Seguint les passes del XIX la societat occidental del segle XX va estar dominada
pel predomini de la burgesia com a classe social i el desenvolupament del
capitalisme paral·lelament al refermament, en la primera meitat del segle, del
comunisme a l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i al seu
debilitament en la segona meitat del segle fins a la seva desaparició el 1989. La
primera meitat del segle fou molt convulsa a causa de l'ascens del feixisme i el
comunisme en paral·lel a l'esmentada consolidació capitalista tots dos derivats
dels forts corrents nacionalistes de la segona meitat del segle XIX. A Rússia els
comunistes bolxevics guanyaren la revolució el 1917, a Itàlia Mussolini i el seu
moviment feixista pujà al poder el 1922, a Alemanya els nazis de Hitler pujaren
al poder el 1933, a Espanya els falangistes de Franco pujaren al poder el
1939, en acabar la guerra civil, a França governaven alternativament els liberals
com Aristide Briand, els nacionalistes com Raymond Poincaré i els pronazis, com
Pierre Laval o el mariscal Petain, a Àustria els nazis provocaren l'Anschluss
(assimilació) el 1938. D'altra banda la catàstrofe de la Primera Guerra Mundial
va desmembrar dos imperis importantíssims: l'austríac, que donà lloc a un rosari
de petits països independents a l'est d'Europa que acabarien caient en l'òrbita de
l'URSS, i el turc, aquest passà a reduïr-se a l'actual Turquía amb la revolució
nacionalista, autoritària i occidentalista de Mustafà Kemal "Atatürk" el 1922.
El final en fals de la Primera Guerra Mundial, que havia provocat quasi 10 milions
de morts entre 1914 i 1918, amb una Alemanya humiliada amb ànsies de revenja
i una França triomfadora però sense prous mèrits propis per a imposar tota sola
les seves condicions va provocar el desencadenament de la Segona Guerra Mundial
vint anys més tard, encara més devastadora, amb uns cinquanta milons de morts i
el terrible llegat de l'holocaust jueu. Acabada la Segona Guerra Mundial, i amb l'ajut
dels Estats Units, Europa es reconstruí coneixent un desenvolupament prodigiós i
l'establiment de l'anomenat nou capitalisme en països com Gran Bretanya, Alemanya,
França, Itàlia, Holanda, Dinamarca, Suècia, Noruega, Bèlgica, Àustria, etc. El 1962
L'Alemanya Oriental (Alemanya havia estat dividida entre els vencedors de la guerra)
va aixecar a Berlín un mur per tal d'impedir la fugida dels seus ciutadans cap a la part
occidental on s'hi vivia molt millor. Aquest mur simbolitzà la guerra freda: guerra
ideològica i econòmica soterrada entre les democràcies occidentals i els règims
comunistes del l'URSS i els seus satèlits. En l'aspecte ideològic bona part de les
idees comunistes triomfaren a occident fent que les societats europees occidentals
arribessin a la dècada dels 60 a l'anomenta estat del benestar, que va ser com es
va anomenar el conjunt de normes socials que permeteren una àmplia cobertura
sanitària de franc i una alta protecció laboral amb salaris mínims i per a aturats. En
l'aspecte econòmic varen triomfar àmpliament les societats occidentals en afavorir
molt la iniciativa individual mentre que als països de l'òrbita comunista (URSS,
Alemanya Oriental, Txecoslovàquia, Hungria, Polònia, Bulgària, Iugoeslàvia, Albània
Romania, etc. s'ofegava aquesta iniciativa i es desmotivaven les societats per assolir
el progrés. La victòria econòmica va permetre també la victòria militar freda (és a dir
la victòria en la carrera armamentística cada vegada més sofisticada i més cara) i
entre totes dues i l'efecte mirall que produïen les societats occidentals sobre les
comunistes varen permetre que el 1989 la pressió popular ensorrés el simbòlic mur
de Berlín i s'enfonsenssin una rere l'altre les dictadures comunistes sorgides de la
segona guerra mundial. Paral·lelament, els països més endarrerits de l'Europa
occidental com Espanya, Irlanda, Portugal, Grècia, etc. aconseguiren arribar a
l'estat del benestar a finals de la dècada dels 80. La caiguda del comunisme i
el triomf absolut del capitalisme a occident sense cap contrapès ideològic portà a
uns anys d'excessiva liberalització econòmica amb un creixement econòmic prodigiós
entre 1990 i 2007, aquest capitalisme desbocat, sense oposició, topà el 2008 amb
una pronfundíssima crisi en la qual encara ens veiem immersos el 2014.
Paral·lelament a tots aquests trasbalsaments socials, la ciència occidental, sobre tot
a partir de la seva tecnologia aplicada, experimentà un importantíssim desenvolupament
durant tot el segle XX. Així varen aparèixer els sitemes de comunicació de masses: el
cinema, el telèfon, el gramòfon, la ràdio, la televisió, la cinta magnetofònica, el CD,
l'informàtica, el telèfon mòbil, la medicina moderna, els desenvolupament dels transports
(automòbil, avió, ferrocarrils d'alta velocitat, vaixells de gran tamany) la teconologia
aplicada a la llar (rentadora, rentavaixelles, frigorífic, cuines de gas i elèctriques), la
informació quasi instantània global i la industrialització en sèrie (iniciada a la Ford a
principis de segle) que va permetre la producció de béns de consum a un preu
accessible a moltes butxaques i l'enriquiment exagerat dels grans industrials i banquers.
Tots això comportà un augment importantíssim del temps lliure en reduir-se les jornades
laborals, afavorint el consum cultural fos de cultura popular (enfortida extraordinàriament
per mitjans de comunicació de masses) com d'alta cultura. Ara veurem els efectes que
tot això va produir en la música.
El profunds canvis que s'havien produït a finals dels segle XIX en el món de l'art, com
l'arribada de l'atonalisme en la música o de l'impressionisme en la pintura, units als
avenços tecnològics i a les grans sacsejades del segle XX (revolució russa, dues guerres
mundials i d'altres guerres menors, etc.) varen suposar que el segle XX veiés l'aparició
d'un gran nombre d'estils artístics diversos i sovint contraposats amb el neixement de l'art
abstracte (no figuratiu i per tant molt conceptual) que dominà la part central de la centúria.
Això va portar a un art molt més lliure, portat sovint a l'extrem de la comprensió i que va
renovar profundament els llenguatges artístics. Això ho podem veure a continuació en
aquests tres exemples d'arts plàstiques: pintura, escultura i arquitectura.
 |
| Constel·lacions, de Joan Miró |
 |
| Enllaços, de Henry Moore |
 |
| Museu Guggenheim de Bilbao, de Frank Ghery |
Les característiques de la música del segle XX.
En conjunt podem parlar d'un triomf absolut entre les masses de la cultura popular
gràcies al moderns mitjans de comunicació: ràdio, televisió, cassette, discs de vinil
i compactes, walkmans, mp3, etc. que duria a l'establiment dels grans moviments
de la música urbana rock i pop a occident (i mes tard a tot el món) a partir de
l'evolució del jazz, d'humils orígens als Estats Units. D'altra banda, en la música
culta es varen distingir dos corrents principals: el dels avantguardistes o trencadors
amb el passat (en paral·lel amb la resta d'arts i no tant en el cinema en ple procés
de consolidació) i els dels reformadors de la tradició, que sense trencar amb el
passat en renovaven profundament el llenguatge.
Pel que fa fa al llenguatge específicament musical trobem unes melodies atonals,
sense cap de les tonalitats (12 majors i 12 menors) usades fins aleshores, que
poden ser molt conjuntes i d'àmbit molt reduït com clarament cromàtiques o amb
grans salts i àmbits amplíssims que fan la sensació de estar trencades i no seguir
un dirscurs natural.
El ritme es va convertir en un dels elements més decisius de la música del segle
vint pel que aporta de neguit a la música, amb ritmes complicats, sovintejats canvis
de polsació (o fins i tot absència de polsació) i compassos irregulars de cinc o set
temps, i freqüents i complexes polirítmies.
L'harmonia, com hem avançat en parlar de la melodia, abandonà la tonalitat i
explorà altres sistemes alternatius tan aviat amb regles molt fixes com molt
liberals en les seves combinacions, però amb un ús molt més gran de la
dissonància.
El timbre féu servir els intruments ja establerts al segle XIX però amb noves
sonoritats (sovint usant els instruments de maneres diferents a com havien estat
concebuts com fregar un piano o percudir un violí) i l'addició dels instruments
electrònics com les ones martenot, el theremin, els sintetitzadors, els samplers, etc.
A més d'una àmplia introducció en el món musical de tota mena de sorolls.
 |
| ones Martenot |
 |
| el theremin |
Les textures més utilitzades han estat les tradicionals contrapunt i melodia
acompanyada al costat de textures noves com la melodia de timbres (formada
per instruments diversos que es relleven a gran velocitat sobre les diferents
notes d'una mateixa melodia, la música repetitiva (com en el cas del minimalisme),
el puntillisme, etc.
Els gèneres i les formes es varen mantenir dins els paràmetres ja habituals a finals
del XIX: musica religiosa (més escassa, però encara important), música simfònica, de
cambra, de solistes, sonates, simfonies, fugues, formes binàries, ternàries i, sobre tot,
lliures pel que fa a la forma.
Com que la música de jazz i la popular urbana derivada ja la varem tractar a 3r d'ESO,
aquí veurem els dos camins citats de la música culta al segle XX.
SX 01 - Theremin i piano: El cigne, d'El Carnaval dels animals, de C. Saint-Saëns
SX 02 - Ones Martenot: peça virtuosística de Thomas Bloch
Les avantguardes del segle XX
Amb aquest nom incloïm diversos corrents musicals que es varen produir al llarg
del segle. El primer i més important, ja que fou el que tingué un nombre més gran
de seguidors i el primer que trencà totalment amb la música tonal anterior, fou el
Dodecafonisme. Després parlarem breument d'altres moviments com el futurisme
o sorollisme, la música aleatòria, la música concreta, la música electroacústica,
el minimalisme o la nova simplicitat.
El dodecafonisme
La gènesi d'aquest important i trencador moviment musical la devem al compositor
postromàntic Arnold Schönberg. Aquest autor va començar la seva carrera com
a excel·lent compositor postromàntic fortament influït per la música de Wagner
i per tant portava la música tonal fins quasi l'atonalisme, adonant-se'n tot seguit
que escriure música sense una base tonal resultava molt difícil ja que a la més
mínima qualsevol nota que es repetís donava a l'oïda la sensació d'apropapament
a la tonalitat. Aleshores va deixar de compondre i va estar prop de deu anys
creant un nou sistema totalment atonal per a compondre: aquest fou l'anomenat
dodecafonisme o serialisme. El sistema tonal consisteix a compondre música a
partir d'una escala de les vint-i-quatre (dotze majors i dotze menors) dintre de
la qual totes les notes tenen una jerarquia amb respecta la primera, o tònica,
de l'escala, essent la quinta, o dominant, i la tercera, o mediant, les altres
dues notes més importants ja que tònica i dominant defineixen l'escala (do, do#,
re, re#, mi, etc.) i la mediant defineix el mode major o menor. Qualsevol sistema
que es pretengui atonal ha de mirar de fugir de la repetició de qualsevol nota
que pugui donar a l'oïda la sensació de tonalitat i això resulta molt difícil sense
una disciplina fèrria i un sistema prefixat. El dodecafonisme (sistema dels dotze
sons) preconitza que per tal que l'oïda no pugui tenir cap referència ni llunyanament
tonal el compositor està obligat a treballar sempre amb la sèrie completa de dotze
notes (do, do#, re, re#, mi, fa, fa#, sol, sol#, la, la#, si) en l'ordre que vulgui però
fixat d'avantmà i sense poder repetir-ne cap fins que s'hagin sentit les dotze tant
en la melodia (aspecte horitzontal de la notació musical) com en l'harmonia (aspecte
vertical). Aquest sistema es flexibilitzà en admetre també la sèrie invertida (fent
l'interval complementari), capgirada (començant per la darrera nota) i invertida i
capgirada a l'hora. Aquest sistema va triomfar en ser usat per Schönberg i els
seus dos alumnes principals: Alban Berg i Anton Webern. Tots tres formaren
l'anomenada Segona Escola de Viena (per contrast amb la primera formada
per Haydn, Mozart i Beethoven).
Arnold Schönberg (1874-1951)
 , | |
| Arnold Schönberg |
Austríac, nascut a Viena d'una família jueva, va ser un compositor, i també pintor,
de gran influència sobre la música del segle XX. Va iniciar-se com a un important
representat de la música postromàntica molt influït per Wagner. Evolucionà vers
l'atonalisme i la música expressionista i acabà per inventar el mètode dodecafònic
o serial. Del seu primer periode, quan fou alabat per Richard Strauss i protegit
per Gustav Mahler, n'han restat obres importants com la Nit transfigurada (amb
una primera versió per a sextet de corda i una segona per a orquestra de corda)
o els Gurre Lieder, important sèrie de cançons amb acompanyament d'una
immensa orquestra de més de 100 músics. Més tard, cap al 1905 va abraçar
l'atonalisme i féu obres tan significatives com el Quartet de corda No. 2 (amb
els dos primers temps molt cromàtics i els dos darrers atonals) o el cicle de
cançons Pierrot Lunaire (1912), en que una cantant vestida de Pierrot està
acompanyada per diverses combinacions de sis instruments. En aquesta obra va
utilitzar el sprechgesang o parlar cantant. Finalment, després d'uns anys sense
compondre -entre 1915 i 1923- en que va estar ideant el dodecafonisme, tota
la seva obra posterior es basà en aquesta tècnica compositiva revolucionària en
la qual l'acompanyarien els seus alumnes Alban Berg i Anton Webern. Amb els
anys va tenir altres seguidors, alumnes i amics a la vegada, com el català Robert
Gerhard. De les seves obres dodecafòniques destaquen els concerts per a violí
i el de piano, a banda de l'obra Un supervivent de Varsòvia, homenatge a les
víctimes de l'holocaust, i l'òpera inacabada Moisès i Aaron.
SX 03 - La nit transfigurada, per a orquestra de cambra, d'A. Schönberg
SX 04 - Pierrot Lunaire, per a veu i conjunt de cambra, d'A. Schönberg
SX 05 - Concert per a piano i orquestra, d'A. Schönberg
Alban Berg (1885-1935)
 |
| Alban Berg |
Fou un compositor austríac que s'inicià en la música postromàntica per
passar a l'atonalisme en conèixer Arnold Schönberg, i més tard al
dodecafonisme, però amb un caire menys analític que el mestre i molt
més "romàntic" o expressiu. D'entre les primeres obres destaquen la
Sonata per a piano i el quartet de corda No. 3. De les seves obres
dodecafòniques més importants destaquen les dues òperes -Wozzek i
Lulu- i el Concert per a violí dedicat A la memòria d'un àngel (la
filla de Walter Gropius i Alma Mahler). Sentirem un fragment del
concert per a violí.
SX 06 - Concert per a violí i orquestra, 3r temps, d'A. Berg
SX 07 - Lulú, òpera (fragment), d'A. Berg
Anton Webern (1883-1945)
 |
| Anton Webern |
Fou un compositor vienès que estudià musicologia i va estudiar a fons la
música antiga medieval i renaixentista que més tard influiria en la seva
manera de compondre. S'inicià com a compositor postromàntic (el
poema simfònic In Sommerwind) però aviat conegué Arnold Schönberg
de qui esdevindria un dels seus principals alumnes, amics i seguidors,
essent també molt amic de l'altre gran incondicional del mestre: Alban
Berg. Webern fou un compositor poc prolífic ja que la seva obra
completa ocupa, en la versió de Pierre Boulez, només sis CDs. Però
les seves obres, curtes i molt alambinades i destil·lades tingueren una
enorme influència en les avantguardes posteriors a la Segona Guerra
Mundial, sobre autors tan diversos com Karheinz Stockhausen, Pierre
Boulez o el mateix Igor Stravinski. Una altre característica de les seves
obres és l'ús molt estudiat del timbres, arribant a escriure el que s'ha
anomenat melodies (Klangfarbenmelodie) de timbres en les quals
diversos instruments se succeeixen en una mateixa melodia quasi nota
per nota. Després d'un petit periode atonal, ben aviat es passà al
dodecafonisme amb obres com el Trio de corda, les Cinc peces per
a orquestra o la Cantata No. 2, una de les seves obres més llargues:
setze minuts.
SX 08 - Cinc peces per a orquestra: nº 1, d'A. Webern
Més tard varen sorgir els músics que varen estendre les rigideses del
dodecafonisme a altres paràmentres de la música com la intensitat,
el timbre o la durada (silencis inclosos) portant a l'enomenat serialisme
integral que trencava totalment amb els conceptes tradicionals de
melodia, ritme i harmonia. El francès Pierre Boulez ha estat un dels autors
que ha usat el serialisme integral encara que barrejant-lo amb altres
aspectes més tradicionals.
El futurisme o el sorollisme
A principis del segle XX el músic italià Luigi Russolo (1885-1947) formava part
del moviment artístic anomenat Futurisme, findat per Marinetti, que defensava
incloure els elements de la societat industrial al món artístic ressaltant la bellesa
dels motors, les màquines, els engranatges, etc. En línia amb aquesta idea,
l'esmentat Luigi Russolo va tenir la idea -que va plasmar en un manifest-
d'incorporar els sorolls de la societat industrial a la música donant lloc al
moviment del sorollisme. Va arribar a fer concerts amb unes màquines
generadores de sorolls que va batejar com a intonarumori (entonasorolls)
que tenien l'aspecte de la fotografia que podem veure a sota:
 |
| Luigi Russolo, a l'esquerra, amb els seus intonarumori |
(que pocs anys més tard en son ballet Parade va usar una màquina d'escriure) i
d'altres com el nordamericà Edgar Verèse o, més recentment els grups pop i rock
com The Beatles o Pink Floyd (i tants d'altres) que han incorporat sorolls a les
seves músiques: des del so d'una caixa registradora fins a el rumor de gent parlant
o l'efecte buscador del dial d'una ràdio.
SX 09 - Reconstrucció d'una màquina intonarumori de L. Russolo
La música concreta i la música electrònica
Després de la Segona Guerra Mundial els francesos Pierre Henry (1927) i Pierre
Schaeffer (1919-1995), el primer músic i el segon enginyer, varen ser pioners en
l'ús de la cinta magnetofònica per a enregistrar sons d'objectes reals i combinar-los
posteriorment per a fer obres musicals: aquesta manera de compondre va rebre el
nom de música concreta ja que eren sons enregistrats molt concrets i no pas notes
d'una partitura, molt més abstractes. Molta part de l'equipament de l'estudi d'aquests
creadors fou creat per Pierre Schaeffer gràcies als seus coneixements científics.
 |
| P. Schaeffer i P. Henry al seu estudi |
SX 10 - Simfonia per a un home sol, ballet de M. Béjart, sobre música de
P. Henry i P. Schaeffer.
No gaire més tard l'alemany Karlheinz Stockhausen (1928-2007) introduïa l'ús
dels primers i rudimentaris ordinadors en la composició musical feta en un estudi
d'enregistrament amb sons electrònics que es captaven i després es muntaven
segons un pla establert pel compositor. La seva obra Cant de l'adolescent
mesclava reverberacions, retrassos i superposicions creant una sensació d'espai
i profunditat. També va fer obres sense manipulacions electròniques del so.
SX 11 - Stimmung, de K. Stockhausen, fragment de la segona part
 |
| Karheinz Stockhausen al laboratori d'enregistrament |
El contrapunt i la conseqüència lògica del serialisme integral, esmentat en
l'apartat anterior, va arribar de la mà de l'anomenada música aleatoria
que propugnava la introducció de l'atzar en el procés compositiu i interpretatiu,
alliberant-la així de les grans rigideses de l'esmentat serialisme. Entre els autors
que la varen conrear hi trobem de nou Stockhausen i Pierre Boulez a banda
del nordamericà John Cage (1912-1992) que, més tard, seria el creador del
piano preparat o piano en el que s'introduïen diversos objectes per tal de
modificar-ne el so i la manera de fer-lo sonar. Cage fou autor de nombroses
obres molt trencadores com la 4'33" per a piano que consisteix en que el pianista
s'asseu davant del piano i roman en silenci durant quatre minuts i 33 segons.
 |
| John Cage |
SX 12 - Paisatge imaginari nº 4 per a 12 ràdios, de J. Cage
SX 13 - Sonata X per a piano preparat, de J. Cage
En front de la música aleatòria que deixava tanta llibertat als intèrprets i als
compositors sorgí l'estructuralisme o tendència musical que negava la
intervenció de l'atzar en el procés compositiu i preveia el treball fins
al més minim detall de les seves composicions basades en organigrames
complexos a partir de càlculs de probabilitats treballats amb ajut de la
informàtica. El màxim representant d'aquest moviment és el músic i matemàtic
grec Iannis Xenakis (1922-2001). L'obra d'aquest músic també s'ha
conegut amb el nom de música estocàstica a causa de les seves bases
d'arrel matemàtica.
 |
| Iannis Xenakis |
SX 14 - Metastasis, d'I. Xenakis
Ja als anys vuitanta va aparèixer als Estats Units el minimalisme o corrent que
buscava una música molt més senzilla basada en la repetició d'unes poques
fórmules rítmiques en forma d'ostinato. El representant per excel·lència d'quest
moviment ha estat Philip Glass (1937), encara actiu avui.
 |
| Philip Glass |
SX 15 - El petó, de P. Glass
Els renovadors de la tradició
En aquest apartat tractarem una sèrie de músics que sense trencar amb la
música que s'havia fet en el passat varen saber renovar-la acollint-se tant a
la pròpiainventiva i originalitat com apropiant-se de idees que els investigadors
avanguardistes esmentats aportaven i els podien ser útils. En veurem
uns quants tractats individualment a banda de dos moviments col·lectius que
actuaren de contrapès a una intel·lectualització tan exagerada de la música.
Aquests darrers es derivaren del pensament socialista que havia estat covant-se
durant la segona meitat del segle XIX i que desembocà a principis del vint en
la recerca d'una música més senzilla, allunyada dels artificis i propera al poble
i a la seva sensibilitat. Fou conreada a l'URSS i a l'Alemanya de l'efímera a
República de Weimar. Els russos varen destacar gràcies a la política empesa
pel comissari d'Instrucció de la Revolució de 1917 (equivalent a un ministre
de Cultura) Anatoli Lunatxarski que va protegir els músics, artistes i
intel·lectuals russos procurant que fessin un art per al poble com les obres
ecultòriques de Tatlin o la música d'autors com Sergei Prokofiev i Dmitri
Xostakòvitx. Aquest corrent es denominà realisme socialista. A Alemanya
el 1919 l'arquitecte i urbanista Walter Gropius creà la Bauhaus o espècie
d'escola taller d'arts i oficis que es va proposar esborrar la frontera entre
artistes i artesans ja que creia que l'artista només era un artesà amb inspiració.
D'aquí que es propugnés un art funcionalista que permetés comunicar-se amb
tothom (hem tenir en compte que el gener del 1919 havia tingut lloc la revolta
espartaquista -comunista- que acabà amb l'assassinat dels líders Karl Liebnecht
i Rosa Luxemburg i que el dramaturg Bertold Brecht defensava l'ideari
comunista) i acostés la música al poble trencant la frontera entre la música culta
i la popular. Així va sorgir la Gebrauchsmusik o música per a usar que
s'allunyava de l'art per l'art (per exemple Schönberg) i cercava l'art social. Els
màxims representants d'aquest corrent foren Paul Hindemith (1895.1963)
-que més tard se n'allunyà- i Kurt Weill (1900-1950).
 |
| Paul Hindemith |
 |
| Kurt Weill |
Passarem ara a parlar d'alguns autors significatius i rellevants del corrent
renovadors de la tradició.
Sergei Prokófiev (1891-1953)
 |
| Sergei Prokófiev |
però aviat mostrà un gran interès per la renovació del llenguatge musical, seguint
els camins oberts per Alexandr Skriabin i Max Reger. La seva obra inclou música
simfònica, òperes, ballets, cançons i música per al cinema. De la seva extensa
producció destaquem el conte musical Pere i el llop, el ballet Romeu i Julieta,
les òperes L'amor de les tres taronges, Guerra i Pau i Semion Kotko, entre
d'altres, la cantata Aleksandr Nevski, les simfonies primera o clàssica, i cinquena,
els concerts per piano i orquestra i per a violí i orquestra, les sonates per a piano
o les cançons sobre poemes d'Anna Akhmàtova.
SX 18 - Marxa, L'amor de les tres taronges, de S. Prokofiev
SX 19 - Romeu i Julieta, ballet, de Prokòfiev (fragment)
Carl Orff (1895-1982)
 |
| Carl Orff |
fama gràcies a la seva trilogia Trionfi que inclou les cantates Trionfo di Afrodite,
Catulli Carmina i, sobre tot, la conegudíssima Carmina Burana, composta
a partir dels textos medievals satírics del mateix nom. Sentirem un fragment
d'aquesta darrera obra.
SX 20 - Carmina Burana, de Carl Orff, O Fortuna
Igor Stravinski (1882-1971)
 |
| Igor Stravinski |
Decantat cap a la música gràcies al que seria son mestre Rimski-Kòrsakov
(citat en parlar del nacionalisme musical), als 25 anys aquest compositor rus
conegué el gran empresari de l'art i els ballets russos Sergei Diaghilev anant
a París per a treballar amb ell. Va inspirar-se en la música popular russa que
havia sentit en la seva infància prop de Sant Petersburg i les primeres obres
importants foren els encàrrecs per als ballets russos: L'ocell de foc, Petruixka
i La consagració de la primavera, dels quals els dos primers ténen incloses
melodies populars russes. El darrer, el més original i amb uns ritmes molt
sofisticats i una sonoritat primitiva va provocar un immens escàndol en la seva
estrena a París: la batalla entre partidaris i detractors de l'obra fou tan dura que
va arribar a les mans. Consagrat mundialment gràcies als ballets esmentats
aquest compositor va anar evolucionant per diversos estils (el serialisme, el
neoclassicisme, etc.) creant una obra important, molt variada i molt personal
que el situà com un referent inexcusable de la música del segle XX. Altres
obres seves importants foren l'òpera The Rake's Progress, la Simfonia dels
Psalms o la cantata Threni. La influència de Stravinski en la música del segle
XX ha estat molt profunda i es troba en una gran majoria dels autors posteriors.
SX 21 - L'ocell de foc, ballet, fragment, d'I. Stravinski
SX 22 - Petruixka, ballet, fragment, d'I. Stravinski
SX 23 - La consagració de la primavera, ballet, final, d'I. Stravinski
Benjamin Britten (1913-1976)
 ( |
| Benjamin Britten |
Després dels seus estudis, aquest compositor anglès es va iniciar
professionalment fent música per a la ràdio. Aviat desctacà com a
excel·lent pianista i director d'orquestra. Mol afeccionat a la veu
humana es va distingir sobre tot com a operista. D'entre les seves
obres destaquen la Guia d'orquestra per a joves (Variacions i f
uga sobre un tema de Purcell), les òperes Peter Grimes, La
violació de Lucrècia, Billy Budd, The turn of the screw (La volta
de rosca) i Mort a Venècia, i el War Requiem (Rèquiem de guerra)
entre d'altres.
SX 24 - Guia d'orquestra per a joves (inici), de B. Britten
SX 25 - War Requiem: Dies Irae, de B. Britten
Dmitri Xostakòvitx (1906-1975)
 |
| Dmitri Xostakóvitx |
Compositor rus nascut a Sant Petersburg d'una família liberal, estudià amb
Glazunov a la seva ciutat nadiua i aviat es va dedicar a la composició escrivint
als 19 anys la seva Primera simfonia. Es quedà a viure a la Unió Soviètica
(URSS) passant per successius periodes d'exaltació de la seva obra i
condemna de la seva música per poc revolucionària segons el propi Stalin.
Malgrat tot feu una obra molt extensa i consistent que li acabà guanyant
l'admiració del seu país i la internacional. Va compondre música de tots
els gèneres: òpera (com Lady Macbeth de Mtsensk), cançons, obra per a
piano, música de cambra (especialment els seus 15 quartets de corda), 15
simfonies i concerts per a solistes i orquestra ( com el Concert per a violí
No. 1).
SX 26 - Simfonia nº 11, 1r temps segona part, de D. Xostakòvitx
SX 27 - Quartet nº 3, 3r temps, de D. Xostakòvitx
György Ligeti (1923-2006)
 |
| György Ligeti |
Aquest compositor jueu romanès de la minoria hongaresa va patir la
persecució dels nazis (amb tota la seva família, i al final només
sobrevisqueren la seva mare i ell). D'entre els seus mestres de música
destaca Zoltán Kodály. Estudiós del folklore romanès, en 1956, a causa
de la revolta hongaresa esclafada per la URSS va fugir a Viena on s'hi
va quedar a viure i on va conèixer a Karlheinz Stockhausen que hauria
d'influir en la seva música per mitjà de l'electrònica. Ligeti va escriure
molt poca música electrònica però en canvi les seves obres instrumentals
cerquen algunes de les constants d'aquella música. Va escriure sobre tot peces
instrumentals com Lontano, Atmosphères, o Continuum, el Concert per
a piano i orquestra, música per a piano com els seus Études pour piano
(tres quaderns) i obra vocal com el Rèquiem o l'òpera Le Grand Macabre.
SX 28 - Atmosferes, per a orquestra, fragment, de G. Ligeti (fragment)
SX 29 - Requiem: Kyrie, de G. Ligeti
Krzystof Penderecki (1933-2010)
 |
| Krzystof Penederecki |
Aquest compositor polonès va formar-se musicalment a Cracòvia i va rebre
la influència de diversos corrents del segle XX com Stravinski o la música
dodecafònica. Ell però va seguir el seu propi camí en el que destaquen les
seves obres de recerca dels sons més atípics amb els instruments tradicionals.
D'entre les seves obres destaquen el Lament per les víctimes d'Hiroshima
per a orquestra de corda fregada, concerts i simfonies i, sobre tot, música
religiosa: La Passió segons Sant LLuc, el Stabat Mater, el Lacrimosa o
el Rèquiem polonès.
SX 30 - Concert per a violí nº 2, 1r temps, de K. Penderecki
SX 31 - Rèquiem polonès: Dies Irae, de K. Penderecki
Olivier Messiaen (1908-1992)
 A |
| Olivier Messiaen |
Compositor francès, fou alumne de Paul Dukas entre d'altres i va ser
nomenat organista de l'Església de la Trinitat de París quan tenia 25 anys
i ocupà el càrrec fins a la seva mort. Molt religiós, bona part de la seva
música fou religiosa com les Quatre meditacions simfòniques sobre
l'Ascensció, encara que també fou un gran amant dels ocells -era ornitòleg-
i també aquests influïren en la seva música: Oiseaux exotiques o Catalogue
d'oiseaux. També va rebre influències de la música oriental i va usar
puntualment instruments elèctrics: Música d'escène pour un OEdipe.
Professor d'harmonia del conservatori de París fou mestre de Pierre
Boulez i Karlheinz Stockhausen entre d'altres. Féu una obra molt heterogènia
tocant quasi tots els gèneres i molt especialment la música per a orgue. En la
música de cambra destaca el seu Quartet per a la fi dels temps.
SX 32 - Quartet per a la fi dels temps: 1r temps Liturgia de cristall, d'O. Messiaen
SX 33 - Catàleg dels ocells: l'oriol, d'O. Messiaen
Heitor Villa-Lobos (1887-1959)
 |
| Heitor Villa-Lobos |
Fou un compositor brasiler que va guanyar-se la vida de jove tocant el violoncel
en diversos cafès. Va estudiar la música folklòrica del seu país però mai es va
encasellar en cap estil ja que defensava la música com quelcom que fluïa de
manera natural. Després d'estudiar a París tornà al seu país per a fer una
important labor pedagògica força música coral per a nens. Molt amic de la
gran soprano brasilera Bidu Sayao, va escriure música vocal molt interessant
com les famoses Bachianes brasileres. Altres obres importants de Villa-Lobos
són els quartets de corda i els preludis i estudis per a guitarra.
SX 34 Bachianas brasileres nº 5, d'H. Villa-Lobos
SX 35 Estudi nº 1 per a guitarra, d'H. Villa-Lobos
Béla Bartók (1881-1945)
 |
| Béla Bartók |
Gran compositor hongarès que ha estat considerat un dels pares de la
etnomusicologia pel seu estudi rigorós del folklore hongarès i d'altres
cultures no occidentals (com la turca), tasca en la que treballà sovint
amb Zoltán Kodály. Va escriure una obra força diversa que engloba
un quadern per a l'aprenentatge del piano molt complert amb peces
molt originals, el Mikrokosmos, l'òpera El castell de Barbablava,
el ballet El mandarí meravellós, música simfònica com el Concert
per a orquestra o la Música per a cordes, percussió i celesta, música
de cambra com els seus quartets o el trio Contrastos, essent sempre
original i innovador.
SX 36 - Concert per a orquestra, 3r temps, de B. Bartók
SX 37 - Música per a cordes, percusió i celesta, 2n temps, de B. Bartók
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada