Malgrat que els seus antecedents provenen de finals de segle XVIII
(el Werther de Goethe i el moviment Sturm und Drang) no s'implanta
amb força com a estil hegemònic fins a principis del segle XIX a Alemanya,
difonent-se tot seguit i amb rapidesa per tota Europa. Encara que d'una
manera aproximada, podem situar el romanticisme com l'estil del segle XIX
(del 1810 al 1900) amb un final allargassat que entraria força al segle XX.
La societat romàntica
En el camp social, la revolució burgesa del 1789 deixà lliure al camí al
domini social per part d'aquesta classe urbana i capitalista que encara es
manté en l'actualitat. Aquesta burgesia fou la que es convertí en mecenes
i protectora dels artistes romàntics. Les idees sorgides de la il·lustració
trobaren en aquest periode el seu periode de maduració estrenant-se els
primers intents de societats democràtiques (a l'exemple de la dels Estats
Units) i estenent-se les fomes de govern republicanes en comptes de les
monàrquiques. No és estrany doncs que aquesta centúria visqui moviments
exaltats pels romàntics com la independència de Grècia, la comuna de París,
etc.
Per als artistes romàntics el més important era atènyer els sentiments
i les emocions, glorificant la passió, la inspiració, la llibertat i la creativitat.
Així l'artista romàntic mirarà d'expressar les seves idees i sentiments amb
els mitjans més extrems per tal de fer-los arribar al seu públic i sacsajar-lo.
Això suposarà trencar amb les convencions imperants fins aleshores i donar
via lliure a una profunda renovació dels llenguatges artístics.
Els interessos dels romàntics
Donats els ideals dels artístes romàntics que s'han destacat, no és estrany
que mostressin especial interès per alguns temes com el passat i, sobre tot
l'Edat Mitjana -per tot el que tenia d'època obscura i misteriosa-, la natura
-especialment tot allò que la feia més impressionant i indòmita com les
tempestes, les grans muntanyes, etc.-, la cultura popular -pel que tenia de
font d'inspiració per als artistes romàntics i que seria la responsable del
naixement del nacionalisme romàntic, i la religió -pel que tenia d'apropament
a la mística i a l'amor universal.
En la literatura i sobre tot en la música és on el romanticisme es va mostrar
amb més força i va trobar el medi d'expressió més adequat. Els romàntics
consideraven la música com l'art més important de totes.
L'estil romàntic
Vejam per exemple un dels olis més famosos del pintor francès Eugène Delacroix:
 |
| La llibertat guiant el poble, d'Eugène Delacroix |
a conquerir la llibertat -aquí personificada- l'anel més gran dels artistes romàntics.
Fixem-nos ara en el famosíssim quadre de Géricault: El rai de la medusa on el to
apocalíptic i tempestuós domina aquest quadre de grans dimensions tan corprenedor.
 |
| El rai de la Medusa, de Théodore Géricault |
imposant) són tots elements que duen a una visió impactant i excitant de les
emocions.
Mirem ara un quadre de l'espanyol Pérez Villaamil on s'hi resumeixen el paisatge
impressionant i el gust per l'Edat Mitjana. Si us hi fixeu té quelcom de llegendari
i més a viat poc real, sembla una decoració per al teatre.
 |
| Manada de toros junto a un río y castillo en lo alto, de Jenaro Pérez Villaamil |
Si en fixem en la literatura podem citar el famós poema de José de Espronceda
La canción del pirata, del qual en veiem la primera estrofa:
Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín.
Bajel pirata que llaman,
por su bravura, el Temido,
en todo mar conocido
del uno al otro confín.
Com veieu es tracta d'una visió heroica i èpica que pretén commoure el lector.
Ara fixem-nos en el següent poema de Johann Wolfgang Goethe: Gretchem
am Spinrade (Margarida al fus), en que parla la Margarida, estimada de Faust,
de com troba a faltar el seu estimat. Tot és pura emociò comença pensant en
ell i es va encenent fins acabar pensant en els seus petons: la idea és que en
absència del seu estimat, és una persona torturada: ens vol emocionar.
La pau ha fugit
del meu cor;
mai més podré
retrobar-la.
Allà on sóc sense ell
és la meva tomba;
em fa por
el món sencer.
El meu ésser
és foll,
mon esperit
està destrossat.
Surto al balcó
només per ell,
el cerco a ell
quan vaig pels carrers.
Son pas altiu,
son noble gest,
sos llavis somrients,
sa mirada arrogant.
El devessall
de les seves paraules,
la seva mà franca
i, ai!, el seu bes!
Tinc el pit oprimit
per amor d'ell;
ai, si pogués
tenir-lo sempre,
besar-lo sempre,
i feliç així entre
les seves besades
morir d'amor!
El nacionalisme musical
A partir de la segona meitat del s. XIX apareix amb força una forma
del romanticisme molt lligada a la terra que convertirà molts músics en
nacionalistes, inspirant-se en temes populars dels seus països. A França,
degut al menyspreu centralista per la tradicions regionals, aquesta vessant
nacionalista prendrà un caràcter únic en la cerca dels nous ambients
i sonoritats de l'impressionisme. Per fi, ja a finals del segle XIX, degut a
l'emprempta de Wagner, apareixerà un postromanticisme que s'endinsarà
molt al segle XX.
Les característiques musicals del romanticisme
La melodia és l'element dominant ja que és el que millor es presta a
transmetre els sentiments de manera molt immediata. Trobarem des
de melodies molt senzilles fins a melodies molt complicades, però
sempre amb el denominador comú de l'expressivitat i l'emoció.
El ritme es complica ja que també passa a ser un element expressiu,
per això son freqüents els ritmes complexos amb suspensions
freqüents de la polsació per donar llibertat a l'intèrpret a base de la
indicació ad libitum (lliurement), o de l'expressió rubato (temps
robat o alentit en un lloc per ser recuperat o accel·lerat en un altre).
L'harmonia també es convertirà en un element expressiu ja que,
malgrat partir de la tradició clàssica, es va complicant amb freqüents
modulacions (canvis de tonalitat) i cromatismes (ús de notes alienes
a la tonalitat) que confereixen climes molt expressius però que porten
l'harmonia tradicional temperada (la que regia des del barroc) al límit,
tan al límit que en l'obra dels romàntics més agosarats (Wagner o
Debussy) costa d'escatir en quina tonalitat està escrit un passatge.
Pel que fa a la textura més sovintejada segueix sent la melodia
acompanyada donada la gran importància que aquests artistes
donaven a les melodies. Això no vol dir, però que no s'usin també,
però en menor mesura, la homofonia i el contrapunt.
Pel que fa al timbre hem de considerar que durant el romanticisme
s'introdueix la fabricació d'instruments en sèrie i la definitiva formació de
la major part d'instruments tal com els coneixem avui. El piano serà el rei
absolut i degut a un preu assequible -a causa de la fabricació en sèrie-
entrarà a totes les llars burgeses. El instruments de corda veuran la
modificació de l'arquet corb cóncau per l'arquet quasi recte i convex i la
introducció de les cordes metal·liques de so molt més potent. Els metalls
incorporen vàlvules i pistons i es construeixen en aleacions més fines que
en milloren el so a banda d'aparèixer noves tubes. Les fustes guanyen
claus que faciliten l' agilitat gràcies, sobre tot, a les aportacions de
Theobald Boehm en la flauta i el clarinet. La flauta travessera es
començarà a fer en metall i naixeran el saxòfon, el clarinet baix, el
contrafagot i altres. També es recuperarà la guitarra, en bona part
gràcies al compositor català Ferran Sors.
Les formes romàntiques
A més de les diferents formes de la sonata (sonates per a piano o duo,
concerts, simfonies i quartets) i de l'òpera i la música religiosa (no massa
abundant) els romàntics varen crear formes noves que varen gaudir de
un gran èxit. Pel que fa al piano i altres instruments solistes varen crear
una gran quantitat de peces curtes i forma més o menys lliure que
reivindicaven la llibertat del compositor: nocturns, valsos, impromptus,
masurques, intermezzi, rapsòdies, moment musicals, consolacions,
barcaroles, scherzi, etc.
En conjunt veurem que sovint la música romàntica parteix de textos
literaris de portaran a dues formes típiques del romanticisme i que gaudiren
de gran èxit entre els compositors d'aquest periode: el lied (cançó, en
alemany, en plural lieder) que neix de musicar poemes amb una veu i un
piano que l'acompanya, se'n pot considerar el creador: Franz Schubert;
i el poema simfònic o música composta a partir d'un text que ha
impressionat al compositor i que intenta ser-ne la traducció musical. El
fundador d'aquesta forma lliure fou Franz Liszt.
L'estudi dels músics del romanticisme
Per tal de facilitar una mica l'estudi del gran nombre de músics romàntics
arreu d'Europa farem una divisió molt artificial dels diferents periodes
d'aquest estil. Així en els capítols següents veurem successivament els
autors que estan a cavall entre el classicisme i el romanticisme (tret de
Beethoven que ja hem vist), els autors plenament romàntics de mitjans
del XIX, els autors romàntics de finals del XIX i principis del XX, els
autors del nacionalisme musical (també de finals del XIX i principis del
XX) i finalment un darrer capítol dedicat al postromanticisme, dels
músics romàntics molt influïts per Wagner i que sovint entren força al
segle XX, i als músics italians del verisme, moviment operístic romàntic
de principis del segle XX.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada