Giuseppe Verdi (1813-1901)
 |
| Giuseppe Verdi |
tocant l'orgue a l'església del seu poble nadiu, però aviat, donades les seves
aptituds, fou becat i enviat a estudiar a Milà on, rebutjat pel conservatori per
no tenir el nivell requerit, estudià amb un compositor d'òperes protegit de
Paisiello: Vincenzo Lavigna. Mentres tant en Giuseppe anava a veure els
assajos i les representacions d'òpera de la Scala i de concerts a la Societat
Filharmònica. Als 26 anys va estrenar la seva primera òpera a la Scala a la
qual en seguirien algunes altres fins a l'estrena el 1942 de Nabucco, cantada
en el paper principal per Giuseppina Strepponi, una famosa soprano que es
convertí en l'amant de Verdi, amb el qual, després de molts anys de la mort
de la primera esposa del compositor, s'hi acabaria casant. Aquesta òpera va
tenir un èxit clamorós en part ajudat pel paral·lelisme que els italians feien del
seu procés emancipador d'Àustria amb els dels jueus de Babilònia, tema de
l'òpera. Els italians partidaris de la unificació d'Itàlia sota la corona de Vittorio
Emmanuele de Saboia varen escriure pels carrers de tota italia la frase Viva
VERDI, aquesta paraula eren les sigles de Vittorio Emmaniele Re D'Italia i
varen ajudar a popularitzar el nom del compositor. A més a més el cor "Va
pensiero sull'ali dorate" d'aquesta òpera va esdevenir l'himne patriòtic de la
unificació i independència italianes, augmentant encara més la fama de Verdi.
Al Nabucco, varen seguir-lo altres èxits com I Lombardi alla prima crociata,
Ernani, Attila i Macbeth entre d'altres. Macbeth fou la primera de les tres
òperes que Verdi feu a partir d'obres de Shakespeare i, molt apreciada pel
públic i la crítica, la va refer anys més tard millorant-la. Després de compondre
diversos títols entre els quals destacarem la Luisa Miller, als 39 anys (1851)
va estrenar la primer de les tres òperes que l'entronitzarien com el més gran
referent de l'òpera italiana del romanticisme: Rigoletto, Il Trovatore i La
Traviata, aquesta darrera significà -per son argument que tracta la vida d'una
cortesana contemporània de l'època de l'estrena- l'inici del corrent verista
en l'òpera, sobre el qual insisterem quan parlem del romanticisme tardà. A les
òperes esmentades seguiren I vespri siciliani, Simon Boccanegra, Un ballo
in maschera, La forza del destino i, sobre tot, Don Carlo. En la darrera
etapa de la seva vida encara va escriure tres importantíssimes òperes: Aida,
Otello i Falstaff. Aquestes dues darreres sobre textos de Shakespeare i
amb incorporació d'elements que el compositor havia admirat en les audicions
que havia fet de les òperes de Wagner. A banda de l'òpera, Verdi ens deixà
una magnífica missa de Requiem.
RO3 01 - Nabucco: Va pensiero sull'ali dorate, de G. Verdi
RO3 02 - Rigoletto: La donna è mobile, de G. Verdi
RO3 03 - Otello: Credo in un Dio crudel, de G. Verdi
RO3 04 - Requiem: Dies Irae, de G. Verdi
Hector Berlioz (1803-1869)
 |
| Hector Berlioz |
Fou el més genuí dels romàntics francesos i tant amb la seva obra musical
com amb la seva teoria de l'orquestraciò hauria d'influir en molts compositors
posteriors, sobre tot en el Grup dels Cinc, que veurem en parlar del nacionalisme
musical a Rússia. Format a París, destacà ben aviat com a autor de música
simfònica com la Simfonia fantàstica, religiosa com el seu Rèquiem o el seu
oratori La infància de Crist i les seves òperes: Benvenuto Cellini i Les Troyens,
a banda d'altres obres.
RO3 05 - Simfonia fantàstica, de H. Berlioz
Adolphe Adam (1803-1856)
 |
| Adolphe Adam |
Fou un compositor destacat de música simfònica per al ballet i d'òperes,
de les quals en va arribar a escriure prop de quaranta. Però la seva fama
més gran la hi van donar dos dels seus ballets: Le corsaire i Giselle.
RO3 06 - Giselle, fragment, de A. Adam
Charles Gounod (1818-1893)
 |
| Charles Gounod |
per a l'escena entre les quals en destacarem tres: Faust, Roméo et Juliette i
Mireille. També va compondre música religiosa, com el cèlebre Ave Maria
i música simfònica.
RO3 07 - Faust: Le veau d'or, de C. Gounod
César Franck (1822-1890)
 |
| César Franck |
i compositor que conreà tots els gèneres: obres per a orgue, oratoris, música
simfònica, de cambra i òpera. De les seves obres escoltarem un fragment d'una
de les seves peces per a orgue.
RO3 08 - Pièce Héroïque, per a orgue, de C. Franck
Felix Mendelssohn (1809-1847)
 |
| Felix Mendelssohn |
De família jueva benestant de la ciutat d'Hamburg, aviat va demostrar grans dots
musicals i un domini del piano que ja es feia palès als nou anys d'edat. Va
començar a compondre ben jovenet i als disset anys estrenava l'obertura d'El
somni d'una nit d'estiu, basada en la famosa obra de Shakespeare i a la qual
més tard afegiria altres parts. Aquesta obertura el va consagrar davant de tothom
i ben aviat va esdevenir un referent en el mont musical de la primera meitat del s.
XIX, sobre tot com a director d'orquestra, fins al punt que molts músics i altres
artistes varen anar especialment a Leipzig per sentir l'orquestra que ell havia
portat a la fama internacional. Gran admirador de la música de Bach, el va rescatar
de l'oblit en que es trobava des de la seva mort amb una interpretació històrica de
la seva Passió segons Sant Mateu. Aquesta passió el va inspirar també per
compondre els seus dos oratoris, els millors dels que es van escriure durant el
romanticisme: el Paulus i sobre tot l'Elias. També va escriure òperes com
Les bodes de Camacho (a partir d'un passatge de l'immortal Quixot de
Cervantes), cinc simfonies, dos concerts per a piano, un per a violí (considerat
una de les obres romàntiques clau per a aquest instrument), nombroses peces
per a piano (sobre tot diverses sèries de Cançons sense paraules), lieder,
música de cambra, etc. De salut delicada, va morir jove, amb només 38 anys.
RO3 09 - Concert per a violí i orquestra, de F. Mendelssohn
RO3 10 - El somni d'una nit d'estiu: marxa nupcial, de F. Mendelssohn
RO3 11 - Elias, fragment, de F. Mendelssohn
Robert Schumann (1810-1856)
 |
| Robert Schumann |
Excel·lent pianista, Schumann s'havia proposat de jove convertir-se en un concertista
de piano de fama internacional i per millorar la força del seu dit anular feia servir una
màquina que va acabar per destrossar-li el múscul i va haver de renunciar a la seva
carrera d'intèrpret per concentrar-se en el que fins aleshores havia estat tan sols
secundari: la composició. Va escriure sobre tot molta música de piano de gran nivell:
Sonata en Si menor, Fantasia, Estudis simfònics, Papillons, Carnaval, etc. També
va compondre importants obres simfòniques com el Concert per a piano i orquestra,
el Concert per a violoncel o les quatre simfonies, a banda d'una òpera, Genoveva,
més de dos cents lieder (com els cicles Murtres, Liderekreis, Amor i vida d'una
dona, Amor d'un poeta, etc.), algunes misses i diversa música de cambra. També
fou un crític musical molt avançat i visionari que va saber situar en la seva importància
les grans figures com Mozart, Beethoven, Weber, Chopin, Berlioz, Brahms -de qui
fou gran amic, etc. Es casà amb Clara Wieck, filla del seu professor de música.
Schumann tenia una personalitat bipolar (maníaco-depressiva) que el va afectar tota
la vida fins a fer-lo parar boig els darrers dos anys, quan va ser recluït en un manicomi.
Durant els darrers temps fou assistit per la seva dona i Johannes Brahms, el millor amic
de la parella i també gran músic.
RO3 12 - Fantasia, per a piano, (1r temps), de R. Schumann
RO3 13 - Stille Tränen (Llàgrimes silencioses), lied de R. Schumann
RO3 14 - Simfonia nº 4, de R. Schumann
Richard Wagner (1813-1883)
 |
| Richard Wagner |
Influït pel seu padrastre (o potser pare real? avui no està clar) i el seu oncle
Adolph, ambdós artistes, el jove Richard va tenir una bona formació artística
i musical que li varen permetre convertir-se en un compositor i a l'hora
llibretista (autor de llibrets d'òpera) de gran reputació. Un primer matrimoni
que va anar a mal borràs amb els anys va portar a un segon matrimoni molt
més encertat amb Còsima, la filla del pianista i compositor Franz Liszt, amb
qui sempre va mantenir una forta amistat. En el cercle de Wagner també hi
trobem el gran filòsof Friedrich Nietzsche amb el qual foren molt amics fins
que Wagner es va inclinar pel misticisme religiós de Parsifal i el filòsof -que
havia cantat la mort de Déu- se'n va separar. Les primeres òperes de Wagner,
Les fades i Rienzi, no varen tenir encara la personalitat definida del seu autor
i li va costar molt aconseguir estrenar-les. Les seves dificultats però es varen
veure alleujades pels repetits cops de mà que li va donar el més prestigiós
operista del seu temps: el jueu Giacomo Meyerbeer, al qual va pagar més tard
amb una diatriba antisemita i despotricant de la seva música com a quelcom
antiquat, fluix i maldestre. De fet Wagner fou antisemita i anti Meyerbeer més
per conveniència que per autèntica convicció, ja que el model d'òpera en boga
era el de Meyerbeer i Wagner volia carregar-se'l per tal d'imposar els seus
punts de vista sobre els camins que havia de seguir l'òpera del futur i que ell
mateix assenyalava amb autoritat. Així va anar component una sèries d'òperes
ja amb una personalitat definida que el mostrarien ben aviat com un músic i
escriptor revolucionari: El vaixell fantasma, Tannhäuser i Lohengrin. Més
tard va enfrontar-se amb el repte més gran de la seva vida l'escriptura dels
llibrets i de la música de la tetralogia L'anell del Nibelung basada en les
llegendes medievals germàniques. Les quatre òperes, que va trigar anys en
enllestir, foren L'or del Rin, La walkíria, Siegfried i El capvespre dels déus.
Aquestes quatre òperes mostren una de les troballes wagnerianes que més
havien d'influir en la música posterior: el letmotiv, o motiu musical lligat a un
personatge, una relació entre personatges, un objecte o un fenòmen natural.
Tota la música d'aquestes òperes està format per un entramat d'un centenar
de temes amb les seves variants. A l'entremig de la Tetralogia va escriure dues
òperes trencadores: Tristany i Isolda i Els mestres cantaires de Nürnberg.
La primera fou molt novedosa per els seus cromatismes que el portaren fins
al límit de la tonalitat i obrint la porta ja a l'atonalitat que tanta importància
tindria al segle XX. També resultava trencadora per la seva forta càrrega
eròtica. La segona fou trencadora per la seva concepció de gran comèdia
d'arrel popular tractada però amb una tècnica musical molt refinada i
complicada. Al final de la seva vida va emprendre la composició de la save
darrera òpera de caire marcadament religiós: Parsifal. Gràcies als seus infinits
i constants esforços per representar les seves òperes va cercar tota mena de
mecenes i recolzaments, trobant en el rei Lluís II de Baviera el personatge ideal
donada la seva admiració per la música de Wagner i la seva lliberalitat amb els
diners del regne a l'hora de impulsar obres artístiques (com els seus famosos
castells que l'acabarien enemistant amb el seu propi govern), aconseguint que el
rei li financés la construcció d'un teatre específicament dissenyat per representar
les seves òperes com ell volia: el Festpielhaus de Bayreuth. Aquest teatre
encara avui acull (a l'estiu) els festivals Wagner, dirigits per seus descendents,
dedicats a perpetuar la memòria del gran músic. En aquest teatre Wagner va
voler introduir unes novetats fins aleshores mai vistes en els teatres d'òpera a la
moda italiana: el fossat de l'orquestra per tal que no pertorbés la visió de
l'escenari, la supressió de localitats amb una visió defectuosa de l'escena,
l'absència de llotges i localitats privilegiades (cadires senzilles de fusta) i la foscor
de la sala durant la representació, novetats que des d'aleshores s'aplicarien en
molts teatres d'òpera nous de tot el món. Diguem finalment que Wagner va
escriure una ingent obra teòrica sobre art i música i, específicament sobre el que
va definir com l'obra d'art total, que al seu entendre era l'òpera ja que unia
literatura (el text), música (amb una orquestra molt potent que competia en
protagonisme amb les veus), pintura i escultura (les decoracions), arquitectura
(el teatre i les escenes) i la dansa.
RO3 15 - Tannhäuser, obertura, de R. Wagner
RO3 16 - L'or del Rin, Heda, hedo, de R. Wagner
RO3 17 - La walkiria, cavalcada de les walkíries, de R. Wagner
RO3 18 - Tristan und Isolde: obertura, de R. Wagner
RO3 19 - El capvespre dels déus, Hei ho, de R. Wagner
Fryderyk Chopin (1810-1849)
 |
| l'única fotografia coneguda de Fryderyk Chopin |
Nascut a Polònia, als vint anys marxà a París on restaria fins al final de la seva
vida als 39 anys donant origen a l'actual pronunciació francesa del seu nom.
Va destacar com a nen prodigi ja que als sis anys dominava força bé la
interpretació al piano i als set anys va compondre la seva primera obra musical.
Tingué una sòlida formació musical deguda a gran mestres plonesos malgrat
que acabà marxant de polònia quan la seva fama ja s'estenia per Europa. Amb
els anys, a París, va trabar amistat amb músics com Gioacchino Rossini, Luigi
Cherubini i, sobre tot, Franz List. La seva obra és quasi tota exclusivament per
a piano, tret d'uns escassos lieder, alguna peça de cambra i dels seus dos
concerts per a piano i orquestra. A més de tres sonates per a piano, va escriure
una infinitat de peces de curta durada reunides en cicles: set poloneses, 24
estudis, més de cinquanta masurques, 4 scherzi, 17 valsos, més de vint
nocturns, a més d'impromptus, balades, la barcarola, variacions, etc. Si bé
no es va casar mai, va tenir alguns descatats idil·lis entre els quals destaca
l'escriptora francesa George Sand (pseudònim d'Armandine Dupin) amb qui va
viure una romàntic hivern a Mallorca, a la cartoixa de Valdemossa. En conjunt
la seva obra és molt important per la seva extensió i per les novetats que va
portar al món del piano.
RO3 20 - Concert per a piano i orquestra nº 1, 1r temps, de F. Chopin
RO3 21 - Polonesa Op. 53 per a piano, de F. Chopin
RO3 22 - Estudi pera piano Op.25 nº 11, de F. Chopin
Mikhail Glinka (1804-1857)
 |
| Mikhail Glinka |
Està considerat el pare de la música clássica russa, exercint son mestratge
fins als compositors del nacionalisme rus com els integrants del grup dels
Cinc. Va tenir la habilitat i l'esperit prou lliure per basar les seves obres
sovint en la música popular russa, aconseguint d'aquesta manera per a
Rússia l'honor de ser el primer país en la cursa identitària dels músics de
la segona meitat del XIX. Va escriure cançons, música per a piano i de
cambra, música simfònica i dues òperes: La vida pel tsar i Ruslan i
Liudmila. Aquestes són les principals responsables de la seva fama actual,
sobre tot la segona, de la qual ara en sentirem un fragment de l'obertura.
RO3 24 - Ruslan i Liudmila: obertura, de M. Glinka
Franz Liszt (1811-1886)
 |
| Franz Liszt |
Fill d'un músic de la cort dels Esterhazy (aquella família per a qui va treballar
Haydn quasi tota la vida), aquesta família li va concedir una beca per tal que
estudiés a Viena amb Carl Czerny (alumne de Beethoven) i Antonio Salieri.
Aviat es destacà com un músic immensament dotat i acabat el període vienès
anà a París on va estudiar amb César Franck i entrà en coneixement de
Fryderyk Chopin, de qui seria gran amic i de Felix Mendelssohn, assistint a
un concert de Paganini que el va impressionar i el va esperonar a millorar la
seva tècnica pianística fins al punt que seria considerat el millor pianista de tots
els temps tant per la seva capacitació tècnica com per apassionament de les
seves interpretacions que arrencaven sovint plors al públic més escollit. Si bé
va ser un conegut faldiller de dames de la noblesa, es casà ja gran amb una
princesa ucraïnesa però la relació només va durar dos anys. D'entre les seves
amants destaca la comtessa francesa Marie D'Agoult, que li donà tres fills,
entre el quals Còsima, que seria esposa del gran director d'orquestra Hans
Von Bülow i després de Richard Wagner. Va viatjar per tota Europa, des de
Barcelona a Sant Petersburg, donant concerts en el quals seria aclamat
universalment. Cap a la meitat de la seva vida va residir a Weimar dedicant-se
sobre tot a la composició, camp en el que sobresortí per la seva originalitat i les
seves innovacions entre les quals hi ha la creació del poema simfònic, o peça
musical simfònica que mira de traduir en música un text literari. Fou aleshores
quan conegué a Richard Wagner de qui va dirigir algunes obres igual que féu
amb Berlioz i amb Saint-Saëns. Cap al final de la seva vida es va fer capellà
i abordà la composició de música religiosa. Convidat per la seva filla a l'estrena
del teatre de Bayreuth de Wagner, allí hi va conèixer el compositor rus Piotrs
Ilitx Txaikovski. D'entre les seves composicions podem destacar una ingent
obra per a piano amb peces com els Estudies d'execució transcendental,
vint rapsòdies hongareses, dos concerts per a piano, el somni d'amor
(Liebestraum), i la sèrie de peces Anys de pelegrinatge. També va
compondre una important obre simfònica com la Totentanz (dansa de la
mort), les simfonies Dante i Faust i 13 poemes simfònics, entre els qual
l'anomenat Els preludis. De la seva obra religiosa destaquen algunes misses
i dos oratoris: La llegenda de Santa Isabel i Christus. Finalment cal dir que
féu un gran nombre de transcripcions al piano de peces orquestrals d'altres
compositors: com les simfonies de Beethoven, el Tristany i Isolda de Wagner,
etc., etc.
RO3 25 - Somni d'amor, per a piano, de F. Liszt
RO3 26 - Dansa de la mort, per a piano i orquestra, de F. Liszt
RO3 27 - Els Preludis, poema simfònic, de F. Liszt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada