El classicisme o neoclassicisme
Aquest estil artístic apareix a mitjans del segle XVIII i es manté fins
entrar al segle XIX (cap al 1810). En les arts plàstiques (pintura,
escultura i arquitectura) s'anomena neoclassicisme ja que ja hi havia
hagut una època classicista: la de les antigues Grècia i Roma. En música
s'anomena classicisme ja que la música de les antigues Grècia i Roma no
sabem com sonava i per tant aquest és el primer classicisme possible.
Els trets distintius d'aquest estil són la claredat, la vivesa, la proporció,
l'elegància i el domini de la raó.
Per situar-nos vejam alguns exemples de la pintura, l'escultura i
l'arquitectura neoclàssiques:
 |
| El rapte de les sabines, de Jacques-Louis David |
Fixem-nos en el tema, que és una llegenda ben clàssica: els troians fugits
de la derrota de Troia, amb Eneas al capdavant, varen atacar els sabins
i raptaren les seves dones més belles per a poblar la nova ciutat de Roma.
També podem fixar-nos en el gust pel nu (tan típic de la Grècia i la Roma
clàssiques) i per les formes quasi escultòriques d'aquesta pintura (l'escultura
era l'art més ben considerat pels antics grecs), característiques que també
trobem la pintura (vegeu més avall) romana clàssica basada en la història
d'Íxion, el rei dels làpites que es casà amb Dia, filla del rei Deioneu i traí la
confiança de Zeus essent castigat a vagar per sempre més per l'espai lligat
a una roda de carro en flames.
 |
| una escena de la vida d'Íxion, de Pompeia |
Vegem ara el parentiu entre l'escultura d'Orfeu del neoclàssic italià Antonio
Canova i una figura de l'altar de Pèrgam de l'antiga Grècia.
 |
| Orfeu, d'Antonio Canova |
 |
| fragment de l'Altar de Pèrgam |
Com podeu veure la posició del braç dret per damunt del cap i la boca
oberta són clarament properes. Fixem-nos ara en el paral·lelisme entre
el Jàson de Bertel Thorvaldsen i el Dorífor de Policlet.
 |
| Jàson, de Bertel Thorvaldsen |
 |
| Dorífor, de Policlet |
Fixeu-vos ara en la similitud entre les respectives posicions del braç i la cama
esquerres d'ambdós figures així com del cap girat cap a aun costat.
Ara fixem-nos en un exemple d'arquitectura neoclàssica: la catedral de Sant
Pau de Londres, de Christopher Wren.
 |
| catedral de Saint Paul, de Londres, de Christopher Wren |
El cos central de la portada ens recorda els temples grecs i renaixentistes
i la cúpula la del Vaticà, construïda per Miquel Àngel.
 |
| cùpula de Sant Pere del Vaticà, de Miquel Àngel |
Una època transcendental en la història d'Occident
Els escassos 60 anys d'aquest periode històric entre 1750 i 1810 varen ser
molt importants per la profunditat dels canvis que s'hi produiren: la revolució
industrial anglesa, la revolució burgesa francesa i la revolució democràtica
americana. Mentre que la revolució industrial fou acompanyant del fenòmen
de la Il·lustració, les revolucions francesa i americana en foren més aviat la
conseqüència.
La revolució industrial anglesa
Anomenem així al procés de canvi econòmic entre la societat fonamentalment
agrària i de subsistència anterior i la societat industrial i comercial amb
excedents posterior. El procés va tenir lloc exactament en aquest periode
ja que el 1769 James Watt patentava la màquina de vapor, que funcionava
cremant carbó per a escalfar aigua que en bullir es transformava en una
energia molt poderosa que aviat es convertiria en omnipresent en fer funcionar
telers, vaixells, trens i moltres altres màquines que convertirien Anglaterra en
un imperi entre aquesta època i mitjans del segle XIX. Per primera vegada la
producció excedia en molt la subsistència i permetia exportar i crear una
economia financera molt poderosa.
La Il·lustració
El canvi econòmico-tecnològico-científic esmentat en el paràgraf anterior era
fruit dels canvis covats al llarg dels segle XVII i inicis del XVIII amb les seves
grans aportacions científiques (Galilieu, Kepler, Newton, etc.) que conduiren
a una confiança ens els coneixements capaços de doblegar la natura per fer-la
treballar en la millora de les condicions de vida. Aleshores sorgí al llarg del
segle XVIII un corrent de pensament que anomenem la Il·lustració que s'incià
a França i que arrelà tot seguit a Anglaterra i Alemanya. Aquest moviment
defensava el paper de la raó en el procés d'establir un sistema ètic de l'autoritat.
És a dir el sitema polític imperant fins aleshores, l'anomenat
antic règim (o
absolutisme) no era vàlid en no estar avalat per la raó sinó per una concepció
teocràtica de l'autoritat: el rei era nomenat per Déu. Els il·lustradors volien una
autoritat basada en el coneixement i la superioritat intel·lectual (la raó) que
pretenia, des de l'autoritarisme, educar la societat perquè això acabaria amb
l'obscurantisme de l'absolutisme i els fanatismes religiosos que governaven un
poble ignorant i fàcil de dominar. Davant d'aquest obscurantisme sorgia el
Segle de les Llums, la Il·lustració que aportava la llum de la veritat. Fou així
com el 1765 es va publicar una vasta obra que reunia tots els coneixements
humans en una única obra feta de molts llibres sistematizats alfabèticament:
l'Enciclopèdia, impulsada pels francesos Jean d'Alembert i Denis Diderot.
Els intel·lectuals il·lustrats eren laics (defensors de separar la religió de la
política), escèptics (no creien en res que no tingués base científica), empírics
(defensors del mètode científic per excel·lència: prova i error), pràctics (poc
amics de grans teories per a explicar el món), liberals (partidaris de la
llibertat individual), igualitaris (partidaris de la igualtat de drets) i
progressistes (partidaris d'una visió de la història com a constant progrés
en la recerca de la lliberat i felicitat humanes). Entre els personatges que
defensaren aquestes idees hi trobem els anglesos Locke, Hume i Hobbes,
els francesos Voltaire i Montesquieu, a més dels esmentats D'Alembert i
Diderot, el suïs Rousseau o els alemanys Kant, Lessing i Goethe.
La revolució americana
Aquesta defensa dels drets de l'individu davant dels drets de l'Estat que
feren els il·lustrats serà la responsable de la Revolució i Independència
dels Estats Units, aconseguida el 1776 sota la direcció de George
Washington i plasmada en els seus idelas per Thomas Jefferson com
a principal redactor de la Declaració d'Independència que, entre altres
coses diu que els ciutadans veuen que els governants no fan allò que és
millor per al país i la societat tenen el dret i el deure de canviar-los: com
veiem és l'inici de la moderna democràcia. La lectura d'aquesta
declaració és molt recomanable per a tothom.
La revolució francesa
Iniciada el 14 de juliol del 1789 amb la presa de la presó de la Bastilla de
París, fou el moviment social violent que entronitzà la burgesia (propietària
dels bens de consum i del capital) a la cúspide del poder polític seguint
parcialment les idees de la il·lustració en eliminar l'aristocràcia rural i els
drets divins, però pervertint-la en entronitzar una classe molt poderosa i
no pas el poble que pagaria amb les seves vides aquells canvis sagnants:
per cada noble guillotinat en varen morir cent del poble.
La societat il·lustrada
Els grans polítics d'aquest periode foren els monarques il·lustrats, que
donaren una forta empenta modernitzadora als respectius països però
sense afluixar l'autoritarisme: Frederic el Gran a Prússia, Catarina la
Gran i Pere I de Rússia, Maria Teresa i Josep II d'Àustria, Lluís XVI
i Napoleó de França, Jordi III d'Anglaterra o Carles III d'Espanya.
No es estrany que amb els ideals racionalistes (defensa de la raó per
damunt de tot) sorgís la maçoneria que tanta influència tindria entre els
lliberals del segle XIX. Per fer-nos una idea de la infuència d'aquests
grups d'il·lustrats vegem-ne alguns: Isaac Newton, George Washington,
Simón Bolívar, José de San Martín, Cánovas del Castillo, Wolfgang
Amadeus Mozart, Franz Josef Haydn, etc.
El classicisme musical
A mitjans del s. XVIII apareix la música galant, a l'antítesi de la barroca.
Mentre aquesta era exuberant, molt adornada, efectista i grandiloqüent
i una mica antiquada, la música galant (primera fase de la clàssica) era
moderna, elegant, exquisida, uniforme, civilitzada, entenedora i més lliure.
Un dels seus iniciadors fou Carl Philip Emmanuel Bach, un dels fills del
gran Johann Sebastian Bach. Aquest autor va distingir la música
contrapuntística (tan típica del barroc) de la galant, més lliure i moderna,
essent la música per a clavicèmbal l'exemple més respresentatiu d'aquest
estil que preferia l'enginy i el bon gust abans que les tècniques massa
enrevessades.
Característiques musicals
Les
melodies ja no són contínues i molt llargues com les barroques
sino que s'articulen en frases diferenciades, amb una estructura periòdica
i amb cadències clares. Al principi seguirant sent força adornades però
ràpidament deixeran de ser-ho.
L'
harmonia serà més lenta, amb menys modulacions (ara en els temps
forts i sobre les caigudes -inicis- del compàs) i progressions. Desapareix
el baix continu i apareix l'anomenat baix d'Alberti que substitueix els acords
pels arpegis que creen una sensació d'ondulació en el baix i que tindrà un
gran èxit. Sentim-ne un exemple: el segon temps de la Sonata 16 per a
piano de Mozart. Fixeu-vos que la mà esquerra toca un baix d'Alberti.
CL 01 - Sonata en re major, de W. A. Mozart
Pel que fa al timbre, trobem l'aparició del piano que ràpidament es
convertirà en el rei dels instruments gràcies a les seves facultats
dinàmiques i expressives, ja que permet fer forts i pianos per sensibilitat
de la polsació de les tecles. També comencen a afegir-se claus als
instruments de vent i s'incorporen la flauta travessera, que desplaça
a la flauta de bec, i el clarinet com a novetat.
 |
| flauta travessera actual |
 |
| clarinet actual |
 |
| el piano de Mozart |
Quant a les
formes, apareix la forma clàssica per excel·lència: la
sonata, per
bé que serà a principis del s. XIX quan es definirà teòricament. Encara que
amb alguns precedents, la sonata fou usada sistemàticament per primera
vegada per Carl Philip Emmanuel Bach, fill del famós Johann Sebastian
Bach, com a una forma musical de tres temps en la qual un d'ells -sovint
el primer- tenia una forma que responia a l'esquema: exposició de dos
temes A i B, desenvolupament d'aquests dos temes i reexposició dels dos
temes A i B amb les tonalitats canviades o en la tonalitat principal. Mozart
n'allargà el desenvolupament donant-li més importància però fou Beethoven
qui portà la sonata a la seva plenitud en teoritzar sobre com havien de ser els
dos temes: deia que havien de ser clarament contrastants, l'un rítmic i enèrgic,
que anomenà masculí, i l'altre melòdic i suau que anomenà femení. A més a
més convertí el desenvolupament en la part més llarga i complexa del temps
amb forma sonata.
Forma Sonata: es refereix sempre a un temps dels tres o quatre de la sonata,
sovint el primer.
Exposició Desenvolupament Reexposició
Tema A (masculí), pont Construït a partir de fragments dels Tema A, pont
Tema B (femení), pont i coda temes A i B i fent-ne variacions, però Tema B, pont
De vegades es repeteix tot mai fent sentir els temes tal qual són. Coda final.
Vegem-ne un exemple amb el primer temps de la coneguda cinquena
simfonia de Beethoven.
CL02 - Allegro inicial, Simfonia nº 5, L. van Beethoven
La sonata donà lloc a quatre formes derivades molt importants no sols
pel classicisme sinó també pel romanticisme que el seguiria: la
sonata
per a instrument solista (sovint el piano) o duo d'instruments solistes
(sovint un de corda i el paino), el
concert per a instrument solista i
orquestra (sovint, piano o violí) i amb un tercer temps en forma de
rondó (ABACADA)
; la
simfonia, o sonata per a orquestra, també
introduïda per Carl Philip Emmanuel Bach però portada a la màxima
expressió por Franz Joseph Haydn i Beethoven; i el
quartet de corda
o sonata per a quatre instruments de corda, dos violins, una viola i un
violoncel, que amb Haydn es convertí en la forma principal de la
música de cambra i,amb el temps, fou considerat el medi més perfecte
per a l'expressió musical. El desenvolupament de la forma sonata
emprada com a fil conductor de l'obra musical fou el que va permetre
la cada vegada major durada de les peces musicals fins a aconseguir
durant el romanticisme moviments de mitja hora de durada i peces de
més d'una hora.
Una altra forma característica fou el
divertimento, hereu de les suites
barroques, que solia constar de un seguit de tres a sis moviments ràpids
i lents alternant-se i que estava escrit per a conjunt de cambra (de
quatre a 8 o 9 instruments). Són famosos els de W. A. Mozart.
Pel que fa a les formes vocals aparegueren diverses variants de
l'òpera, quasi sempre amb parts parlades, i algunes diferències en cada
país, que adquiririen la seva màxima expressió durant el romanticisme:
així a Itàlia trobem l'
òpera bufa (
L'elisir d'amore de Donizetti, per
exemple) que era una òpera de tema còmic en dos o tres actes amb la
variant de l'
intermezzo que era el mateix però amb un sol acte: com
La serva padrona de Pergolesi. A França hi nasqué l'
opéra comique,
que no volia dir òpera còmica sino òpera semiparlada sobre temes
vodevilescos (embolics amorosos) i afegitó de cançons populars,
també s'en feren, però, de tema seriós com la primera versió que féu
Bizet de
Carmen. A Alemanya va aparèixer el
singspiel que volia dir
òpera en part parlada i que usava tant els temes còmics com els
seriosos: en són exemples
La flauta màgica, de
Mozart, o
Fidelio,
de Beethoven. A Austria fou molt popular l'
opereta, també mig
parlada i que tractava temes lleugers com
El baró gitano o
El
ratpenat, de Johann Strauss o més seriosos com
Der Freischütz, de
Weber. A Anglaterra es posà de moda la
ballad opera, de tema
satíric, amb diàlegs parlats i cançons populars i d'antics mestres, com
la famosa
The Beggar's Opera (Òpera del captaire), amb text de
Pepusch i música de Gay i altres autors. A Espanya agafà importància
la
sarsuela, que era una òpera amb parts parlades i parts cantades
que tingué el seu inici a la segona meitat del segle XVIII pero que no
conegué l'esplendor fins a la segona meitat de s. XIX i principis del
XX, com
Maruxa, de Vives. En aquesta època sorgí una variant, la
tonadilla escénica, d'un sol acte, que tingué un gran èxit sobre tot
a Madrid, com
La Gran Vía,
de Chueca
i
Valverde
.
Pel que fa a l'òpera, totalment cantada, tingué molta importància la
figura de
Gluck, ja que va reformar el concepte de com havia de
ser aquest gènere anticipant-se cent anys a les teories -en la mateixa
línia- de Wagner.
L'orquestra clàssica i els crescendi
Quant a l'evolució de l'orquestra és important la conversió del vent fusta
i el vent metall en seccions fixes de l'orquestra que a partir d'ara
començarà a anomenar-se simfònica i deixarà de ser de cambra ja que
augmentarà fins a una trentena de músics com a mínim. Aquesta
orquestra tindrà la secció de corda dividida en cinc parts: violins primers,
violins segons, violes, violoncels i contrabaixos; la de vent fusta amb dos
flautes, dos oboès, dos clarinets i dos fagots; i la de vent metall, molt
variable, però sovint amb tres trompes, dues trompetes, dos trombons
i una tuba i la percussió, també molt variable, amb un únic instrument
imprescindible: les timbales.
En aquesta època adquirí gran fama l'
orquestra de Mannheim, dirigida
pel txec
Johann Stammitz, que popularitzà els cèlebres i espectaculars
crescendi que a partir d'aleshores incorporaren tots els compositors a les
seves obres simfòniques augmentant molt d'aquesta manera la capacitat
dinàmica de l'orquestra.
L'estatus del músic
Durant el classicisme, els músics seguien sent els criats dels nobles però
la seva autoestima era ja prou alta per comensar a pensar que es
mereixien un tracte millor i més deferent. D'aquí que Mozart tingués
tants conflictes amb l'arquebisbe de Salzburg Colloredo o que es
dicutís sovint amb els màxims responsables de la música de la capital
imperial austríaca per defensar els seus punts de vista sobre la creació
musical. La llavor de la independència del músic ja està plantada i
Beethoven, que començà sent un clàssic i acabà com un romàntic ja
va aconseguir no ser el criat de ningú concret sino que es va apanyar
per viure de les feines que li contractaven diversos senyors i dels
diners que li procurava el seu editor musical per la venda de les
partitures.
La música galant i l'estil rococó
L'estil rococó (del francés
rocaille, per complicat i enrevessat) fou un
manierisme (una deformació amanerada pròpia del final d'un estil, que
donà lloc a un estil nou) artístic molt recarregat que va deformar el
barroc i va precedir l'arribada del classicisme pur. La música
galant
en fou l'equivalent musical, per tant encara molt adornat, sobre tot
visible en les primeres obres de Mozart, en C. P. E. Bach, en Luigi
Boccherini o el Pare Soler.
 |
| el palau rococó de Cuvillies |
 |
| El gronxador, pintura rococó de Fragonard |
Carl Philip Emmanuel Bach (1714-1788)
 |
| Carl Philip Emmanuel Bach |
Fou el segon fill del primer matrimoni de Johann Sebastian Bach i es va convertir
aviat en un músic apreciat que es dedicà sovint a la composició a banda de ser
també molt conegut com a clavecinista. Conreà habitualment la forma
sonata
moderna que tenia tres temps però el primer ja es basava en
dos temes, que
s'exposaven al principi i que després d'un breu desenvolupament tornaven a
aparèixer. Va viure uns anys a Londres on escriví les darreres dotze sonates
per al nou instrument, el piano, després de les moltes que ja havia escrit per a
clavicèmbal. Escoltem el primer temps d'una de les darreres. Fou representant
de la música galant, com s'anomena la de transició del barroc al classicisme.
CL 03 - Sonata en re major, C. P. E. Bach
Luigi Boccherini (1743-1805)
 |
| Luigi Boccherini |
Nascut a Lucca i fill de músic (contrabaixista), avait demostrà unes grans
aptituds per a la música i fou enviat amb els mestres més pretigiosos. Es
va distingir com un excel·lent violoncelista, el més gran del seu temps i
després de visitar Viena i París acabà per acceptar una invitació de la
cort de Madrid i s'hi desplaçà el 1768 quedant-se allà fins a la seva
mort. Va compondre oratoris, un Stabat Mater i, sobre tot, música de
cambra, tant quartets com quintets, arribant a ser un dels responsables
de la moderna concepció del quintet. El 1776 va caure en desgràcia a
la cort i es va haver de buscar un protector en l'emperador Frederic
Guillem II de Prússia malgart no abandonar la capital espanyola. A la
mort d'aquest rei la seva estrella va anar a menys fins arribar a morir
en la més absoluta misèria. Fou un bon amic del gran pintor Francisco
de Goya. La seva música és una de les obre cimeres de l'estil galant o
rococó, de transició entre el barroc i el classicisme.
CL 04 - Minuet del quintet Op. 11 nº 5, de L. Boccherini
El Pare Antoni Soler (1729-1783)
 |
| el Pare Soler de jovenet |
Nascut a Olot aviat ingressà al monestir de Montserrat com a membre de
l'escolania. Després de exercir de mestre de capella a Lleida i La Seu
d'Urgell, el 1752 es traslladà al monestir de l'Escorial un professà com a
monjo. La proximitat de la cort li facilità completar la seva formació amb
Domenico Scarlatti entre d'altres. Especialment dotat per a la música de
tecla va abordar, però, la composició de tota mena de música com la
religiosa (misses, rèquiems, magníficats, etc.) i, sobre tot, més de 200
sonates per a clavicèmbal que el convertiren en el màxim representant
peninsular de la música galant o rococó, l'estil de transició del barroc
al classicisme.
CL 05 - Sonata en fa major, del P. A. Soler.
Christoph Willlibald Gluck (1714- 1787)
 |
| Christoph Willibald Gluck |
Tot i que bavarès de naixement (Baviera es troba al sud d'Alemanya) passà
la major part de la seva vida - quaranta anys- a la capital austríaca, Viena,
excepte un parèntesi de sis anys que els va passar a París, cridat per la seva
admiradora i alumna la reina Maria Antonieta. Allí va polemitzar fortament
amb una de les figures més influents de l'òpera d'aquell temps: Niccolò Piccini,
defensor de l'òpera napolitana tradicional. Gluck defensava una òpera molt
més integrada i unitària que apuntava el camí que acabaria prenent aquest
gènere durant el segle XIX. A Viena va conèixer al poeta italià Calzabigi que
l'esperonà a abanadonar l'estètica convencional dels llibrets operístics de
Metastasio i li lliurà nombrosos llibrets més trabats i unitaris. En el prefaci
que va escriure per a la publicació de la seva òpera
Alceste definí els
objectius que l'havien de convertir en el gran reformador de l'òpera en el
camí que culminaria Wagner un segle més tard. Defensava que la música
s'havia de sotmetre a la poesia i a l'acció dramàtica, que havia d'evitar
interrompre l'acció amb l'excusa d'exhibicions vocals o passatges
instrumentals, que l'obertura havia de preparar l'ànim del públic per al
drama que havia de seguir-la, que l'orquestració havia de variar en funció de
l'interès i la passió del text i que s'havien d'evitar les diferències massa
marcades entre recitatius i àries per tal de tendir cap a una unitat musical i
dramàtica. A més de l'òpera citada, d'entre les moltes de la seva producció
en destacarem dues més:
Orfeu i Euridice i
Ifigènia a l'Àulida. Sentim la
famosa ària de l'
Orfeu i Euridice,
"Che farò senza Euridice" que canta
la mezzosoprano que fa d'Orfeu.
CL 06 - Orfeu, ària Che farò senza Euridice, de C. W. Gluck
Franz Joseph Haydn (1732-1809)
 |
| Franz Joseph Haydn |
Fill d'un constructor de carros i músic aficionat, es formà en sos primer
passos musicals amb el seu oncle i tingué dos germans també músics:
Michael i Johann. Després d'uns anys difícils a Viena entrà en contacte
amb el poeta Metastasio -autor de nombrosos llibrets d'òpera per a
diversos autors- que el presentà en societat i començà a ésser conegut
per les primeres composicions: música religiosa i instrumental. També
va escriure una primera òpera que s'ha perdut. Aviat fou convidat al
castell d'un noble prop de la gran abadia de Melk on va compondre
els primers quartets que li valgueren una gran fama i el sobrenom de
"pare del quartet". Als vint-i-vuit anys es va casar però no va tenir mai
fills. L'any següent, el 1761 va conèixer un dels nobles hongaresos més
influents del seus temps: el príncep Miklós Jószef Ezterházy per a qui
va fer de mestre de capella i va compondre les millors obres durant els
trenta anys que es mantingué al servei d'aquesta poderosa família. Ja
gran, va conèixer a Mozart amb qui va tenir una càlida relació que influí
sobre tot el segon en la composició dels seus primers quartets, que
dedicà a Haydn. Seguint les passes de Mozart es féu maçó cosa que li
comportaria bones relacions però que no influiria en la seva música.
Més tard encara viatjà a Londres on va compondre les dotze darreres
simfonies - les millors- que li valgueren també el sobrenom de "pare de
la simfonia". Tornat a Viena va tenir com a alumne el jove Beethoven,
amb poc profit per ambdúes parts. Finalment tornà a Londres on sentí
els oratoris de Händel que l'empenyeren a escriure'n ell també, i quan
retornà a Viena ja el consideraven el compositor viu més important del
seu temps. Poc després moria als 77 anys.
Entre la seva producció hi trobem els quartets (fins a 68), les simfonies
(fins a 104), els concerts, sobre tot per a violoncel (2) i per a violí (4),
les sonates per a piano (62), les misses (14) i altra música religiosa
(sobre tot
Les set paraules de Crist a la creu, el
Stabat mater i els
oratoris
Les quatre estacions -profà- i
La Creació) i les òperes (15,
d'entre les quals destaquem
L'infedeltà delusa,
La fedeltà premiata i
La vera costanza).
CL 07 - Quartet Op 76 nº 5, de F. J. Haydn
CL 08 - Simfonia nº 104 Londres, de F. J. Haydn
CL 09 - Simfonia 45 "Els adéus", de F. J. Haydn
CL 10 - Les estacions: la tardor (Juhe), de F. J. Haydn
Wolfgang Amadeus Mozart (1756- 1791)
 |
| Wolfgang Amadeus Mozart |
Fill d'un violinista, Leopold Mozart, que també fou compositor i d'Anna
Maria Pertl, nasqué a la vila austríaca de Salzburg. Tingué sis germans però
només ell i la seva germana Maria Anna Walpurgis Ignatia, anomenada
carinyosament Nannerl, sis anys més gran, arribaren a l'edat adulta. El pare,
als pocs anys deixà la composició per tal de consagrar-se a l'educació
musical dels fills donat que mostraven, tots dos, extraordinàries condicions
musicals des de ben petits. Segons deixà escrit el pare, una mica donat a
exagerar ja que volia promocionar son fill, aquest ja tocava algunes peces
de memòria amb quatre anys i amb cinc va escriure la primera composició.
El que és segur és que als cinc anys el presentà en un concert públic de
clavicèmbal i alguns músics contemporanis recordaven, molts anya més tard
que havia tocat a primera vista, havia improvisat i tenia una gran agilitat i una
oïda prodigiosa. Als sis anys, va presentar el Wolfgang i la Nannerl en un
concert a Munich davant de príncep elector de Baviera. Ben aviat també va
organitzar un viatge a Viena per a tota la família amb nombrosos concerts
públics i una actuació davant de l'emperadriu Maria Teresa. Després de gran
èxits tornaren a Viena. Mozart va destacar des de ben petit per la seva
capacitat d'improvisar els desenvolupament de qualsevol tema que se li
proposés transformant-lo segons la seva inesgotable fantasia. La manca
d'autèntica infància i els viatges constants minaren la salut del jove Mozart
que va passar nombroses malaties i que el deixarien tocat i vulnerable per
a una mort prematura. Quant el noi tenia set anys, el pare els (a n'ell i la seva
germana) va dur a París i a Londres amb gran èxit. Val a dir que el pare ere
un excel·lent
public relations ja que a cada ciutat que arribava feia posar un
anunci on explicava les maravelles dels nens que havien arribat, passejava els
seus fills pels llocs més concorreguts per tal que tothom veiés com n'eren de
petits, s'allotjava als millors hotels i es procurava cartes de presentació per
als músics més importants. De camí a París passaren per Mannheim on el
jove Mozart va poder escoltar la millor orquestra de l'Alemanya del seu
temps que li deixaria un record imborrable i el faria retormnar a la ciutat
nombroses vegades. A París aconseguiren grans èxits i el jove Mozart va
publicar les seves primeres composicions: amb només set anys! A Londres
també foren centre d'atenció i tingueren grans èxits, arribant a fer exhibicions
en les quals el jove Mozart, ara ja de nou anys, tocava obres a vista,
improvisava per a qualsevol instrument i tocava, amb la Nannerl, un clave a
quatre mans amb el teclat tapat per tal de no veure les tecles. A Londres en
Wolfgang va esdevenir amic de Johann Christian Bach, el menor dels fills de
Bach que aleshores tenia trenta anys. Finalment tornaren a Salzburg passant
pels Països Baixos amb nous èxits. A Salzburg, el bisbe, volent descobrir fins
a on arribava el nivell de Wolfgang i fins on l'ajudava el pare, va fer tancar el
jove en una cambra del seu palau durant una setmana amb l'obligació de
compondre una obra: Mozart en va sortir victoriós amb la
Cantata fúnebre
K 42.
Durant un nou viatge a Viena, Mozart i la seva germana foren víctimes d'una
epidèmia de verola que si bé els va respectar la vida deixaren marcada per
sempre la cara del noi. A Viena va compondre la seva primera òpera bufa,
La finta semplice, que fou impossible estrenar durant molt de temps a causa
del tancament de files de la resta de compositors vienesos que temien el
triomf d'aquell nen de dotze anys. De tornada a Salzburg Mozart va escriure
diverses misses. Quan el noi tenia tretze anys varen fer un viatge a Itàlia que
influiria molt en el Mozart compositor d'òperes. A la ciutat de Verona i amb
catorze anys, el jove Mozart fou sotmès pels músics de la ciutat a unes proves
exhaustives: primer va dirigir una obertura per a orquestra que havia compost
ell mateix, després va tocar a primera vista un concert per a piano essent la
seva interpretació molt lloada, després li donaren quatre versos per tal que
compongués una ària que deixà a tothom bocabadat i que tot seguit hagué de
cantar. Més tard li proposaren dos temes per tal que els unís en una única
composició. Finalment hagué de tocar un trio de Boccherini a vista i hagué
d'escriure d'oïda una partitura d'orquestra de corda que sentia per primer
cop. Més tard, a Roma, Mozart assistí el oficis de Setmana Santa de la
Capella Sixtina del Vaticà on s'interpretava el
Miserere, de Gregorio Allegri,
obra considerada una joia exclusiva de la Capella Sixtina fins al punt que
copiar-la estava castigat amb l'excomunicació. Mozart però la va sentir un
dia i arribat a l'hotel la va escriure de memòria. Al dia següent va tornar a
escoltar-la i al vespre va corregir els pocs errors que havia fet el dia abans.
Pel que fa al seu caràcter sempre fou juganer, amic de les bromes, amic de
tot allò escatològic i d'un erotisme desenfadat: no hi ha dubte que la seva
música ho va reflectir tot això.
El 1772 fou nomenat nou bisbe de Salzburg Hieronymus Colloredo de qui
Mozart seria un servent humiliat i amb qui les desavinences foren constants.
Ara Mozart va escriure nombrosos quartets (n'escriuria fins a 39) clarament
influits pel seu nou mestre Haydn. Més tard va compondre els sis concerts
per a violí i orquestra i diversos concerts per a piano i orquestra. El 1777
(als 21 anys de Mozart), l'enforntament amb l'arquebisbe Colloredo estava
en son punt més explosiu i per fi, després de molts estira i arronsa, Mozart
aconseguí la llibertat. Aleshores emprengué un nou viatge que el dugué a
Mannheim i a París on escrigué el
Concert per a flauta i arpa. Aleshores
va morir la seva mare, que l'havia acompanyat a París. Amb vint-i-dos anys
va compondre la
Sonata en la major (la de la Marxa Turca), i tot seguit les
misses de la
Coronació i
Solemnis, diverses simfonies i les
Vesprae
Solemnes de Confessore. Ja el 1780 li fou encarregada l'òpera
Idomeneo,
rè di Creta que s'estrenaria a Munich amb gran èxit. Però de nou al servei
de Colloredo anà a Viena per a assistir a la coronació de l'emperador
Josep II fomant part del sèquit de l'arquebisbe. Fou molt humiliat per
Colloredo (per exemple, el feia seure a taula després dels criats de cambra
malgrat els èxits que havia tingut a Munich i el tracte que havia tingut amb la
noblesa). Mozar aleshores començà a faltar a les seves obligacions arribant
tard, no presentant-se a les audiències com la resta de criats, etc. Finalment
en una tempestuosa entrevista en la qual l'arquebisbe l'insultà repetidament,
Mozart li va dir que no volia tenir-hi més tractes, presentant tot seguit la
dimissió. Aquesta, però, no fou acceptada fins un més mestard després de
divereses sol·licituds.
Amb 26 anys es casà amb Konstanze, una jove de vint anys i s'establien
definitivament a Viena. Després de compondre noves sonates i l'òpera
El
rapte del serrallo, en alemany, on incorporava alguns dels canvis
propugnats per Gluck, aquesta s'estrenà en nombroses ciutats amb gran
èxit fent consolidada la fama de Mozart com a gran compositor també
d'òpera. De fet Mozart sempre va coler ser considerat sobre tot un
compositor d'òpera. Seguí escribint sonates per a violí i piano, concerts
per a piano, una altra simfonia, etc. Mentres tant tingué tres fills dels quals
no en sobrevisqué cap. Als vint-i-vuit anys ingressà a la maçoneria que va
influir de manera decisiva en la seva música. Àdhuc va aconseguir que son
pare hi ingressés també. En la vida matrimonial la va passar en bona relació
però sempre amb problemes econòmics malgrat les constants composicions
dels millors concerts per a piano, els millors quartets, el quintet per a clarinet,
les darreres i millors simfonies i les òperes més importants:
Les bodes de
Fígaro,
Don Giovanni,
Così fan tutte i
La flauta màgica. Finalment , ja
prop del seu final, escrigué el bellíssim motet
Ave Verum, l'òpera
La
clemeza di Tito, el
Concert per a clarinet i la seva darrera i millor obra:
el
Requiem, que escrigué al llit de mort i que no pogué acabar: ho feu en
son lloc el seu alumne Süssmayr. Mozart morí de febre reumàtica.
CL 11 - Vesprae Solennes de Confessore: Laudate Dominum, de W. A.
Mozart
CL 12 - Concert per a violí nº 5, de W. A. Mozart
CL 13 - Alla turca, de la Sonata en la major nº 11, de W. A. Mozart
CL 14 - La flauta màgica, ària Der Hölle Rache, de W. A. Mozart
CL 15 - Simfonia 40, inici, de W. A. Mozart
CL 16 - Rèquiem, inici, de W. A. Mozart
Ludwig van Beethoven (1770-1827)
 |
| Ludwig van Beethoven |
Va néixer a Bonn en el sí d'una família d'origen flamenc. El seu avi i el seu
pare ja eren bons violinistes i la seva mare era filla d'un cuiner que s'havia
casat abans amb un majordom. Varen tenir set fills però només tres varen
arribar a grans: Ludwig, el més gran, Kaspar, el segon i Nicolas, el petit.
Son pare, que no guanyava prou diners per mantenir-los a tots folgadament,
va passar tota mena de penúries econòmiques i sovint es refugiava en la
beguda: el petit Ludwig va haver d'anar-lo a buscar més d'una vegada a la
policia per identificar-lo. No va ser un pare gaire agradable i va explotar tan
com va poder les capacitats del seu fill gran. La mare, en canvi, era molt
tendre i afectuosa. La introducció de Beethoven en el món de la música fou
a costa de grans esforços i treballs ja que, com va confessar el propi Ludwig
de gran, no tenia una natural predisposició vers la música. La facilitat amb
que tocava el teclat fou a costa d'immesos esforços per sobreposar-se a un
cert rebuig inicial. Estudiar música fou per a ell més un deure que un desig.
Quan el nen tenia set anys el pare va organitzar-li un concert fent-lo passar
per un nen de sis anys. Ludwig va aprendre violí, viola, orgue i piano
destacant tot seguit per les seves capacitats innates com ja va testimoniar un
dels seus metres de música, Christian Gottlob Neefe, que el va qualificar "un
jove geni, un futur Mozart". Mal estudiant a l'escola primària amb prou feines
va asistir a la secundària, ja que el pare el reservà per a la música. Neefe va
aconseguir per a Ludwig un lloc a l'orquestra de la cort i va aconseguir
publicar la seva primer composició, als dotze anys:
Variacions sobre una
marxa del músic Dressler. Amb Neefe Beethoven guanya en cultura
general, sobre tot a apreciar els grans poetes moderns: Shakespeare, Schiller,
Goethe, etc.
Patrocinat pel príncep elector i el comte Waldstein va poder anar a Viena el
1787 on va conèixer a Mozart, catorze anys més gran que ell. Quan aquest
va sentir les improvisacions de Beethoven va exclamar: "Escolteu-lo! Aquest
noi farà parlar!..." En efecte, Beethoven va destacar sempre com un
improvisador excepcional que feu creure a molts que superava al propi
Mozart en aquesta especialitat. El jove Ludwig va viure els ecos de la
revolució francesa (1789) quan comptava dinou anys i de seguida mostrà un
gran entusiasme per aquella revolta que buscava la "llibertat", l'ideal més gran
de la seva vida. El música anava força ben vestit i tenia certa elegància però
era lleig: era una mica rabassut, coll curt, espatlles amples, cap gros i rostre
picat per la verola i de pell fosca. En aquesta època va escriure els primer
concerts i les primers quartets encara amb un estil poc definit. Aviat va
conèixer Haydn que el va acceptar com a alumne tot i que no el va poder
influir gaire ja que ambdós tenien caràcters molt diferents: Haydn era plàcid
i distret i Beethoven violent i apassionat. El 1792 s'instal·là definitivament a
Viena. Entre els seus mestres destacà sobre tot Antonio Salieri, el famós rival
de Mozart i prestigiós autor i director d'òperes. Amb ell, i durant vuit anys,
Beethoven, que només escriuria una òpera, va aprendre la tècnica del cant i
la llengua italiana aplicada a la música.
Aviat destacà prou per aconseguir fer-se un nom i guanyar força diners en tres
àmbits: com a pianista, com a professor d'alumnes de classe alta i com a
organitzador de concerts no sols de les seves obres sinó també de les d'altres
autors. D'aquesta època son els dos primers
Concerts per a piano i
orquestra. Va tenir alguns amics molt selectes però sovint els cansava amb
les seves impertinències, els seus comentaris mordaços i sense pietat, les seves
explosions de mal humor i la seva pedanteria quan tenia algún èxit. Cap a finals
de segle, ja havia escrit les primeres sonates de piano, la primera simfonia i
diversa música de cambra. El 1799 va començar a notar problemes auditius,
pensant-se que era quelcom passatger ho va amagar a tothom. Però de mica
en mica va anar perdent l'oïda i hagué d'anar als metges. El 1801 la cosa ja era
important i ho revelà als seus amics tot i que demanant-los que no ho diguessin.
Aleshores va descriure així la seva sordesa: "Quan estic a cetrta distància dels
instrumentistes o dels cantants no puc sentir les notes més agudes (...) i amb
prou feienes puc sentir una persona que parla a mitja veu, en distingeixo el
timbre però no les paraules, d'altra banda si algú crida, el soroll em resulta
insuportable." Perquè li va venir la sordesa? No se sap tot i que alguns han
apuntat que seria l'efecte secundari d'una sífilis que havia tingut de jove. El
1802 es va traslladar a viure a una petita vila propera a Viena: Heiligenstadt.
Allí va escriure un "testament" dirigit als seus germans on es posa de manifest
la acceptació del seu destí com a compositor aillat de tothom que feia de la
música el seu refugi en front d'un món hostil. Entre altres coses hi podem llegir
el següent: "Nascut amb un temperament ardent i viu, sensible als plaers de la
societat, aviat vaig haver de renunciar-hi per a viure una vida reclusió. De
vegades he provat d'oblidar-ho tot, però, que cruelment he estat rebutjat per
la dolorosa experiència de la meva oïda defectuosa! I no podia demanar a la
gent "parleu més fort, crideu, perquè sóc sord! Ai! Com podia proclamar la
manca d'un sentit que hauria de posseir millor que ningú, un sentit que fa un
temps vaig tenir més agut que qualsevol dels meus col·legues? Certament, no
puc! Perdoneu-me, per tant, si em veieu separat, quan de bon grat m'estaria
amb vosaltres. La meva desgràcia em mortifica doblement perquè em fa
objecte de la incomprensió. Estic allunyat de la diversió en la societat de la
resta de les criatures, dels plaers de la conversa, de les efusions de l'amistat.
Quasi sol al món no goso a aventurar-me en la societat més del que és
absolutament necessari. Em veig obligat a viure un exil·li. Si aconsegueixo
companyia un doloròs neguit em poseeeix perquè em terroritza la idea de que
el meu mal sigui descobert. Tal ha estat el meu estat, també, durant el mig any
que he passat al camp. Impulsat per un metge intel·ligent a estalviar la meva
oïda tant com fos possible, sovint m'he vist quasi animat donada la meva bona
disposició natural, encara que allunyat de les persones que aprecio. Però, que
humiliant em resultava que algú al meu costat escoltés l'eco distant d'una flauta
i jo no el pogués distingir, o m'avisés del cant d'un pastor i novament em fos
impossible sentir-ne res! Tals circumstàncies m'han portat al caire de la
deseperació i en més d'una ocasió ha pensat en posar fi a la meva vida: res,
només el meu art, va aturar la meva mà. Ah! Em semblava impossible
abandonar aquest món fins no haver produït tot el que en mon interior sentia
que havia de fer! Per això he seguit aquesta vida miserable -miserable de
veritat- i he suportat aquest cos irritable que amb una facilitat increïble pot
canviar de la millor a la pitjor disposició. Paciència, això m'he dit; aquesta ha
de ser la meva guia. Ho he fet. La fermesa serà la meva resolució per
perseverar fins que als fats inexorables els plagui tallar el fil de la meva vida.
Potser la meva condició millori, potser no. Estic content." En aquesta època,
fins el 1811, va escriure la simfonia nº 3
"Heroica" i la seva única òpera,
Fidelio. Ben aviat feu les simfonies quarta, cinquena i sisena o
"Pastoral",
noves sèries de quartets, els concerts per a piano quart i cinquè i les sonates
"Waldstein",
"Appasionata" i
"Kreutzer".
Beethoven, malgrat sentir-se molt atret per les dones i tenir algunes amants mai
es va casar -malgrat idealitzar l'estat matrimonial- degut a una clara tendència
misògina del seu caràcter. El 1815 s'encarregà de la tutoria del seu nebot Karl
que li reportà molts més problemes que alegries. Aleshores la sordesa ja era
total i sense marxa enrere. En els anys que restaren fins a la seva mort el
compositor va viure diverses penes i desgràcies -un intent de suïcidi del seu
nebot, el casament del seu germà Nicolas Johann amb una dona que
desaprovava, el litigi amb la seva cunyada per la custòdia del nebot- que el
feren recloure encara més en el món íntim de la seva música, creant les seves
obres més destil·lades: la
Novena simfonia, la
Missa Solemnis, les darreres
Sonates per a piano i els darrers
Quartets. Va morir de cirrosi el 26 de març
del 1827. El seu funeral fou molt important i no hi va faltar cap dels personatges
importants de la ciutat imperial així com molts espontanis d'entre els ciutadans.
Diguem per acabar que Beethoven va influir decisivament en la música i els
músics posteriors ja que el seu camí vers la llibertat de l'artista fou la bandera
de tota la música romàntica i de la del segle XX. A més a més fou el qui va
portar la recent forma sonata a la seva màxima expressió, teoritzant-ne el
procediment compositiu en dir que els dos temes A i B havien de ser
respectivament enèrgic i rítmic (masculí, en deia ell) i suau i melòdic (femení,
en va dir). Finalment, diguem que les seves 32 sonates per a piano marquen un
abans i un després en la literatura pianística igual que les seves 9 simfonies
havien de convertir-se en el referent de tota la música simfònica posterior.
CL 17 - Sonata per a piano nº 14 "Clar de lluna", de L. v. Beethoven
CL 18 - Sonata per a violí i piano nº 9 "Kreutzer", de L. v. Beethoven
CL 19 - Concert per a piano i orquestra nº 5 "Emperador", de L. v. Beethoven
CL 20 - Missa Solemnis: Kyrie, de L. v. Beethoven
CL 21 - Gran fuga per a quartet, de L. v. Beethoven
CL 22 - Simfonia nº 7, segon temps Alegretto, de L. v. Beethoven
