la peça musical
més enregistrada de la història i probablement l'obra barroca més universalment
coneguda. Vivaldi fou molt important en la consolidació dels concerts per a
solista i orquestra, no sols per a violí, sinó també per a flauta, trompeta, oboè,
mandolina, etc. Pel que fa a oratoris, destaca sobre tot el de Juditha triumphans.
D'entre les òperes destaquen Olimpiade i Griselda. Mentrestant va conèixer
a la cantant mig francesa Anna Giraud que va anar, amb la seva germana Paolina,
a viure amb Vivaldi la resta de la seva vida i li va estrenar la major part de les
seves obres vocals. Vivaldi, però, mai va voler reconèixer que hi hagués una
relació il·lícita (recordem que ell era capellà). D'entre les eves cantates religioses
destacan un Glòria i un Stabat Mater.

BA2 17 - Antonio Vivaldi: Les estacions, La Primavera

BA2 18 - Antonio Vivaldi: Concerto grosso Op. 3 nº 11

BA2 19 - Antonio Vivaldi: Gloria, inici


Georg Friedrich Händel (1685 - 1759)

Georg Friedrich Händel

Nascut a Halle, Alemanya, d'una família sense cap relació amb la música. Aviat
demostrà però facultats musicals extraordinàries i gràcies al patronatge del príncep
de Saxònia va començar estudis superiors d'orgue, clavicèmbal, violí i oboè així
com les altres disciplines musicals superiors. Als onze anys fou molt aplaudit per
la cort de l'emperador Frederic III de Prússia pel seu domini del teclat. Als divuit
se'n va anar a viure a Hamburg on havia aconseguit el lloc de segon violí en
l'orquestra de la ciutat. Allà va entrar en contacte amb l'òpera barroca italiana.
En aquesta època va compondre el seu primer oratori i la seva primera òpera,
encara que sense massa èxit. Aleshores es va refugiar en la música instrumental
i als vint-i-un anys va fer un viatge a Itàlia visitant diverses ciutats i triomfant
plenament a Venècia amb la seva òpera Rodrigo, que també li va valdre un
invitació de l'embaixador anglès per visitar Londres. Quan semblava que es
quedaria a viure a Itàlia li varen oferir la plaça de mestre de capella de la cort de
Hannover als vint-i-sis anys. Poc després d'arribar a aquesta ciutat alemanya va
demanar un permís per anar a Londres on li varen encarregar una òpera, Rinaldo,
que va enllestir en quinze dies i va tornar a Hannover havent deixat una profunda 
petja a la capital anglesa. Als vint-i-set anys va tornar a Londres on s'hi establí
definitivament fins a la fi dels seus dies (47 anys d'estada). A la capital anglesa
fou nomenat compositor de la cort malgrat ser estranger. Als 31 anys (1716)
va viatjar amb el rei anglès Jordi I a Hannover on li havien renovat el contracte
de mestre de capella però no s'hi va quedar. De tornada a Londres va escriure
la seva famosa suite instrumental Música aquàtica. Ben aviat retornà a la música
religiosa, les cantates profanes i la música instrumental. El 1719 (34 anys) va
esdevenir empresari d'un prestigiós teatre d'òpera, cosa que li va permetre
conrear aquesta forma musical lliurement. D'entre les òperes d'aquest periode
destaca la avui molt representada Giulio Cesare. Després d'un viatge a Itàlia
tornà a Londres on hagué de lliurar dures batalles per conservar els seus privilegis
davant el recolzament que el príncep de Gal·les (hereu de la corona) donava a
d'altres autors. Finalment el 1734 patí una embolia que li paralitzà mig cos però
es recuperà gràcies a una cura al balneari d'Aquisgrà. Tornat a Londres va
començar a decantar-se cada vegada més per l'oratori amb la composició del
Saül,  l'Israel a Egipte i, el 1742, el Mesies, la seva obra mestra. A partir d'aquí
es va dedicar totalment a l'oratori, camp en el qual se li va reconèixer un domini
absolut: Semele, Judes Macabeu, Salomó, etc. El 1746 Händel és proclamat
el músic nacional d'Anglaterra i la seva popularitat serà tan gran que a l'assaig
general de la seva Música per als reials focs artificials, que va tenir lloc a l'aire
lliure, s'hi van congregar fins a 12.000 persones. El 1750 féu una visita a Halle,
la seva ciutat, on va rebre la notícia de la mort de Bach a qui no va arribar a
conèixer personalment, i on hagué de deixar de compondre a causa d'un dolència
a la vista que el va deixar cec. De nou a Londres, va ser operat tres vegades de
cataractes pel mateix metge que havia operat Bach, John Taylor. En morir, el
1759, fou enterrat a l'abadia de Westminster al costat dels grans prohoms
anglesos.

BA2 20 - Georg Friedrich Händel: Música aquàtica, inici

BA2 21 - Giulio Cesare, ària Non disperar

BA2 22 - Georg Friedrich Händel: Israel a Egipte, cor He gave them hailstones

BA2 23 - Georg Friedrich Händel: Suite nº 8 per a clave

BA2 24 - Georg Friedrich Händel: El Mesies, cor For unto us a child is born

BA2 25 - Georg Friedrich Händel: El Mesies, cor Hallelujah


Johann Sebastian Bach

Johann Sebastian Bach

El més gran dels compositors barrocs va néixer a Eisenach (Alemanya) el
mateix any que Händel , Albinoni i Domenico Scarlatti, d'una família de
vàries generacions de músics. De ben petit son pare ja li va ensenyar a
tocar el violí i el clavecí i ben aviat es convertí en un consumat intèrpret
d'aquests instruments als quals s'afegiria l'orgue, quan, a causa de la mort
de la seva mare, va anar a viure amb son germà, Johann Christoph Bach,
que era organista a Ohrdruf.  Als 14 anys va obtenir una beca per estudiar
a l'Escola de Sant Miquel de Lüneburg (prop de Hamburg) on perfeccionà
els seus coneixements de música, començà els seus estudis de teologia que
tant havien d'influir-li (va arribar a tenir una de les millors biblioteques de
teologia del seu temps) i moltes altres matèries. Després d'una estança de
diversos mesos com a violinista a l'orquestra de la cort de Weimar, el 1707
(amb vint-i-dos anys) anà a Mühlhausen a fer-hi d'organista. Allà va
començar a escriure les primeres obres per a orgue i les primeres cantates
religioses (n'arribaria a escriure prop de tres-centes). Aquell mateix any es
casà amb la seva cosina Maria Bàrbara amb la qual va tenir set fills, entre
els quals Wilhelm Friedmann, també compositor de vàlua i Carl Philipp
Emmanuel, potser el més important dels seus fills pel que fa a la música.
La seva trajectòria a partir d'aquí es pot dividir en tres periodes prou
significatius: Weimar, Köthen i Leipzig.

Weimar (1708-1717) Dels 23 als 32 anys.
Bach hi va tornar el 1708 per a ocupar la plaça d'organista de la cort.
Allà va conèixer la música barroca italiana (Vivaldi, Corelli, Albinoni)
i la del seu compatriota Händel. Fou ascendit a Konzertmeister, escrivint
un primer cicle de cantates de les quals s'en conserven una dotzena.
També d'aquesta época són les primeres obres per a orgue i comença
la seva fama com a improvisador. D'aquesta època escoltem un parell
de fragments de la seva obra per a orgue.

BA2 26 - Johann Sebastian Bach: Passacaglia en do menor per a orgue

BA2 27 - Johann Sebastian Bach: Toccata i fuga en re menor per a orgue

Köthen (1717-1723) Dels 32 als 38 anys.
En no ser nomenat mestre de capella pel príncep, Bach abandonà Weimar
i anà a Köthen, al servei del príncep Leopold on acceptà el càrrec de mestre
de capella. En ser el príncep calvinista, la música religiosa hi estava prohibida
de manera que Bach es va dedicar a la música instrumental: els Concerts de
Brandenburg i el primer volum d'El clavecí ben temperat, les suites, els
concerts per a instruments solistes i les sonates i partites per a violí sol. El
1720 morí la seva esposa i al cap de poc més d'un any es tornà a casar amb
Anna Magdalena, de la qual tingué onze fills. Però Bach, que era molt religiós,
trobava a faltar escriure música religiosa a més a més de trobar-se menystingut
per la nova esposa del príncep. Així el 1723 va guanyar la plaça de Kantor
de l'església de Sant Tomàs de Leipzig.

BA2 28 - Johann Sebastian Bach: Concert per a violí en la menor, inici

BA2 29 - Johann Sebastian Bach: Suite nº 2, Badinerie


Leipzig (1723-1750) Dels 38 als 65 anys.
Instal·lat a Leipzig, Bach va protagonitzar freqüents picabarelles amb
l'ajuntament en queixar-se sovint que el municipi no feia tot el possible
per millorar el nivell musical i permetre que la ciutat estés orgullosa de
la música que s'hi feia. Aquí Bach va compondre més que mai:
nombrosíssimes cantates, les dues passions (les que resten de cinc que
va escriure), la Missa en si menor, el segon llibre del Clave ben temperat,
les variacions Goldberg, etc. Fins el 1935 es dedicà sobre tot a la música
religiosa i, a partir d'aquell any, a causa de les diferències amb les autoritats
de la ciutat, es consagrà sobre tot a la música instrumental. El 1747
l'emperador Frederic II a Potsdam va demanar a Carl Philipp Emmanuel,
clavicembalista de la cort, que cités son pare perquè el volia conèixer. El
monarca era un músic notable com a flautista i compositor i havia fundat
l'òpera de Berlin. L'emperador va tocar personalment un tema que Bach
havia de convertir en fuga improvisadament: tothom va quedar impressionat
per l'extraordinària habilitat de Bach. Mesos més tard, el compositor va
elaborar un conjunt de peces contrapuntístiques a partir del tema de
l'emperador que li va dedicar i enviar tot seguit i que avui coneixem amb el
nom d'Ofrena musical.  La darrera obra de Bach fou l'Art de la fuga, recull
inacabat de 23 peces contrapuntístiques sense atribuir a cap instrument
precís, que mostren l'immens domini que va arribar en aquesta música. Al
darrer any de la seva vida Bach fou sotmès a dues operacions dels ulls
realitzades per l'oculista de Sa Majestat britànica, John Taylor, el mateix
que operaria Händel. A rel d'aquelles operacions Bach quedà pràcticament
cec i anà d'una malaltia a una altra fins que, deu dies abans de morir va
recuperar la visió. Desgraciadament aviat va patir una feridura (embòlia)
i una forta febre que li apagaren la vida el 28 de juliol.

BA2 30 - Johann Sebastian Bach: Passió segons St. Mateu, Cor d'inici.

BA2 31 - Johann Sebastian Bach: Passió segons St. Mateu, ària i cor
                Sind blitzer sind donner

BA2 32 - Johann Sebastian Bach: Variacions Goldberg, 26 a 30 i da capo,
                versió per a piano

BA2 33 - Johann Sebastian Bach: Missa en si menor, inici del Kyrie.

BA2 34 - Johann Sebastian Bach: Ofrena musical, inici